LA PÀTRIA

Per Vicent L. Simó Santonja (Publicat en Valéncia Hui)

Caldria assentar alguns conceptes. “Pàtria”, en llatí, és femení de l’adjectiu “patrius”, que pertany al pare, “pater”, d’a on “terra pàtria” (la terra dels pares), i després per elipsis del subjecte, “pàtria”, la Pàtria.

La pàtria és cosa carnal, un llaç en la terra i en els antepassats en que la terra s’ha fet sagrada per ser un verdader ossari. Essencialment la funció de la pàtria consistix en traslladar a la categoria de lo “públic” els sentiments naixcuts en la categoria de lo “privat”. Per això el patriotisme és un sentiment de preferència que nos porta, i fins nos obliga a tindre amor al passat i respecte a les generacions que nos han precedit. Pàtria és ademés, orige, niu, breçol, terra, auctoctonia, poble, història, cultura, llengua, senyes d’identitat, bandera senyera…

La “pàtria valenciana” no és un descobriment modern ya que té molts sigles a l’esquena, i dins dels sigles moltes categories “privades”, que es feren “públiques”.

El morellà VINATEA li alçà la veu al Rei Alfons el Benigne, defenent l’integritat territorial del Regne de Valéncia, i tan importants foren les seues paraules valentes (“E altre, Senyor, no hy mudarien; si a mi senyor sabiets tolre lo cap del coll ne si’ns sabiets a tots mata. Mas, certifich-vos senyor, que si nos morim, que no scapara dengu d’aquest qui son açi, que no muyren tots a tall d’espasa, sino Vos, Senyor e la Reyna e l’Infant don ferrando”), també ho foren les del Rei, reconeixent el patriotisme i l’independència dels valencians (“¡Ha Reyna, aço voliets oyr!…Senyor esto no lo consentiria el Rey don Alfonso de Castella, ermano nuestro, que ell los degollase todos… Reyna, Reyna, el nostre poble es franch e no es axi subjugat com e lo poble de Castella, car ells tenen a Nos com a Senyor e Nos a ells com a vasalls e companyons”). Flexió: Ara volen que deixem de ser “franchs”, o siga lliures, i passem a “subjugats” d’una llengua, una cultura… i potser una política, que no és la nostra. ¡Serietat, i a no perdre la “chapeta”, l’esme ni els menuts!.

Texts de Joanot Martorell, o de Vicent Doménech, el Palleter que li declarà la guerra a Napoleó; de Joan Lluís Vives, sempre nomenat “valentinus”, o del “somiador” Salvá, ompliren fulles i més fulles. Pero acabe de referomt-me a XAVIER CASP, amic-germà.

El camí de la seua GRAN SONATA DE LA PÀTRIA fon llarc des del 1953 fins l’edició definitiva (explicada per ell) de 1981, pero mort “físicament” XC. el seu cor, ple de fe patriòtica seguix encara viu perque

Pàtria és vindre,

Pàtria és tindre

i és axioma

i alé i aroma

i orde i dolor

i fe…

Amor.

“La voluntat de véncer/ nos arriba a convéncer/ que la carn ya no és fanc”. Deixem-nos de romanços, ¿per qué no és posible el “To… Tu…/¡No sé per qué no tots!” ¿Quína raó “privada” hi ha per a que eixe “tots”, només puga ser si som “convergents” en llengua i cultra catalanes. Un home només té una mare, i els valencians només podem tindre una pàtria, la PÀTRIA VALENCIANA.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: