De la batalla a la Festa

Per Javier Pascual i Mataix

Cada alcoyà espera en ilusió l’arribada de la primavera a la ciutat dels ponts. Els carrers del centre històric s’engalanen i allumenen en la coneguda enrramà.

La plaça d’Espanya acull una volta més el montage del castell fester, que des de fa uns anys ya, obri les seues portes a veïns i visitants per a donar-los la benvinguda a l’Alcoy de Sant Jordi, d’Al-Azraq, i de Jaume I. La ciutat celebra este fi de semana les seues festes de Moros i Cristians, que no només estàn declarades d’Interés Turístic Internacional des de 1980, sino que enguany s’estrenen com les úniques reconegudes en el seu conjunt en el títul de BIC (Bé d’Interés Cultural), un motiu més per a deixar-se caure per la capital de la comarca de l’Alcoyà estos dies.

Els Moros i Cristians d’Alcoy afonen les seues raïls en les gestes del rei aragonés i els tumults mudéjars del Regne de Valéncia. Pero a la seua volta, estos tumults tenen el seu orige anys abans de la batalla alcoyana.

Corria l’any 1244. Les hosts aragoneses del rei En Jaume ultimàven la conquista de la taifa de Balansiya. A la seua arribada a terres llevantines, es varen trobar en una numerosíssima població musulmana i escassos repobladors. Cert era que el rei d’Aragó no buscava sumar terres baldíes a la Corona, per lo que va portar a terme pactes i capitulacions en la població autóctona, i els va permetre viure en les seues terres, en la condició de que li reconeguèren com a monarca i s’atinguèren a que, a partir d’aquell instant, entràven a formar part d’una societat cristiana feudal en la que ells, les gents d’Aljama, eren els somesos.

Molts walís (governadors musulmans) varen voler pactar en el rei en tal de no perdre les seues pertinences. Per a conéixer al protagoniste de l’història que nos atany cal traslladar-se a les valls de la Marina llevantina. En la menuda alquería d’Alcalà de la Jovada tenia el seu palau i castell el visir d’aquelles terres, de nom Al-Azraq, el Blau.

De pare musulmà i mare cristiana, Al-Azraq senyorejà les valls que conectàven les montanyes en les costes alacantines. Pero seria en 1245 quan, a l’arribada del rei aragonés, firmara en el seu fill, l’infant Alfons, el Tractat del Pouet, per mig del qual s’establia com a vassall. Jaume va deixar en cada lloc un menut destacament militar i eclesiàstic que controlara als sarraïns.

Estos havien experimentat un important creiximent agrícola, econòmic i comercial a inicis del sigle XIII, i podien servir de líquit per a la Corona. És per això que a la societat del moment de la conquista cal entendre-la com una série de menuts nuclis de població musulmana baix domini cristià. Com era d’esperar, els pactes de pau pronte varen caure en sac trencat. Els continus abusos dels aragonesos varen crispar a l’ofegada població mudéjar.

Al-Azraq es va fer eco de les seues queixes i va esperar el moment oportú per a un alçament. En 1247, Jaume I va recolzar militarment la conquista de Sevilla per Ferran III de Castella, el Sant, lo que va fer que el Regne de Valéncia quedara sense eixèrcits. Al-Azraq no va perdre temps i va cridar a la yihad contra l’invasor. Ràpidament, va obtindre el respal de la població mudéjar, dels somesos. Va prendre els castells de Denia, Xàtiva, Pego, Penàguila…

Enterat de les sublevacions internes que s’estaven produint, Jaume I va firmar en 1248 el Decret d’Expulsió de la població musulmana del Regne… mes res va conseguir. La guerra es va encendre en virulència, i es va allargar en el temps dèu anys. El propi cabdil va intentar fer-se en el castell del Benicadell per a aixina poder dominar Cocentaina i Alcoy. L’última de les viles, de recent creació, es trobava en el seu punt de mira. No obstant, Al-Azraq va ser traïcionat per un dels seus hòmens, va perdre els castells que havia conquistat i es va vore obligat a rendir-se.

Despuix d’açò, Jaume I va ordenar el seu desterro del Regne de Valéncia i el cabdil es va traslladar llavors a la cort de Granada. Tindria que esperar uns anys més per a poder tornar a enfrontar-se al seu enemic. En 1275, els moros valencians varen tornar a alçar-se en armes contra Aragó. Varen atacar Llíria i casi acaben en la vida del rei Jaume en Lluchent. Per a llavors, Al-Azraq s’hi havia fet fort en Granada. Havent reunit a un eixèrcit de 250 ginets i 1.300 combatents de peu, va creuar de nou les fronteres del Regne de Valéncia en direcció a Alcoy. En Jaume es va afanyar a enviar reforços a la vila. Des de Xàtiva, quaranta cavallers es varen encaminar a Alcoy per a protegir a les seues gents.

Mentrestant, Al-Azraq acampava en la Sarga. A l’atra banda de les montanyes que li tancaven el pas es trobava Alcoy. Solament bastava en travessar-les i posar sege. Si la vila caïa, la Serra de Mariola s’obriria davant ell, i podrien expandir-se ràpidament per la Vall d’Albaida. Els alcoyans varen vore en temor cóm el campament musulmà s’estenia en el caixer del Riquer.

En el matí del 5 de maig de 1276, els tambors de guerra varen resonar en les muralles i cristians i musulmans s’enfrontàren en l’encarniçada batalla front al mític Barranc del Cint, testic mut d’aquella gesta. El clerc de la vila, Mossén Toregrossa, al vore el desequilibri de forces combatents, s’encomanà al sant patró de la Corona d’Aragó i Regne de Valéncia, qui ya havia ajudat en la Batalla del Puig, un any abans de l’entrada triumfal del rei Jaume en la ciutat de Valéncia: Sant Jordi.

Segons la llegenda, en el transcurs de la batalla, els alcoyans varen vore sobre la porta de Sant Marc a un cavaller romà a lloms d’un cavall blanc, que llançava saetes sense cessar contra els atacants. La seua aparició va ser clau per a la glòria. Una de les saetes va travessar al cabdil, caent del cavall i morint definitivament extramurs d’Alcoy. Va ser llavors quan els musulmans, veent mort al seu cabdil, varen fugir en desbandada cap al lloc per el que havien arribat. Els cristians, envalentits per la victòria, correguèren tras ells, trobant-se en una fatídica emboscada en mitat d’un barranc propenc. Aquells cavallers varen morir per salvar la ciutat, i quí sap si el regne.

Solament dos mesos despuix de la mort d’Al-Azraq, Jaume I exhalà el seu últim alé en Alzira. Dos personages fonamentals, enemics fins al final dels seus dies, les llegendàries gestes dels quals han aplegat fins a hui d’una forma molt més amena. Alcoy va acollir a Sant Jordi per patró des d’aquell momento, i va alçar un temple en el seu honor en el mateix lloc de la seua aparició.

En persistència, gust per la festa i tradicions d’un passat que s’estén en el temps, les saetes dels cristians que defensàren la vila han donat pas al confeti llançat des dels balcons al pas dels festers. Els tambors dels sarraïns a les marches dels músics, els qui fent sonar els seus instruments, acompanyen a les 28 filaes, formant, sense dubte, part indispensable de la festa.

Un poble que no oblida els seus orígens és aquell que, any rere any, treballa constantment per a que carrers com Sant Nicolau siguen testics de la Trilogia festera en honor Sant Jordi Màrtir. Alcoy obri les portes als temps de Jaume I el Conquistador este divendres en caure el sol.


Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: