La caiguda del castell de Morella. El sege de Morella (I)

Per Antoni Atienza (Revista Renou Nº 61)

En giner de 1838, el castell de Morella caigué en mans dels carlistes. La coneguda com a primera Guerra Carlista es va iniciar en 1833. El rei Ferran VII va deixar el tro a la seua filla, Isabel II, una chiqueta de tres anys que devía regnar baix la tutela de sa mare, María Cristina de Nàpols. No obstant, el germà del monarca, l’infant Carles María Isidre, se va negar a reconèixer a la seua neboda com a sobirana, aduïnt la tradició borbònica que establia que a soles els homens podían regnar. És de destacar, que la tradició espanyola si que permetía a les dones eixercir el poder, como de fet ho feu Isabel I la Catòlica. Els partidaris de Carles eren ademés políticament partidaris de la monarquia absoluta. En quant va faltar Ferran en la primavera d’hivern de 1833, el varen proclamar, en diversos llocs d’Espanya, rei en el nom de Carles V. Aixina començava la primera Guerra Carlista, entre els partidaris d’Isabel II, coneguts com a “isabelins”, “cristins” (per Maria Cristina) o “lliberals”, front als de Carles V, coneguts com “carlistes”.

Morella, com a plaça estratègica de primer orde, molt pronte estigué dins dels objectius dels carlistes. En novembre de 1833, un dels més ferms partidaris de Carles, el baró d’Hervés, es va dirigir des de Valéncia fins a Morella, i en esta plaça, el 13 de novembre, en el recolzament del governador de la mateixa, Carlos Victoria, va declarar com a rei d’Espanya a Carles V de Borbó. Els capitans generals de Valéncia i de Catalunya varen encarregar al brigadier Manuel Bretón per a que ofegara l’alçament. El 9 de decembre les tropes del brigadier Bretón atacaren Morella. En pocs hómens i sense capacitat de defensa, Hervés, Victoria i els fidels carlistes abandonaren la ciutat. Bretón els va acaçar, i els trobà prop de Calanda. Els carlistes foren derrotats, i Hervés fon capturat i afussellat. La resta de les tropes carlistes arribaren fins a Vistabella, a on es reorganisaren, i triaren com a nou comandant a Marcoval. Pero el vilafranquí Joseph Miralles El Serrador va decidir separar-se i formar la seua pròpia partida. Un dels sargents que va supervisar l’elecció de Marcoval era un jove exseminariste de Tortosa, de nom Ramon Cabrera. La partida va atacar seguidament Sant Mateu, població que conseguiren ocupar temporalment, pero en la qual patiren una nova derrota. A partir d’eixe moment, Ramon Cabrera es va convertir en un dels principals caps del carlisme. El seu paper de dirigent militar es va consolidar en els anys següents.

Morella era una nucli molt important, perque els carlistes s’havien forts en les comarques valencianes, aragoneses i catalanes que l’envoltaven. Tindre-la, els pemetria consolidar el seu domini territorial. Per aixó, era un objectiu prioritari per als partidaris de Carles V. En octubre de 1836, un grup de soldats i oficials de la guarnició de Morella havien pactat en els carlistes l’entrega de la ciutat i el seu castell. El 18 d’octubre de 1836, el governador Alcocer, junt al 1er i al 2on Batallons de Voluntaris de Valéncia, va conseguir desfer el complot, empresonant als conspiradors, unes cent persones. Quan els carlistes, confiats en se’ls anaven a obrir les portes, s’acostaren a la vila, foren rebuts a tirs, i fugiren.

En 1837, Ramón Cabrera era el capdill indiscutible dels carlistes en les terres del Regne de Valencia i comarques veïnes, comandant en cap del Eixèrcit Real d’Aragó, Valéncia i Múrcia, que operava en terres del Baix Aragó, comarques de Tarragona i el Regne de Valéncia. El 18 de febrer va desfer les tropes del general lliberal Cahuet prop de Bunyol. Cahuet es va refugiar en Valéncia. Amo del terreny, Cabrera es va permetre bombardejar Sagunt, i va realizar una marcha cap a les comarques meridionals valencianes, tornant seguidament a les seues bases en el Maestrat, portant-se 700 cavalls i molts presoners. Les forces de Cabrera eren importants, pero no eren lo suficientment potents com per a assejar o assaltar ciutats importants. Lo mateix passava en el front del Nort, a on els carlistes havien fracassat en el sege a Bilbao. Necessitats d’un colp d’efecte per a guanyar la guerra, eixe any els carlistes planificaren l’Expedició Real.

L’Expedició Real

Es plantejà com una gran campanya militar, en la qual aniria el pretenent, Carles Maria Isidro. Les tropes deurien dirigir-se cap a Madrid. Es suponia que el poble espanyol s’entusiasmaria al vore’l, el reconeixeria com a rei, i derrocaria a Isabel II, acabant la guerra d’un colp. El 15 de març de 1837, ixqué l’Expedició, composta per vora vint batallons i tres regiments des d’Estella cap a Catalunya. Derrotaren en Osca al general isabelí Iribarren el 25 de maig, i arribaren a Barbastre el 2 de juny. Pero Catalunya fon la primera desilusió. Els llauradors catalans no es sumaren al moviment, els soldats carlistes patien problemas d’abastiment, i foren vençuts per les tropes del govern en Guissona, el 13 de juny. Llavors, l’Expedició es plantejà girar cap al sut, prenint Solsona i Berga, i travessant l’Ebre, gràcies a la cobertura que els feu el general Cabrera, per Cherta. Després, entraren dins del Regne de Valéncia, atacant sense èxit Castelló. Sabent que en Valéncia hi havia poques tropes, els generals carlistes decidiren anar ràpidament cap a la capital del Regne, i prendre-la, ocupant en el camí Almenara i Torres-Torres, arribant a Burjassot l’11 de juliol. Llavors, disposaren un atac contra el Cap i Casal, que es devia llançar per un costat des del nort per Burjassot, i per atre des de l’est, des de Chiva. Les poques forces isabelines, baix el comandament del general Marcelino Oráa, es colocaren en Quart de Poblet i Manises. Mentrimentes, dos barcos anglesos embarcaren a les tropes del brigadier Borso di Carminati en Vinarós, i les traslladaren a tota vela cap al Valéncia. En este reforçament rebut per Oraá, els carlistes reconegueren que ya era impossible assaltar Valéncia, encara que les vanguàrdies de Cabrera arribaren fins al pont dels Serrans. Llavors, el dia 13 de juliol els carlistes es retiraren cap a Chiva. Oráa va decidir perseguir-los. Els carlistes foren rebujats, i es dirigiren cap a Sot de Chera i Chelva. En estos combats fon ferit Ramon Bonet Chambó, Chambonet, conegut carliste de Vinarós, i destacà el coronel Marià Miquel i Polo, de Benicarló, que lluitava en el bàndol isabelí. En definitiva, tampoc els valencians es sumaren en massa a la causa carlista, ni obrigueren enardits les portes a En Carles, ni abraçaren el seu partit.

Les tropes d’En Carles pogueren entrar en Castella, a soles per a constatar que la fidelitat dels castellans era per Isabel II. Després de la derrota d’Aranzueque, ya prop e Madrit, l’Expedició Real, que havia fracassat en el seu somi d’alçar a tota Espanya per En Carles, es va dividir. Cabrera i els seus hómens tornaren al Maestrat. La resta de l’eixèrcit, en el seu rei Carles V, es dirigiren cap a Navarra i el País Vasc.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: