Els hereus d’Unió Valenciana

Per Miquel Àngel Gascon Rocha

20 anys després de que Unió Valenciana quedara fòra de Les Corts Valencianes en un 4,7% dels vots dels valencians, els hereus polítics d’aquella força valencianista que arribà a tindre 2 diputats en el Congrés presentant-se sense cap coalició, encara no han fet la llectura dels resultats.

20 anys de deriva, aventures varies i disgregació fins a la irrellevància més absoluta, incapaços d’unir forces, de propiciar una mínima base social, de recolzar les propostes culturals que naixen en el seu espai ni a les seues entitats, i, per descontat, disposts a la beligerència exagerada per un accent de més o de menys.

20 anys després és hora de passar fulla o continuar ser irrellevants. Pero si la voluntat és ser irrellevants haurien de llevar-se l’etiqueta de valencianistes, puix si el valencianisme és un moviment que aspira a defendre els interessos de la societat valenciana, des del no res només es defen el no res.

Primer tocaria acabar en la sopa de sigles partidistes que resulta d’un tast amarc. Cap d’elles arriba a l’1% dels sufragis, inclús estan llunt d’eixa sifra de mínima rellevància. I no és qüestió de convencions, congressos ni decàlecs de mínims perque només és necessari un punt: Possibilisme. És a dir, pragmatisme. Voluntat de ser, d’eixir del no res, de la reduïda àrea de confort a vegades tan reduïda que arriba a ser personal i intransferible. Els continguts vindran, s’afegiran, inclús apareixeran per generació expontànea, pero estudiar documents eternament mentres la societat evoluciona cada dia, és enredrar sense profit.

En segon lloc, per a fer efectiva eixa voluntat de ser,  caldria, indefugiblement, oblidar qui fórem per a saber qui som. La societat valenciana no és la dels anys 80 del segle XX, ni la de 1999 i, per tant, el valencianisme tampoc, Els interessos de les valencianes i valencians s’han actualisat de tal manera que ni les reivindicacions, ni el llenguage, ni l’estètica és la mateixa. Estem en 2019, en l’era digital i de la globalisació. Practicament cap valencià viu en una barraca al costat de l’Albufera, el nostres poetes no canten a la llum del cel valencià, a les taronges, ni a la valenciana bledana; pero els nostres investigadors son capaços d’ajudar a traure les primeres imagens d’un forat negre, i els nostres empresaris i cooperativistes obrin supermercats per la Península Ibèrica creant models de negoci i de distribució comercial propis. El folclorisme és només folclor i toca quan toca. El valencianisme real és una atra cosa.

Els hereus d’Unió Valenciana han de fer-se vore que la societat valenciana i per tant el valencianisme possible, el real, no passa per la defensa d’una normativa, d’una bandera o una manera de cantar un himne, sino per millorar l’ocupació; afermar les pensions; defendre el sistema sanitari públic i profundisar en la seua eficàcia; respectar les opcions sexuals, familiars i culturals de cada ú i treballar per l’igualtat d’oportuntitats siga quina siga eixa opció, ingressos o situació; per integrar als migrants; mantindre les nostres tradicions culturals i religioses; una economia sostenible social i ambientalment… No vullc dir que cada ú renuncie a les seues pròpies postures normatives, ideològiques o nacionals, pero sí que, tant personalment com grupalment, siguen compatibles en la realitat baixant de l’utopia. Perque la realitat és que estos. i alguns més, són els interessos dels valencians. Si estem d’acort en la definició que he compartit adés de valencianisme, o el valencianisme defen estos interessos o deixa de ser valencianisme per a ser egocentrisme. I, pot ser, este és el principal problema.

No vullc estendre’m més, encara que en temps podria escriure un llibre, així que, per últim, els hereus d’Unió Valenciana, haurien de llegir també a Joan Fuster, almenys aquell aforisme seu de “Valencians, vos pert l’estètica.” perque l’estètica els està perdent. En l’época d’Instagram, on mai abans que ara eixe atre aforisme de “Una image val més que mil paraules” és una realitat, no poden repetir clichés dels anys 80, ni viure d’esquenes al disseny. De nou, no es tracta de renunciar a res, ni a flamejar la Senyera, ni a lletres d’himnes, ni a consignes; pero cada element té el seu espai i el seu moment.

20 anys després d’aquella nit en que Unió Valenciana es quedà fòra de les Corts Valencianes, els hereus polítics haurien de vore que des de l’irrelevància més absoluta no representen el valencianisme sino el no res, perque el valencianisme està en els interessos de la societat valenciana a la que pareixen no escoltar.

20 anys després encara estem a temps, si voleu, per descontant.


Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: