La primera traducció de l’Himne Regional a la Llengua Valenciana

Per Javier Navarro i Andreu

L’Exposició Regional organisada per l’Ateneu Mercantil de Valéncia baix la direcció del seu president Tomás Trenor i Palavicino en l’any 1909, ademés de supondre un gran alvanç a nivell arquitectònic, industrial i tecnològic per al Cap i Casal, també proporcionà als valencians el seu himne nacional.

La lletra de l’Himne per a l’Exposició Regional fon escrita en un primer moment per un dels fundadors de Lo Rat Penat, En Teodor Llorente, pero el seu himne “Valencia a la Exposicio” escrit en llengua valenciana, no degué agradar, segons va indicar el professor Rafael Roca en unes declaracions al Levante-EMV el 7 de decembre de 2008, perque “Posiblemente, Llorente había elaborado un poema excesivamente bucólico, cuando lo que Serrano y los organizadores de la Exposición buscaban, según el resultado final, era una composición más patriótica y exaltada”, per lo que el poema de Llorente se descartà i es va buscar a un atre poeta que ho fera.

Finalment i com vostés saben, la lletra de l’himne fon escrita pel poeta Maximilià Thous en llengua castellana i el mestre Josep Serrano posaria la música com s’esperava des d’un primer moment, ya que a pesar de que es va plantejar en principi que fora composta per Salvador Giner, es va descartar ràpidament per la seua alvançada edat.

Este himne s’estrenà per primera volta el 22 de maig del 1909 durant el gran event en presència del Rei Alfons XIII, contant en una acceptació excelent entre el numerosíssim públic allí present, fins al punt que el monarca demanà que s’interpretara una atra volta entre els aplausos incessants de mils de valencians que omplien els recints de l’Exposició.

Des d’aquell dia eixe himne que simplement pretenia ser l’Himne de l’Exposició Regional, passà a ser el de tot el Regne de Valéncia de manera improvisada i inesperada. El poble valencià ho sentia com a propi, s’emocionava en ell, se sentia identificat en cada nota, en cada estrofa, l’himne corria com la pólvora i s’interpretava en tot tipo de festes i events de rellevància.

Tant fon aixina que, el 16 de maig de 1925 coincidint en la festivitat de la Mare de Deu dels Desamparats, en un gran acte d’afirmació valencianista en la Plaça de Bous de Valéncia en la presència dels alcaldes d’Alacant, Castelló i Valéncia, es va oficialisar com a himne de tot els valencians.

Pero l’himne com be he indicat abans, s’escrigué i s’oficilisà en castellà, a pesar de que la gran majoria dels valencians d’aquella época eren valenciaparlants, en la qual cosa als cinc anys de l’oficialisació de l’himne, entitats valencianes i mijos de comunicació reclamaven la traducció de l’Himne a l’idioma valencià.

De manera brillant, el bibliòfil Rafael Solaz i Albert, en un artícul que escrigué per al facsímil de la partitura de l’himne editat per l’Ajuntament de Valéncia en motiu del centenari en 2009, nos informa que en juliol de 1930 aplega la reclamació per a traduir i oficialisar l’Himne Regional al valencià a la Comissió Permanent, arreplegant-se en l’acta que a proposta dels tinents d’alcalde Manuel Oller i Vicente Marco Miranda, “se estima pertinente al pueblo de Valencia una letra valenciana del Himno Regional, para poder ser cantado”.

Com be expon Solaz, solament uns dies després, Thous es presenta en la traducció de l’himne en les dependències de l’ajuntament i despuix de recitar el text, s’aprova com a oficial, acordant-se també eixe mateix dia, que es realisarà des de la corporació una tirada especial en la lletra en llengua valenciana, per al coneiximent dels ciutadans.

Eixe mateix mes, concretament el dia 25, es va realisar un Homenage a la Senyera en el que s’issava per primera volta en el balcó de l’Ajuntament de Valéncia, que contà en els alcaldes d’Alacant, Castelló i de Valéncia els qui realisaren uns patriòtics discursos que entusiasmaren a la multitut, enaltint a la Real Senyera coronada com a bandera comú de tots els valencians, besant els representants de les tres províncies l’ensenya valenciana. Es va aprofitar esta fita històrica per a repartir-se la traducció de l’himne, entre els mils de valencians que abarrotaven la plaça i els carrers adjacents al consistori. L’homenage culminà interpretant-se, en gran solemnitat, l’Himne Regional per primera volta en valencià per la Banda Municipal del Cap i Casal.

Fullet que es va repartir el 25 de juliol de 1930, en la traducció sense ser estrictament “ad verbum” en comparació en la versió en castellà, feta per Maximilià Thous. (Archiu Javier Navarro)

¿Pero fon esta la primera volta que es va traduir al valencià el nostre himne regional?

En el mateix any, pero sis mesos abans que s’oficialisara la traducció en valencià realisada per Maximilià Thous, en giner de 1930 l’imprenta Juan B. Juan en Manises editava el llibre “Flors de Marche” del poeta suecà Visent Molina i Maset.

El llibre, que lluïa una coberta bellíssima de A. Carlos, és una recopilació dels poemes escrits per Visent Molina en diferents époques de la seua vida, prologat per Rafael Font de Mora, ingenier agrònom que jugà un paper rellevant en el camp valencià i que va dirigir durant décades l’Estació Arrossera de Sueca.

En la pàgina 51 del llibre podem trobar una “Traducció de l’Himne de l’Exposició” en idioma valencià, sent esta possiblement la primera traducció que se realisà del nostre himne en llengua vernàcula i sent coneixedor d’esta versió, el propi Mestre Serrano, ya que Visent Molina tenia una gran amistat en el afamat compositor musical. Abdós naixqueren en Sueca, coincidiren en els mateixos círculs d’amistat i compartiren jornades intelectuals en la seua joventut.

La seua amistat era tan estreta que Visent en el poemari li dedica dos poemes: el primer “A Pepet Serrano”, nomenant-lo en l’apelatiu hipocorístic en el que cridaven al Mestre Serrano les persones més pròximes, “Pepet”, i ademés començant d’esta manera el poema Me sap mal dirteu Pepet; pues dirán que soc amich”. El segon poema es “Serrano triunfa” i és una clara oda en defensa del músic i els seus èxits front a els que el criticaven.

El mestre Serrano s’havia guanyt fama d’inconstant, lo que li valia critiques que aplegaven inclús a la prensa. Per eixemple, el periodiste Luis Tapia en la revista Nuevo Mundo (12/04/1929) en motiu de l’estreno de la sarsuela “Los claveles”, escrigué:

Pepe Serrano ha estrenado. Esto, aunque parezca otra broma, es verdad. Ha estrenado unos Claveles que se ven, se huelen, se tocan (en la orquesta), se oyen y gustan.

¡Es la música más maja

Y más sabia que se oyó!…

¡Y dicen que no trabaja El vago del Perelló!…

(¡Es claro que mucho, no!)”.

Per este motiu, Visent transcrigué en el seu poemari, un discurs que pronuncià en un convit celebrat en Les Arenes de Valéncia, el 27 d’abril de 1927, organisat pel Centre Aragonés en honor als autors de “Los de Aragón”, titulat “Las hijas del Maestro Serrano”.

Molina en el seu discurs, en maestria i gran ingeni va compondre un poema, nomenant més d’una vintena de composicions de Serrano, demostrant que a pesar de les critiques, el seu treball era constant i d’una calitat notable.

Donada l’evident gran amistat que unia a “Visent” i “Pepet”, Serrano seria totalment coneixedor des del primer moment de la traducció de l’himne per part de Visent i sabent que la societat valenciana reclamava en els mijos de comunicació valencians i les principals entitats valencianes que l’himne estiguera en llengua valenciana… ¿Podria ser que Josep Serrano encarregara eixa traducció al poeta Visent Molina Maset?

Pàgina 51 del llibre “Flors de Marche” de Visent Molina, publicat en giner de 1930, en la traducció “ad sensum” de l’Himne de l’Exposició.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: