Alfons el Magnànim. L’amor als llibres

VALÉNCIA HUI. Publicat el divendres 16 de maig de 2008, p. 4.

José Vicente Gómez Bayarri
Acadèmic de la RACV

Del dia 15 al 18 de maig la RACV celebra la Fira del Llibre Valencià en la Plaça de l’Arquebisbe. En tal motiu es presentaran diverses novetats editorials que analisen temàtiques de cultura valenciana. Aprofitem l’ocasió per a desvelar i recordar l’apreci que el monarca Alfons el Magnànim (1396-1458) sentía pels llibres.

Una de les facetes que hem de resaltar del mencionat rei es que profesà una gran estima per la cultura  i actuà com un verdader monarca del Renaiximent. La seua avidea per la cultura li impulsà a desenrollar una intensa activitat cortesana.

Un llibrer florentí de finals del segle XV, Vespasià de Bisticci, senyalà que els homens de ciència del seu temps  havien disfrutat de dos excelents benefactors: el papa Nicolau V i el rei Alfons. L’archiver real en Aragó en temps del Magnànim, Pere Carbonell, escrigue al respecte “Estem assaonats als usos barbars; no teniem la suavitat i elegància que alguns tenen hui. Per això tots estem en deute  en  el rei Alfons qui nos ha despertat d’esta manera i nos ha mostrat el camí per a aprear, compendre i aconseguir tot el be i el tesor que comporten les ciències i les arts, especialment l’art de l’oratoria i la poesia”.

Atres  testimonis coetanis ratifiquen estes asseveracions. Es plorà la mort del rei en el següent epitafi: “Les muses jauren en Alfons en la seua tomba” i s’afirmà que en el deces del rei  “L’esperança dels homens de lletres s’ha extinguit totalment”.

Alfons el Magnànim fon un gran amant i protector de les lletres. Tingué al seu servici homens de totes les branques del saber. Estimà i recompensà a qualsevol intelectual que donara mostres d’ingeni. La seua cort napolitana fon seu cultural de primera magnitut. El proposit perseguit, fonamentalment,  fon l’enardiment del rei i el convertir la seua cort en un foc on s’harmonisaren les diverses facetes culturals: l’històrica, la lliteraria, l’artística, la filosófica, la científica, etc. L’actitut de la cort napolitana va atraure a intelectuals de l’época, be per que es veien recompensats i financiats, o be per l’ambient regnant en el cercol cortesà.

L’apreci que va sentir el monarca pels llibres quedà posat de manifest en un memorable decret que prohibia l’exportació de llibres. En ell, elogià la sapiència i els beneficis que confieren als súbdits en totes les esferes de la vida, contenint verdaderes lliçons que n’hi ha que deprendre, i resalta l’eixemple dels clàssics, algunes de les seues vivències son d’aplicació i tenen vigència; per alló els llibres hi ha que conservar-los i fer acopi de l’art i la ciència que podem trobar en ells.

El mateix Alfons el Magnanim adoptà la divisa “Vir sapiens dominabitur astris”, lleyenda inscrita en un llibre; convertint-se en el primer dels princeps seglars en portar “el saber” com “insignia”.

L’afany per ampliar i enriquir sa biblioteca es va convertir casi en una obsessió. S’ha dit que quan les seues tropes saquejaven alguna ciutat procuraven regalar-li qualsevol llibre que pugueren trobar per ad afalagar la seua sensibilitat.

La rica biblioteca del monarca fon una institució en el seu regnat. Pero no sols era una estanteria de llibres i  refinats codexs sino també un lloc d’estudi i treball per a homens preocupats per les lletres i  les arts.

Per a concluir recordarem un proverbi indú que afirma: Un llibre obert es un cervell que parla; tancat, un amic que espera; oblidat, un alma que perdona; destruït, un cor que plora.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: