“Els valenciaparlants son els que mes dificultats tenen per a superar les proves de la Junta Qualificadora”

Juli Moreno i Moreno, es Mestre-Diplomat per l’Escola Universitaria del Professorat d’I.G.B. de Valencia i Llicenciat en Geografia i Historia per l’Universitat de Valéncia. Professor de Llengua Valenciana. President de l’Associació Cultura Rogle Constantí Llombart. Es autor d’obres com: Lo Rat Penat i coautor de obres com: Francesc de Vinatea, 9 d’Octubre Dia Nacional Valencia, El Palau de la Generalitat, ¿Es posible una Convergencia Social i Politica Valenciana?, entre atres.

 

1) Acaba de traure recentment un llibre. ¿De qué tracta?

 

El llibre Ortografies valencianes (de Josep Nebot a les Normes del Puig) es un relat cronologic de les propostes ortografiques per a la llengua valenciana. L’exposicio arranca en els plantejaments de Nebot i Pérez, en un moment d’efervescencia llingüistica i tambe patriotica que quallà en lo que coneixem com a Renaixença, i arriba fins a l’epoca actual.

Per tant, el llector interessat en este tema trobarà eixes distintes normatives i, destacant en cadascuna d’elles, les solucions aportades, a banda d’una breu aproximacio als personages o entitats que les realisen. Ben entes que no se tracta d’una obra de gran extensio i profunditat, puix, sense perdre rigor, en tot moment tenía en ment que fora accessible al gran public.

2) ¿De quin any data la primera gramàtica de la Llengua Valenciana?

 

Podem parlar de treballs apologetics i d’intents de normativisacio ya des de Carles Ros, en el sigle XVIII, i inclus abans, pero si parlem d’un estudi rigoros de la llengua, el primer treball d’eixe alcanç es el de Josep Nebot; i, per supost, si d’una gramatica de la llengua valenciana totalment estructurada, en base cientifica i tenint en conte les corrents llingüistiques i estudis de l’epoca, me quedaria en la de Lluïs Fullana publicada en 1915.

3) ¿I de la catalana?

 

Suponc que la pregunta be donada per la sempre reiterada situacio a la que nos veem abocats els valencians en relacio a qüestions identitaries i, cóm no, sobre el nostre  idioma; perque si no la pregunta tambe podria ser sobre la primera gramatica gallega, portuguesa, vasca, etc.

Cenyint-me a la qüestio, si d’epoca moderna parlem, i tambe de trascendencia, citaria la de Pompeu Fabra publicada en castella en 1912, i en versio catalana, revisada i ampliada, en 1918.

4) ¿Quin personage va ser més important per a la codificació de la Llengua Valenciana?

 

Yo entenc i defenc que Lluïs Fullana i Mira, el francisca naixcut en Benimarfull. Ad ell se li deuen obres capitals que tot idioma requerix: gramatica, diccionari –de traduccio– i estudis sobre fonética, morfología, flexio verbal i inclus material especific per a la docencia.

5) ¿Quan i a on es presentarà este treball?

 

La presentacio sera el dia 24 de giner, a les 19:30 h, en el salo d’actes del Museu Municipal de Valencia. L’organisacio ha estat a carrec del Rogle Constanti Llombart i ad ell i a l’Ajuntament de Valencia he d’agrair-los esta possibilitat. A banda, clar, el meu agraïment tambe a l’editorial Mosseguello, que ha fet possible la publicacio.

6) ¿Cóm naix este llibre?

 

Naix d’una idea que es converti en encarrec a una persona versada en la materia en els anys 90 del passat segle. De totes maneres yo tenía pendent el treball d’afrontar este tema personalment. Volia d’alguna manera que aço aprofitara per a que reparem en que parlem del “trage” de  l’idioma -si me permets l’expressio- i que la vestimenta es important, tant com per a que els parlants se puguen identificar en el seu normal vehicul de comunicacio.

Este treballet nomes vol ser una guia d’eixes diferents propostes ortografiques, i en algun cas provocar una reflexio per a que considerem i valorem lo propi davant de lo estrany, i dic estrany a lo que de manera inexorable nos impon l’aparat que es l’administracio –en este cas a causa de decisions politiques– i les universitats valencianes, mes preocupades per traçar camins per a l’assimiliacio i suplantacio idiomatica que en fer un riguros treball sobre la naturalea i pervivencia de la llengua valenciana, la seua vivea i el seu conreu en els nostres pobles, en les nostres gents majors, generacions que han segut les conservadores i transmissores i que, per desgracia, van desapareixent, quendant-nos, per tant, sense model referencial.

Hui s’ha perdut l’espontaneïtat i la frescor dels qui hem tingut com a materna la llengua valenciana, i les noves generacions, les formades academicament, fan us de l’artificios subdialecte valencià de la llengua catalana que escama a un valenciaparlant de tota la vida, pero que es norma en l’escola.

7) Com a referent cultural dins del moviment valencianiste, ¿Qué creu que falla per a que no qualle en la societat com en els primers anys de la transició?

 

No soc referent de res, o almenys aixina me considere, i aço no es modestia. En tot cas vullc considerar-me part d’un engranage que deuria fer que este moviment fora atractiu i tinguera repercusio en la vida social, cultural i inclus economica de la societat valenciana.

Pense que els temps son molt distints, i crec que resulta dificil per a qualsevol aci, pero tambe en l’atra punta del mon, assitit o no de rao, anar en contra de l’oficialisme i mes quan te mous en una societat desvertebrada, gran part d’ella desvinculada quan no ignorant de lo propi, que inclus pot arribar a fer escarni o a avergonyir-se de manifestacions seculars que uns atres saben valorar.

No hem segut educats per a ser valencians i aço es el problema del gran conflicte que vivim. Es cert que en la Transicio hi havia uns objectius a conseguir: viure en democracia, redescobrir lo propi, posar-ho en valor…,  pero el perpetu qüestionament de la nostra identitat nacional i la desnaturalisacio a la que hem segut somesos, en epoques que havien de considerar-se mes favorables, nos ha portat, crec, a cert desencant. El valencianisme deuria d’acotar-se  –definir-se–  i, en un segon pas, les maneres d’actuar i d’abordar els temes necessiten ser revisades i segurament canviades, s’ha de buscar treballar en un proyecte de poble, de colectivitat, que nos cohesione i nos singularise i treballar per ell, nomes aixina podrem recuperar part de l’ilusio i crear consciencia valenciana.

8) ¿Per qué creu que la Llengua Valenciana cada volta es parla menys?

 

Considere que des fe fa molt de temps vivim una situacio de conflicte, que alguns politics neguen quan volen i activen quan els conve. Alguns ho tenen superat i la seua filocatalanitat, basada en axiomes dogmatics, no els mou ni un milimetro d’eixe autoodi del que fan gala desvirtuant manifestacions socioculturals profundament nostres; i que si ara comencen a valorar nomes es pel redit que els pot supondre electoralment.

Eixe conflicte sobre tot el viu, el vivim els valenciaparlants que tenim al valencià com a llengua materna. Quan arribem a estudiar en els canals oficials deixem de reconeixer la llengua que s’ensenya en les aules i cursos com a propia. Pot resultar extrany, pero els valenciaparlants son els que mes dificultats tenen per a superar les proves de la Junta Qualificadora, pero l’explicacio es ben senzilla: lo que s’ensenya dista molt de la realitat, i la realitat ni es acientifica, ni es cavernicola.

9) Escriu utilisant les Normes d’El Puig. ¿Ha tingut en alguna ocasió algun problema o trava per això?

 

Si he de ser sincer nomes en la meua etapa de docent havia de plegar-me, en part, aço es, en l’ortografia, a lo que m’imponien, i ho feya gustos en favor dels meus alumnes, pero aixo si, intentant sempre priorisar el lexic valencià front a lo que no ho era. En les demes ocasions, en la meua vida qüotidina, en la meua relacio en una atres estaments i ambits, no he tingut problemes, i si es tractava d’estudiar i deprendre catala, m’ho he plantejat sempre com una llengua estranya i imposta.

10) ¿Qué faries per a que les Normes d’El Puig foren mes conegudes entre la societat valenciana?

 

Crec que es la pregunta del millo, i tambe la resposta mes dificil, precisament perque no tinc la solucio, pero considere –i ad aixo he contribuit– que s’ha d’intentar fer de la formacio l’instrument, el vehicul per a difondre la nostra veritat, i aixina ho he fet en els mijos que he tingut al meu abast. Cada associacio que es diu valencianista hauria de priorisar la formacio dels seus socis i de tots aquells que mostraren interes per la qüestio; tambe hem d’apelar a cada u dels que nos diém valencianistes per a que arribem a entendre que l’idioma es un element identitari que devem conrear, per tant, coneixer i usar-lo, sobre tot usar-lo, en qualsevol moment i circumstancia.

 

Pots comprar el seu llibre per internet, en el seguent enllaç:  http://www.edicionsmosseguello.com/coleccio-pensament/84-ortografies-valencianes-de-josep-nebot-a-les-normes-del-puig.html

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: