“La llengua valenciana és el nostre major patrimoni com a poble”

Òscar Rueda és professor de llengua valenciana, escritor i president de l’associació cultural Casal Bernat i Baldoví.

–¿Cóm naix el llibret del Casal Bernat i Baldoví?

En orige “El Llibret de l’Atra Falla de l’Ajuntament” naixqué a finals de 2015 com una forma de protesta contra el tristament famós intent de censura, per part d’alguns responsables polítics, als versos dedicats per la poetesa Ampar Cabrera a les falleres majors d’aquell any.

El Llibre Oficial Faller sempre dedica uns versos a les falleres majors de Valéncia, i, tradicionalment, els responsables del Llibre Oficial Faller els encarregaven al poeta guanyador del Premi Extraordinari Bernat i Baldoví del concurs de llibrets de Lo Rat Penat de l’any anterior. Pero eixe any, els nous responsables polítics decidiren vetar els poemes d’Ampar Cabrera, per l’únic fet d’estar escrits en valencià normatiu segons el model de la RACV.

Per sòrt, la pressió del colectiu faller possibilità que eixos versos acabaren publicant-se en el Llibre Oficial Faller. Pero “L’Atre Llibret” ya estava en marcha, i continuà avant, convertint-se en una rellectura despiadada, satírica i crítica, en vers valencià, de la falla municipal d’aquell any, escrita per vora una vintena de poetes festius i en la colaboració d’excelents dibuixants, tots ells firmant en seudònim. El llibret se repartí en les revistes ‘Actualidad Fallera’ i ‘Lletrafaller’ i fon tot un èxit, fins al punt que enguany complim el quart any consecutiu editant-lo.

Alguna cosa deguérem fer be quan, més tart, l’Ajuntament se decidí a editar, al rebuf de la nostra iniciativa i despuix de décades sense fer-ho, un llibret “oficial” de la falla de l’Ajuntament; sense eixir-se’n, per supost, dels paràmetros de lo ‘políticament acceptable’. En qualsevol cas, el nostre “atre llibret” rendix un tribut evident, en estil, format, propòsit i contengut, als pioners de la lliteratura satírica i crítica del sigle XIX, com ara Josep Bernat i Baldoví o Josep Maria Bonilla, creadors de El Mòle: la primera publicació periòdica íntegrament escrita en llengua valenciana, i que aparegué en 1837.

El Llibret de l’Atra Falla de l’Ajuntament d’enguany junt a la revista Lletrafaller

–¿Quines finalitats te l’associació? 

Potenciar, difondre, defendre i estudiar aquells aspectes de les festes del fòc que les fan ser úniques: la falla com a cadafal artístic i crític, la sàtira, la poesia festiva, l’us de la llengua valenciana… i les demés manifestacions artesanals i culturals associades a les Falles i les Fogueres.

I fer-ho aünant a decenes de fallers i foguerers, poetes, guionistes, periodistes, escritors, artistes, pirotècnics, historiadors… en una única associació cultural. Persones que en molts casos ya portaven anys treballant en eixos criteris, dins i fòra de les falles, pero sense una coordinació que multiplicara la seua força i la seua influència en el món faller. I això és lo que estem construint: un espai comú de treball que crea sinèrgies i crea opinió, en la direcció que creem que resulta, no a soles més beneficiosa per a la festa, sino també més respectuosa en el colectiu faller i en la seua tradició històrica.

Lo millor de tot és que, llunt de sectarismes i d’essencialismes, en el Casal Bernat i Baldoví havem conseguit unir a persones de molt distinta procedència i ideologia, de tots els colors possibles, pero que tenen en comú el seu ‘fallerisme’ militant, el rebuig al control polític de la festa –vinga del partit que vinga–, i, per qué no dir-ho, també el seu valencianisme en aspectes culturals i llingüístics. Eixes són les coordenades que tixen el fil conductor entre tots els ‘casaleters’.

Sempre nos agrada recordar que, encara que no és condició indispensable per a ser soci del Casal, l’immensa majoria dels seus membres som fallers. I eixa era una de les intencions: que fórem els fallers, en primer terme, els que decidírem cóm i qué defendre de la festa que mantenim viva en el nostre esforç. I també cóm proyectar-la cap al futur, sense que certs iluminats autoinvestits d’autoritat –i que en el fondo professen aversió cap a moltes de les manifestacions culturals valencianes– nos digueren des de fòra de les falles lo que supostament devíem fer o deixar de fer.

-Des de l’associació doneu diversos premis a les Falles. ¿Quànts guardons otorgueu?

Si parlem només de les Falles de la Ciutat de Valéncia i pobles que les celebren al mateix temps, cada any premiem la millor crítica en els cartells de la falla infantil i la falla gran (premis Garrofa); la millor escena reivindicativa valenciana (premi Almodí); el millor artícul d’investigació en el llibret (premi El Mòle); l’us normal i generalisat de la llengua valenciana durant tot l’eixercici faller (premi Renaixença); ademés del premi Narrativa Fallera Jove i el premi a la Millor Dicció en el concurs de teatre en llengua valenciana de JCF. Estos premis van guanyant a poc a poc un prestigi dins del món faller, i la millor prova d’això és que cada any són més les falles participants, i resulta més difícil per al jurat adjudicar-los.

Per una atra banda, otorguem distincions Purna als llibrets íntegrament escrits en llengua valenciana segons la normativa de la RACV, i distincions Flama a totes les falles que tenen els seus cartells de crítica correctament escrits segons eixa mateixa normativa. Pensem que és una bona manera de premiar l’esforç de fallers, guionistes i artistes, i de reivindicar el dret a usar sense restriccions la normativa valenciana de la RACV –les tradicionals ‘normes d’El Puig’– per a codificar la nostra llengua, també dins de les Falles.

Hi ha un atre propòsit, que és el de fer pedagogia entre els desinformats: no escrivim en “faltes d’ortografia”, sino en una ortografia valenciana dissenyada per filòlecs exclusivament per a la llengua valenciana, sense influències de llengües veïnes, perque pensem que és lo millor per a l’autoestima dels valenciaparlants i per al futur de l’idioma. Una ortografia que fon d’us oficial i que usen molts escritors i usuaris particulars del valencià. Des del respecte a qui no pense com nosatros, i constatant que, en l’actualitat, el model llingüístic usat oficialment en l’administració és un atre, convergent en el català, això no deu condicionar baix ningun concepte els usos privats dels valencians. I menys encara els dels fallers, que sempre havem tengut majoritàriament clara esta qüestió.

Dona’t conte que estem en temps en els que, en certes juntes locals falleres, el reglament vigent permet inclús desqualificar a una falla o a un llibret per usar les Normes de la RACV, o en els que la Conselleria de Cultura deixa sense qualsevol ajuda a les comissions falleres que trien lliurement usar la llengua valenciana en el seu llibret. Per tant, eixa discriminació positiva que fem des del Casal Bernat i Baldoví cap a les Normes d’El Puig, i que critiquen els que més haurien de callar en esta qüestió, està més justificada que mai. I continuarà mentres la llegislació vigent no siga modificada per a evitar el seu us sectari pels polítics, en la finalitat de discriminar i censurar a una part dels valencians.

En este sentit, me pareix especialment condenable que la Conselleria de Cultura, per quart any consecutiu, haja inclòs expressament, com a condició per a optar als seus premis i les seues ajudes econòmiques al llibret, que este estiga escrit en lo que a nivell popular coneixem com a “normalitzat”. Això ha exclòs a decenes de llibrets de falla d’excelent calitat, escrits en les Normes de la RACV, de l’oportunitat a optar, en igualtat de condicions, ad estos premis. Una actitut inacceptable en uns premis otorgats per una administració pública, que deu governar per a tots els valencians, i no a soles per als de la seua corda.

Entrega de premis del Casal Bernat i Baldoví

-¿Per qué un atre concurs de falles si ya existix el de Lo Rat Penat?

Mai haguérem creat premis de falles per a entrar en competència en Lo Rat Penat. El centenari concurs de llibrets d’eixa entitat –declarat també, mes que els sàpia mal ad alguns, Patrimoni de l’Humanitat per l’Unesco–, nos mereix el major respecte i reconeiximent. De fet, molts dels poetes participants en eixe concurs som també membres del Casal Bernat i Baldoví. El concurs de Lo Rat Penat, que es centra en els premis a l’explicació de la falla, al millor llibret en conjunt i a la millor portada, és un eixemple d’èxit de participació i de calitat dels treballs presentats –més de trescents enguany–, i no pot tindre més que el nostre soport incondicional, per a que cada volta conte en major i millor implantació dins de les falles.

Els nostres premis, al contrari, pretenen ser complementaris als ya existents, a fi de valorar unes atres qüestions que fins ara trobàvem desateses o no suficientment valorades: tenen com a objectiu potenciar l’us de la llengua valenciana, de la crítica o de la sàtira, i fomentar totes eixes actituts en el colectiu faller.

Si repasses en la resposta anterior els conceptes que premiem, voràs que en molts aspectes se centren en el cadafal faller o en el us del valencià en les comissions, més que en el propi llibret; i en aquells premis que són de llibret, sempre nos fixem en qüestions que no consideren uns atres certàmens ya consolidats. Eixe és el nostre criteri.

-¿Ademés de premiar a les Falles de Valéncia organiseu uns atres concursos?

Sí. En els pobles de l’Horta Sur reconeixem el premi Pep de l’Horta al ninot més reivindicatiu, celebrat en coordinació en la Junta Comarcal Fallera. En les falles d’Elda, que es celebren en setembre, premiem les millors explicacions en vers dels llibrets i la millor escena reivindicativa del patrimoni valencià, també en colaboració en la Junta Central de Falles d’eixa ciutat.

I en Alacant, en les Fogueres de Sant Joan, otorguem el premi Tio Cuc a l’escena reivindicativa alacantina, els premis Bacora a la crítica en la foguera adulta i infantil, les distincions Flama a l’us de la llengua valenciana en la Foguera, aixina com el premi Coca en Tonyina al ninot més crític i satíric de l’exposició.

En el Casal, com veus, tot això de la vertebració valenciana, a la que alguns li peguen tantes voltes com si fora una entelèquia d’impossible consecució, ho tenim ben assumit, i ho practiquem de la manera tan natural en la que fallers i foguerers venim fent-ho des de fa molts anys. Sempre és un plaer continuar construint la nostra personalitat com a poble a través de les nostres festes, i comprovar que, a lo llarc i ample del nostre territori, hi havem moltíssima gent que tenim en comú la nostra passió per les festes del fòc i la seua cultura pròpia.

-¿Quines atres accions realisa el Casal?

A lo llarc de l’any organisem taules redones per a reflexionar sobre temes d’actualitat fallera, moltes d’elles en colaboració en atres entitats: com l’última sobre pirotècnia valenciana, en colaboració en l’Associació d’Escritors en Llengua Valenciana, que tingué lloc en Ámbito Cultural de El Corte Inglés, en la participació de tres primeres espases del món empresarial de la pirotècnia. O una atra fa uns mesos, baix el lema “#VolemFalla, ¿a quin preu?”, coorganisada en el Círcul d’Opinió ‘Bunyol d’or i Brillants ab Fulles de Llorer’, en participació de representants de comissions, artistes fallers i periodistes especialisats.

Els nostres socis colaboren activament en diferents en mijos de comunicació escrits, de ràdio i televisió; escriuen artículs i participen de la dinàmica cultural fallera durant tot l’any, especialment en el seu camp d’especialisació, siga el que siga: poesia, llibrets, guions de falla, teatre, investigació, construcció de falles… I com a entitat, colaborem en les comissions falleres en l’organisació de semanes culturals temàtiques, sempre que nos ho soliciten.

Tenim també un servici de “voluntariat llibreter i poètic”, per a revisar gratuïtament, des del punt de vista llingüístic, els texts del llibret, i inclús per a escriure una breu explicació de la falla que, si be no pot participar en el concurs de Lo Rat, permet, a lo manco, complir en la tradició de tindre-la “en vers i llengua valenciana” com manen els cànons. Això, com a activitats més destacades, més allà de les edicions de publicacions i dels actes de presentació i entrega dels nostres premis.

Pensem que tot això és fer falla, fer cultura fallera, reconéixer als fallers en el seu esforç, i ajudar-nos, entre tots, a conéixer millor tota la problemàtica a la que la nostra festa deurà enfrontar-se en el futur més pròxim.

-Haveu editat un llibre ya. ¿Per a quàn el pròxim?

Puix el tenim ya en el forn, i en breu esperem donar-vos més detalls. Se tracta d’un estudi sobre poesia festiva, tan maltractada últimament per alguns sectors polítics, pero que, per sòrt, continua sent valorada com cal pels fallers. Un estudi històric, estilístic i llingüístic molt ambiciós, que esperem que resulte d’interés per als apassionats per la nostra festa.

-¿Cóm és la vostra relació en la Junta Central Fallera?

La Junta Central Fallera és un organisme molt gran, plural i en el que colaboren moltíssims fallers que treballen de valent, per amor a l’art, en l’objectiu de fer encara més gran la nostra festa. Per això, d’entrada, no puc sino expressar el nostre màxim respecte i consideració per la JCF en son conjunt.

Pero si et referixes concretament a la direcció política de JCF, la nostra relació és difícil, sobretot perque dos persones no es poden donar la mà si una d’elles no vol traure les mans de la boljaca. Sempre és complicat per a qualsevol poder polític –com el que en este cas controla, d’acort en el Reglament Faller, la Junta Central Fallera–, tractar en colectius com el Casal Bernat i Baldoví, que diu les coses com pensa, que no està dispost a deixar-se aplanar, i que no té el concepte “fer la pilota” en el seu vocabulari. Pero sí: estos quatre anys han segut molt complicats i, per qué no dir-ho, desagradables per a tots els que nos estimem esta festa, cada u baix el nostre particular prisma.

En eixe sentit, vaig a donar-te una senya. Quan els ‘casaleters’ nos juntem, encara nos riem recordant cóm, en l’última época del PP en l’alcaldia, els que llavors manaven en JCF acusaven a membres destacats del Casal Bernat i Baldoví de ser de Compromís. ¡De Compromís! Això t’ho confirmarà qualsevol que assistira a les assamblees de presidents d’aquell temps. Ho dic especialment com a resposta a certs aprenents de periodiste, que es divertixen fent llistes negres en les que mesclen a churres i merines i nos adjudiquen etiquetes que estan molt, molt llunt de la realitat plural del Casal Bernat i Baldoví.

En acabant vingué Pere Fuset, i lo primer que férem és enviar-li una carta de felicitació. Ell me telefonejà personalment per a agrair l’oferta de colaboració, i nos emplaçàrem a una reunió posterior a on intercanviaríem impressions i proyectes. Tot pintava molt be, pero pronte es va tòrcer la cosa per la seua banda, com és massa sabut. Encara tinc en casa el detall faller que anàvem a obsequiar-li en eixa reunió oficial en el CBiB, que mai se produí. És cert que a nivell personal sempre havem tengut un tracte correcte i cordial, des de l’evident discrepància, pero la nostra relació en el president actual de JCF ha segut, sobretot, una enorme decepció.

La realitat és que, estos quatre anys, en moltes de les iniciatives culturals promogudes per JCF en les que membres del Casal Bernat i Baldoví, objectivament i sense prejuïns, deurien haver estat –per la seua representativitat dins del colectiu faller, i també per l’especialisació individual dels seus membres–, només han participat persones d’una ideologia i tendència molt concreta. I s’ha tengut l’objectiu, més concret encara, de donar la falsa impressió que l’única manera ‘correcta’ i ‘acceptable’ d’entendre les falles, la llengua i l’identitat valenciana és la que volen els actuals mandataris de JCF, i que els demés no existim o no mereixem existir. Això és, provablement, lo més criticable de tot lo que s’ha fet estos quatre anys en matèria de ‘cultura festiva’: governar només per als seus i no per a tots els fallers.

Vist en perspectiva, quatre anys més tart, trobe que Fuset, que ho tenia tot per a triumfar i per a ficar-se el colectiu faller en la boljaca, no ha pogut, no ha sabut o no ha volgut espolsar-se de damunt la nefasta influència de certs ideòlecs. Uns gurús que han tractat d’impondre o, com a mínim, d’inspirar l’acció de govern a través de les seues particulars enrònies, teories sociològiques de saló i obsessions ideològiques que, ademés, tenen escàs fonament real en el colectiu faller, més allà de les seues elucubracions autojustificatives.

L’acritut generada estos quatre anys per alguns dels responsables de JCF pense que és, en part, expressió de l’impotència que senten estos ideòlecs quan comproven que no han pogut posar en pràctica res del seu programa d’ingenieria social, que pretén modificar i modelar al seu antoix, també en el món faller, l’identitat dels valencians. I no han pogut perque els fallers havem dit, ben alt i ben clar, que aixina, no.

-¿En quina situació penses que es troba la llengua valenciana en les falles?

La llengua valenciana en les falles és un reflex de la situació sociollingüística de la llengua valenciana en cada localitat a on se celebren. Pero sempre, inclús en els moments més foscs de la nostra història recent, com ara en el règim franquiste, els casals han segut un refugi del nostre idioma, no a soles a nivell parlat sino inclús escrit.

En les poblacions a on el valencià continua sent llengua majoritària en el dia a dia, esta normalitat se reflectix en la vida de les comissions: no a soles en el ritual dels cartells de la falla o de les explicacions del llibret, sino també en qualsevol acte públic o anunci de la comissió. Sí que és de veres que en el camp més oficial, i especialment en el de la documentació interna de la falla, com puga ser la llengua en la que es redacten les actes, encara queda molt per fer per a normalisar l’us del nostre idioma.

En les grans ciutats, que han patit les últimes décades un procés de castellanisació evident, l’us quotidià del valencià és, llògicament, menor. Pero sí que observe dins dels casals, com a faller de la Ciutat de Valéncia, un diferencial positiu, respecte a uns atres àmbits socials, a favor de l’us de la llengua valenciana com a idioma normal de relació en la falla, escrit i també oral, encara que no siga el matern de molts.

I, per supost, se tinga la llengua materna que se tinga, els fallers tenim molt clar l’especial respecte i convenciment de que la llengua valenciana és, provablement, el nostre major patrimoni com a poble, i tots s’esforcen a parlar-la i escriure-la, i a usar-la en molts dels actes de les comissions, en el llibret, en el concurs de teatre…

Respecte a la calitat del valencià parlat, trobem una doble problemàtica: per una banda, en els fallers de llengua materna valenciana hi ha certa tendència, sobretot en els més jóvens, quan han de parlar en públic o escriure’l, a usar un valencià reblit a parts iguals d’arcaismes del sigle XIII i paraules forànees que mai s’han usat en el nostre idioma, en el fals i erròneu convenciment de que això és parlar en “valencià cult”.

Per una atra, els de llengua materna castellana, que han deprés el valencià en l’escola, patixen eixe mateix fenomen encara més accentuat, puix no tenen el contrapés del valencià normal i tradicional de casa; pero ad això s’afig l’empobriment de certes característiques (lèxiques, fonètiques, sintàctiques…) ben nostres, a les que curiosament ningú para atenció en les classes del colege.

Podem imaginar-nos l’efecte que faria que un president d’una comissió de festes d’un poble de La Mancha parlara en castellà normal entre els amics, pero que, quan agarrara el micròfon per a presentar un acte, escomençara a parlar intercalant, en el seu castellà, paraules portugueses o pròpies del temps del Quixot o de Gonzalo de Berceo. Puix això, en versió valenciana, és lo que està ocorrent els últims anys.

En el CBiB pensem que, en est assunt, els fallers, com la societat valenciana general, devem tornar al solc del qual mai deuríem haver eixit: difondre i dignificar el valencià tradicional, el ric idioma dels nostres yayos, com han fet els fallers de generacions anteriors. I, sense imposicions, tractar de que els que el tenen com a llengua materna el gasten en qualsevol àmbit, sense avergonyir-se d’ell, perque és el seu dret; i els que encara no el parlen, que el deprenguen, com a riquea cultural que tenim els valencians. Perque ningú més va a defendre i a perpetuar en el temps la llengua valenciana si no ho fem nosatros, els valencians.

-¿Quines accions de futurs o objectiu teniu pensat realisar des del Casal?

Continuar en la llínea marcada: mantenint i ampliant els proyectes actuals, i incorporant a nous membres –especialment de fòra de la Ciutat de Valéncia, orige de la majoria de socis actuals perque és el lloc a on naixquérem com a associació–. I seguir, sobretot, en la llínea de potenciar el lliure pensament, la llibertat, el cadafal faller, la sàtira, la crítica, l’independència del poder polític i la valencianitat que sempre, des dels orígens, han caracterisat a les falles com a valors permanents.

I informant, a qui la desconeix, sobre la verdadera realitat de les falles i dels fallers, que no és, en absolut, eixa versió negativa i distorsionada que alguns volen presentar, de manera interessada. En això estem.

Membres del Casal Bernat i Baldoví


Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: