Història de l’Himne Regional Valencià

El poeta Maximilià Thous davant els micròfons de “Unión Radio” en abril de 1935 al cumplir-se el XXVI aniversari de l’Himne explicava com va nàixer l’Himne…

“Yo he segut criat a título de colaborador de l’Himne de la Exposició que mes tart ha vingut, per imposició del poble, Himne Regional Valencià

…¿Sabeu com s’escrigué l’Himne? Yo no vaig tindre atra participación que la perfilar el ‘monstruo’ (aclare per aquells que no siguen professionals i desconeguen este terme del ‘argot’ del teatre) està constituit per les paraules sense trava ni sentit, presses arreu, en tal que s’acomoden en ritme i accentuació a la melodía que previament ha escrit el músic compositor…

L’honor d’escriure-lo corresponia al mes excels, al mestre, a l’indiscutible poeta coronat per Valéncia: a Don Teodoro Llorente. Pero Llorente estava en Valéncia i el Mestre Serrano, en Madrit. ¿Com posar-los d’acort? ¿Com subjectar al venerable i venerat poeta junt al piano del músic, per a que anara perfilant monstres?…

I vaig ser cridat yo que vivía en Madrit, per a fer este modest treball de remendiste. La meua obligació era adecentar el monstre i vore si, sobre ell, atre de més inspiració que yo, podía escriure una lletra com calia.

Ya està l’Himne escrit. Ningú creía que Serrano arribara a temps. Ningú coneix prou a Serrano. Li diuen pereos, malfaener, etc. No es cert. Escriu quan vol: i estrena quan li convé. Lo que no li agrada es prodigar-se ni fracassar.

El plorat don Tomás Trenor, el militar Senyor Donat i atres membres del Comité vingueren a Madrit per a oir-lo.

Serrano toca prou mal el piano. Yo cante com una granota. Oir-nos era per a que arrancara a correr l’auditori.

Pero yo no se quina inspiració divina, qui fervor patriòtic, quina màgia desconeguda feu de Serrano un Padereswski i de mi un Caruso.

A mida que anava avançant l’Himne, una fondisima emoció comprenia a tots. Als valents militars que eren Trenor i Donat se’ls enterbolien els ulls. I a tots el cor se’ns pujaba a la gola. Semblava cosa de milacre.

Lo demés… ¿Qui no sap lo demés?

Lo que si que s’ha de dir es lo que tots deuen saber, pero cal remarcar-ho.

Els himnes no els imposa una agrupació ni un partit polític, per nombros que siga. Els consagra el poble, tot el poble. Himne que no trie espontaneament el poble, que no adopte el poble, que no junte a tot el poble, no es himne de poble.

Que nosotros voliem fer-ho himne del poble, ben clar està. Repasseu la lletra. Ni una sola vegada se nomena a l’Exposició, que era lo circunstancial i episòdic. Sino a la Regió, que era lo definitiu i estable.

Ofrenava noves glories a Espanya, desijava l’eixida d’un sol novell i enraïlava en lo mes alt la Senyera Valenciana…

Radiooyents: ¡¡¡VIXCA VALÉNCIA!!!“.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: