El valencianisme ilusionat despuix del canvi de govern en la RACV

Despuix dels últims canvis en la junta de govern en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, el Director dels Cursos de Llengua i Cultura Valenciana i Vicepresident de Lo Rat Penat N’Òscar Rueda i Pitarque, realisava unes reflexions en el seu Facebook, que en la nostra opinió es poden fer extensibles al sentiment de tot el valencianisme.

NOU CICLE EN LA RACV

El dijous passat se renovà la Junta de Govern de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.

Un nou equip, encapçalat per José Luis Manglano i José Francisco Ballester-Olmos Anguís, en presència de tres membres de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV (els doctors Voro López i Lleopolt Peñarroja, i Vicent Ramon Calatayud), i que es completa en Josep Vicent Gómez Bayarri, Amparo Cabanes, José Bonet, Manuel Chueca, Emilia Salvador, Violeta Montoliu, José Aparicio, Rafael Romero Villafranca i Salvador Chulià, dirigirà els destins de la centenària institució durant els pròxims anys.

En calitat d’humil agregat colaborador d’eixa institució, u no pot sino saludar la decisió democràtica que els acadèmics, i només els acadèmics, prengueren ahir.

Com també felicitar, per supost, a un excelent equip de valencians ilustrats que, no em cap el menor dubte, són conscients de la responsabilitat històrica que està depositada en la RACV. I lo que és més important: estan disposts a desenrollar, des de la concòrdia, l’ilustració i la responsabilitat, pero en decisió i sense complexos, el paper que els valencians conscients esperen d’ells i de l’acadèmia.

Un paper que la RACV no a soles desenrolla com a entitat investigadora que estudia i difon la cultura valenciana en tota la seua extensió, a través de les seues seccions; sino també com a institució normativa de la llengua valenciana, a través de la seua Secció de Llengua.

Una responsabilitat històrica que prengué en 1915, el mateix any de la seua fundació, en la publicació de la Gramàtica de la Llengua Valenciana de Fullana, escrita segons les normes consensuades en 1914 pels principals escritors de l’época en la sèu de Lo Rat Penat. Societat d’Amadors de les Glòries Valencianes.

I una responsabilitat que els valencians conscients refrendaren en 1981, en aquell mític acte d’El Puig que representa, per a molts, el retorn a una fidelitat valenciana en quant al nom, la naturalea i la normativisació del valencià que mai deuria haver-se abandonat; ni de bona fe ni, manco encara, de mala fe.

Hui, Valéncia, per a lo bo i per a lo roïn, és molt distinta a la d’aquell 1915, i també a la de 1981. Pero els conflictes, si existixen, no es resolen arrogant-se falses representativitats, acallant veus, censurant opinions, mercadejant en interessos polítics, difamant al discrepant, banalisant els problemes, discriminant a supostes minories, o inclús negant el conflicte que supostament se pretén tancar.

Els conflictes, al contrari, se resolen identificant en sinceritat les seues causes, reconeixent la llegitimitat dels litigants i creant espais de convivència sense haver de renunciar a res, fins que la pròpia evolució de la societat, sense pressions, interferències, intoxicacions ni compra de voluntats, determine quí tenia més raó i quí anava més errat.

Eixe és el camí: el que molts valencians volem recórrer sense que ni Ponent ni Tramontana nos diga cóm hem de parlar i cóm no.

Perque de la llengua valenciana, manem els valencians, i només els valencians.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: