El pare de les Normes d’El Puig fon antifasciste

La Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV confeccionà una nova codificació ortogràfica per a la llengua valenciana, partint dels treballs i indagacions científiques i llingüístiques del juge i escritor Miquel Adlert i del filòlec Lluís Fullana. Esta nova normativa fon ratificada el sèt de març de 1981 per un miler de personalitats aixina com per diferents institucions. L’acte d’adhesió tingué lloc en el Monasteri de Santa Maria del Puig; per açò que popularment les normes de la RACV són també conegudes com a Normes del Puig.

Miquel Adlert escrigué el següent artícul en el semanari “Acció”, periòdic del partit polític Acció Nacionalista Valenciana el 7 de setembre de 1935.

 

¿FORJADORS DE POBLES?

Pareix que hi haja un criteri moral especial per a jujar les coses referents a l’esfera publica, especialmente les qüestions internacionals. Es per aixo que moltes coses que en l’esfera particular serien considerades durament, en l’orde internacional es justifiquen. Aixi, el fet d’apoderar-se un ciutada d’unes quantes fanecades de terra d’ares es qualificat de forma distinta al fet d’apoderar-se un Estat de molts quilometros quadrats d’atre Estat. Persones que en la vida privada no serien per a quedar-se en un furgadents que no fora d’elles, en canvi justifiquen estes depredacions internacionals, cosa que no he pogut compendre mai.

Tot aixo es palés en el conflicte italo-abisini, en que molts justifiquen l’actitut d’Italia en voler apoderar-se d’Abisinia sense mes rao que de la seua voluntat. No vullc entrar en el fondo de la qüestio. Mon objecte es posar de relleu lo que hi ha de veritat en eixos, dits, forjadors de pobles, dels que son bon eixemples Hitler i Mussolini; idols entre nosotros de molta gent de dreta que no veuen la subtancia anticristiana de les seues idees, com totes les que posen a l’Estat com a suprema rao.

La pujada de Hitler omplí d’alegria a molta gent que sent veleitats dictatorials, que ven en ell a un dictador de tipo conservador. Yo m’extranyava en aquella ocasio d’aquell entusiasme, ya que vea l’arraïl anticristiana i demagógica del nacional-socialisme. I quant molts es refregaven les mans de satisfaccio per les activitats antisemites del Führer, yo les refusava com a tota la violencia; i pensaba en temor que a elles les seguirien les anticatoliques. Desgraciadament, he acertat, i patent està la persecucio católica que el nazisme està desenrollant. Pero, en ser greu, no es esta la llabor mes perjudicial per al cristianisme, sino eixe cinic paganisme de Rosenberg, que vol resucitar la mitología germánica per a que esdevinga en religió de l’Estat nacional-socialiste.

En esta campanya anticatólica dels nazis, que ha motivat la protesta del Vatica, ya deuen vore clar molts la tramoya del nazisme, de la que s’alçà una punta del vel el 30 de juny de 1934. No es sols esta l’obra anticristiana d’Hitler; es tambe el cult a la guerra. Encara viuen les generacions de la Guerra Muncial i ya Hitler ha ences en el seu poble el desig de la guerra, que ha esdevingut en el maxim ideal de la joventut alemanya, a qui s’ha donat una idea falsejada d’este crim colectiu.

L’austriac que maquina contra Austria, l’home dels esdeveniments, que no vullc qualificar, dels 30 de juny de 1934, en que moriren homens de totes les idees, el que encendria la foguera que consumiría al mon, el que vol borrar l’Imperi de Crist per a substituir-lo pel de les valkyries…, eixe es u dels forjadors de pobles.

Mussolini, que en atres aspectos diferix molt d’Hitler, ha fet naixer en el poble Italia la mateixa inclinacio a la guerra que Hitler en el poble alema. La prensa ha publicat unes fotogrefies d’eixe incomprensible poble Italia, demanant la guerra en manifestacions populars, en les que s’insulta a Estats extrangers. Que el poble demanara la guerra despres de 1918, no s’haguera pogut pensar ni d’un poble d’esclaus. Demanaren la guerra. ¿I per qué? Si a cadascu dels que demanaren la guerra en manifestacions se’ls preguntara perque la demanaven, segurament no sabrien contestar; i si, abans del conflicte se’ls haguera preguntat per Abisinia, molts ignorarien inclus la seua existencia. I ara demanen la guerra contra un país que fa poc no els preocupava; i la demanen com si, en lloc de la fam i el dolor, portara el benestar i la felicitat. I est home que ha fet de la violencia un credo, de la guerra una religio; que ha fet del seu poble, com molt be ha segut qualificat, un poble d’esclaus condenats a l’entusiasme…, es un atre dels forjadors de pobles.

Forjadors de pobles d’esquena al cristianisme, tots son aixi. Tot lo que poden aconseguir es en l’orde material. En l’espiritual no produiran mes que pobles fanatisats que arribaran a demanar la seua propia ruïna i desgracia. ¿Cóm pot haver qui justifique tot açò? Dualitat de criteris morals, que dia al principi. Una moral per a lo menut, una atra moral per a lo gran.

Com em recorde d’aquella anecdota, un poc dura, que relatava un embaixador grec en l’antigua Roma; i en la que es referia que, havent este apressat a un pirata, dia est a l’almirant que l’havia capturat: “A tu, com tens quaranta barcos, et diuen almirant. A mi, com nomes ne tinc que u, em diuen pirata”.

 

Miquel Adlert i Xavier Casp foren els principals directius d’Acció Nacionalista Valenciana i pares del valencianisme.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: