El Crit del Palleter de 1981

Per Javier Navarro Andreu

Si el 23 de maig de 1808 Vicent Domenech més conegut com “El Palleter” declarà la guerra a Napoleó i alçà en armes al poble valencià contra l’enemic invasor francés, eixe mateix dia pero 173 anys despuix, els valencians s’alçaren contra un atre enemic, el pancatalanisme expansioniste.

Corria temps de disputes i debats sobre els símbols identitaris que devien aprovar-se en l’Estatut d’Autonomia i el 23 de maig de 1981, mig milló de persones convocades per la Federació d’Entitats Culturals del Regne de Valencia demanaren que la denominació per a la nostra comunitat autònoma fora la de Regne de Valéncia per raons històriques i que la bandera que representara a la totalitat del territori, fòra la Real Senyera coronada en franja blava, per tradició i també per raons històriques, ya que el catalanisme d’aquella época volia impondre la denominació de “País Valencià” i la cuatribarra com a bandera de tots els valencians.

Poc abans de les sèt de la vesprada, numeroses persones es començaven a congregar en el Parterre, santuari del valencianisme durant la transició, i encara que s’esperava una manifestació multitudinària, les expectatives foren superades considerablement, fins a aplegar als més de 500.000 valencians que abillats en la Real Senyera ompliren no solament el Parterre, si no també tota la Glorieta, el carrer de la Pau i atres carrers adjacents del centre del Cap i Casal.

Començà l’acte en l’anunci per megafonia de les 20 entitats adherides a la manifestació i en la llectura de decenes de telegrames provinents de diverses poblacions valencianes i atres de personalitats que mostraven el seu respal a l’acte que s’anava a celebrar.

Sobre les sèt i miga de la vesprada marchà la manifestació encapçalada per Francesc Nieto, president de l’entitat convocant, pels directius de les associacions adherides, destacant la presència de Miquel Ramón Izquierdo el que fora alcalde de Valéncia i posteriorment president d’Unió Valenciana, Pablo Rodríguez president provincial Acció Republicana Democràtica Espanyola, Daniel Deusa president honorari del Círcul Aparisi i Guijarro, l’acadèmic alacantiniste Vicent Ramos i el conseller de Cultura, En Josep Peris i Soler.

Durant les més de tres hores de manifestació els càntics foren incessants durant tot el recorregut, els assistents corejaven entusiasmats i plens d’ilusió: “Som Valencians”, “Senyera en blau”, “Regne Si, País No” o “Girona, Casado, a viure al Tibidado”, cal senyalar que el més criticat en aquella manifestació fon el president de la Diputació Provincial el senyor Manuel Girona, per la raó de tindre onejant en l’edifici de la Diputació la cuatribarrada, bandera que el poble no sentia com a pròpia, percebent-la com una imposició alinea.

No havia passat mija hora del començament i la capçalera de la manifestació encara anava per la Plaça de la Reina, quan una amenaça de bomba va detindre l’acte, segons es pogué descubrir al sendemà per la prensa, hagué fins a 3 amenaces de bomba per part del pancatalanisme més radical que intentava aporegar al valencianisme i boicotejar l’acte de forma violenta.

Despuix del paró forçós durant uns minuts, la manifestació continuà, aplegant els representants de les associacions a la sèu del Consell, on entregaren al llavors president del Consell, Enric Monsonís, un “Manifest d’Afirmació Valencianista”, en el que s’arreplegava i exigia les reividicacions que el poble valencià reclamava eixe dia en el carrer de forma pacífica.

Una volta entregat el document i explicat a Monsonís, tant els representants com el propi president del Consell desplegaren una Senyera des de la frontera del edifici, que va emocionar als mils i mils de manifestants que entusiasmats entonaren l’Himne Regional entre llàgrimes i abraços.

L’acte va seguir cap a la Plaça del Furs, als peus de les Torres dels Serrans, on els valencianistes varen prendre les antigues portes de la ciutat, desplegant des d’elles decenes de Senyeres i pancartes.

Tanta fon l’afluència de gent a esta manifestació, que passaven els minuts i no parava d’aplegar gent, tanta, que el manifest es tingué que llegir més de dotze voltes per a que tot lo món pogueren escoltar-lo. Cada volta que es llegia, el públic cridava en gran alegria “¡Vixca Alacant!”, “¡Vixca Castelló!”, “¡Vixca Valéncia!” i “¡Vixca el Regne de Valéncia!”.

Durant l’arribada de la masa valencianista a les Torres hagué una ovació més sonora que les demés, i fon la que se portà un grup de gent que aparegué des del carrer dels Serrans en una gran bandera republicana i en una senyera d’una llongitut de 75 metres.

Pero en esta manifestació ademés de demostrar que el poble valencià anava a lluitar per la seua identitat i no s’anava a rendir, es va fer patent que el valencianisme en aquella época era un moviment tranversal i no exclusiu solament de la dreta i molt manco del “feixisme”, com es volia fer creure.

En aquella manifestació històrica, es varen poder vore infinitat de pancartes i en diversos lemes: “Volem máxima autonomia: llengua, símbol i regne”, “Els chiquets valencians, no som nois”, “Excombatents de l’eixèrcit republicà”, “Volem l’escola en valencià”, “La Senyera Valenciana, símbol d’un poble lliure”, “Artistes fallers per lo valencià”, “Regne de Valéncia, no volem país”, “¿Centralisme? No, gracies”, esta última firmada per URV-ENV. Ademés destacà entre totes les demés, la portada per un grup de militants de base del PSOE en el que dia més o menys, que el partit perdia vots per culpa de la política contra Valéncia que feyen Girona, Casado i Cucó. El puny i la rosa firmaven el text.

Un atre fet menor pero curiós que va resaltar el diari Las Provincias al sendemà de la manifestació en un ampli reportage de l’acte històric, és que entre els manifestants varis assistents taparen les banderes espanyoles que antigament hi havia en els buçons de Correus en adhesius de Senyeres del partit polític Esquerra Nacionalista Valenciana.

És curiós com se nos ha volgut vendre que el valencianisme dels anys 80 era en la seua totalitat era un moviment violent, fasciste i minoritari. Pero resulta que no és aixina, era un moviment transversal on hi havia moltíssima gent d’esquerres, republicana i nacionalista. Convivien unides totes les persones de diferent ideologia pel be del Regne de Valéncia i la seua identitat. Ademés també s’ha pogut vore que el valencianisme no era un moviment violent i radical, la seua gran majoria de massa social era pacífica i cívica, no com se nos vol fer creure ara. Desgraciadament va haver violència per part dels dos bandos, tant del costat catalaniste com del valencianiste, fets repugnants que mai deurien haver passat i que espere que mai tornen a passar.

Dos voltes s’ha alçat ya el poble valencià un 23 de maig per la seua llibertat… ¿Hi haurà una tercera? ¿Tindra encara dignitat la societat valenciana per a exigir un Dret Civil Valencià o per a defendre i fomentar en coherència l’idioma valencià?

Fotos de la manifestació del 23 de maig de 1981:

Portada del diari Las Provincias del dia 24 de maig de 1981
Manifestants en les Torres dels Serrans
Excombatets de l’Eixèrcit Republicà durant la manifestació.
Archiu Javier Navarro

Chiquets durant la manifestació portant pancartes a favor del valencià
Archiu del Grup d’Accio Valencianista

Mils de valencians abarrotant els carrers del centre de Valéncia
Image de Las Provincias

Els representants de les associacions entregant el Manifest d’Afirmació Valencianista al president del Consell, Enric Monsonís. Image de Las Provincias
La manifestació al pas per la Plaça de la Reina
Image de Las Provincias

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: