El primer gran 9 d’Octubre

Per Javier Navarro Andreu

El 9 d’Octubre els valencians, celebrem el dia de la Pàtria Valenciana, commemorant l’entrada de Jaume I en la ciutat de Valéncia en l’any 1238, fita importantíssima, que marcà la personalitat del Regne de Valéncia.

A instàncies de Lo Rat Penat se recuperà en els anys vint del sigle XX, l’històrica processó del 9 d’Octubre, els primers anys la Societat d’Amadors de les Glòries Valencianes solament conseguía reunir als peus del monument de Jaume I, a unes decenes de valencianistes, fins que en 1932, la societat valenciana despertà de la letàrgia en la que es trobava des de 1707, data en el que Felip V (IV de Valéncia), derogà els Furs del Regne de Valéncia i guardà en una arca de tres claus a la Real Senyera, símbol indiscutible de la nacionalitat valenciana.

Aquell 9 d’Octubre de 1932, millars de valencians eixiren al carrer ilusionats per la possibilitat de poder recuperar les llibertats perdudes per la derogació dels Furs, en l’aprovació d’un possible Estatut d’Autonomia per als valencians, qüestió que s’estava plantejant en eixos moments en diversos punts d’Espanya.

Eren les dèu del matí i la plaça d’Emili Castelar, es trobava abarrotada per numerosos valencians, que no volien perdre-se la baixada de la Real Senyera pel balcó de l’Ajuntament. Pero no només el poble valencià acodí en massa a celebrar el dia de tots els valencians, també una multitut d’entitats polítiques, culturals i deportives destacaven entre els assistents per les seus enormes Senyeres i estandarts, com foren:

L’Agrupació Valencianista Republicana, Unió Valencianista, Centre d’Actuació Valencianista, Lo Rat Penat, Agrupació Valencianista de la Dreta, Centres Valencianistes d’Alzira, Concentaina, Gandia i Bocairent, Penya Tot per Xàtiva, Gimnàstic C.F., Centre Català, Escola d’Artesans, Ateneu Filharmònic Obrer, Casa Regional Valenciana de Madrit, Agrupació Nacionalista del País Valencià, Partit Republicà Radical Socialiste, Círcul El Poble, Joventut Central Republicana Autonomista, Democràcia Femenina Flor de Maig, Institut Universitat, Escola d’Arts i Oficis, Casa Regional Valenciana de Barcelona, El Micalet, Círcul de Belles Arts, Casal Valencià, Societat de Confiters, Casa de la Democràcia de la Vega, Joventut Republicana de Manises… entre moltes atres.

La Real Senyera, davant un públic fervorós, baixà sense inclinar-se com mana la tradició, mentres sonaven els acorts de l’Himne Regional i es donaven vixques a Valéncia i a l’Estatut.

La Senyera fon colocada en un coche tirat per cavalls per a realisar el recorregut habitual pels carrers de la ciutat, els encarregats de custodiar-la en el carruage, foren el regidor Durán i el president del Centre d’Actuació Valencianista el senyor Cebrián.

Res més posar-se en marcha la processó, varen aparéixer vàries pancartes, la més ovacionada fon sense dubte la de la Joventut Valencianista Republicana de Manises en la que es podia llegir: “Vixca l’Estat Valencià”, mentres que unes atres com la que exhibiren els comunistes: “El partit comuniste demana de total llibertat de Valéncia, fins la separació de l’Estat Espanyol”, no fon rebuda en agrat per tots els assistents, ya que als pocs minuts d’exhibir estes pancartes, un grup de persones trencaren els cartells i obligaren al grup de comunistes a dissoldre’s, per l’extremada violència que eixerciren sobre ells.

Este fet aislat, pero llamentable, no empanyà el dia gran dels valencians, infinitat de Senyeres ocupaven tots els carrers del centre del Cap i Casal, ya que un grup de valencianistes repartiren al principi de la processó banderes menudes de paper entre els assistents, decenes de balcons lluïen la bandera tricolor republicana junt a l’ensenya valenciana, l’aspecte de la ciutat era espectacular, es respirava alegria i festivitat, els valencians estaven ilusionats per recuperar el seu autogovern.

En aplegar la Real Senyera i la comitiva oficial al Parterre als peus del monument al Rei En Jaume, l’alcalde de Valéncia, el senyor Gisbert, pronuncià un patriòtic discurs en llengua valenciana, animant als assistents a lluitar per la consecució de l’Estatut d’Autonomia. Les ovacions eren incessants, els vixques a Valéncia i a l’Estatut es tornaren a repetir.

9 d’Octubre de 1932

Acte seguit, l’Ajuntament de Valéncia, Lo Rat Penat, el Centre d’Actuació Valencianista, l’Agrupació Valencianista Republicana, Agrupació Valencianista de la Dreta, Casa Regional de Madrit, Centre Valencianiste de Bocairent, Centre Català de Valéncia i la Joventut Valencianista de Xàtiva, depositaren les seues respectives corones florals davant el monument del monarca, mentres sonava l’Himne Regional. La manifestació tornà pel carrer la Pau i Sant Vicent fins a la casa consistorial.

Davant de l’Ajuntament, després de que la Senyera pujara recta sense inclinar-se davant ningú pel balcó i aprofitant l’ambient patriòtic que respirava en eixe moment, el regidor de l’Assamblea de Sedaví, el senyor Benito Ferrandis Baixauli, realisà un magistral discurs en el que va expondre que l’única forma de solucionar els problemes dels valencians seria en la consecució de l’Estatut d’Autonomia.

Emmarcats en els actes commemoratius del 9 d’Octubre s’inaguraren dos carrers a dos grans valencians, el primer fon al patrici castellonenc Gaetà Huguet i l’atra al lliterat alacantí Azorín.

Es pot dir que este 9 d’Octubre de 1932, fon el primer gran 9 d’Octubre, degut a que deixava de ser un acte marginal en el que solament participaven unes decenes de valencianistes com havia succeït en anys anteriors, i fon a partir de 1932 quan el poble valencià començà a participar en massa en l’acte i ademés, en una conciencia valencianista clara i reivindicativa.

Si analisem en tranquilat, han passat més de 80 anys des de llavors, i el 9 d’Octubre no ha canviat molt, seguixen havent moments de tensió, el poble respon davant l’amor incondicional que sent a la Real Senyera, fins i tot les entitats valencianistes seguixen repartint chicotetes banderes entre els assistent, encara que ara son de plàstic i no de paper…, lo dit, el nostre dia no ha canviat molt, exceptuant la perduda de sentiment nacionaliste per part del poble valencià.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: