Lucrecia Bori, la cantant valenciana que conquistà el món

Text escrit per Josep Sanchis Pino per al fullet de l’activitat “Tots els dies 9″ que realisa Convencio Valencianista.

LUCRECIA BORI

(Valencia ciutat, 1887— Nova York, 1960)

Lucrecia Natividad Borja González de Riancho naixqué en el carrer Pelai de Valéncia ciutat, al costat del conegut trinquet, el 24 de decembre de 1887. Son pare era militar, natural de Borriana, i sa mare, d’Ontaneda (Santander). La familia es traslladà a Borriana al poc de nàixer Lucrecia.

Tal vegada allí s’inicià en la música en un cor local. En només sis anys pujà per primera vegada a un escenari. La seua perícia en el cant no passà desapercebuda i començà a formar-se de manera especialisada en el conservatori de Valéncia, el de la plaça sant Esteve, a les órdens del reconegut tenor Lambert Alonso (qui estrenaria l’himne de l’Exposició de 1909, declarat més tart Himne Regional) i de Pere Farvaró. Sent encara molt jove i veent el seu futur lligat al cant, viajà a Milà, a on continuà estudiant i formant-se.

El seu debut fon en 1908 en Roma donant vida al personage de Micaela en l’òpera “Carmen”, iniciant una extraordinària carrera internacional que la portà als millors teatres del moment; entre uns atres, la Scala de Milà, San Carlo de Nàpols, la Pérgola de Florència, Municipal de San Remo, Garnier de Monte-Carlo, Châtelet de París, Kursaal d’Ostende, Colón de Buenos Aires, Metropolitan de Nova York, Payret de La Havana, Urquiza de Montevideo, Hollywood Bowl d’Els Àngeles, Civic Opera de San Francisco i els grans auditoris de Boston, Montreal, Toronto, Atlanta, Washington, Filadelfia, per citar nomes unes quantes ciutats que foren testics del seu cant.

El nom artístic de Lucrezia Bori l’adoptà a instàncies de la gran soprano Emma Calvé. Primer actuà en el seu llinage autentic, Lucrezia Borja (1909), a l’any següent va ser Lucrezia de Borja Bori, despuix (1911) Lucrezia Bori Borja, més tart La Bori (com dien en Itàlia) i finalment Lucrezia Bori a partir de 1914.

Segons conten les cròniques de l’época Lucrezia estava dotada d’una veu cristalina, intuïtiva i de timbre seductor, el seu fraseig transmetia gran emoció poètica a les seues interpretacions, ademés de descollar també pel seu encant personal.

D’entre les seues actuacions podem destacar: en 1910 compartí cartell en Enrico Caruso en la ‘Manon Lescaut’ parisina, en la aprovació, ni més ni menys, que de Puccini y Toscanini. La seua carrera se creuà més voltes en el mític director italià, puix l’elegí per a participar en ‘La Traviata’ i ‘Falstaff’ en 1913 en Busseto per a celebrar el centenari de Verdi.

També va ser elegida per Richard Strauss, per a interpretar a Octavia en l’estrena en italià de “Der Rosenkavalier” (El cavaller de la rosa) en la Scala de Milà. Era giner de 1911.

Despuix de les seues actuacions per Europa, s’embarcà cap a Amèrica. Actuà en Argentina, Uruguay, Cuba…; i en 1912 la nostra soprano arribà a Nova York. En el seu debut en el Metropolitan demostrà la seua madurea com a cantant, al mateix temps que construí una sòlida carrera.

Com a estrela internacional que fon, compartí cartell en els més grans del seu temps: Caruso, Lauri-Volpi, De Luca, Martinelli, Scotti, Gigli…, i els també valencians, Vicent Ballester i Perelló de Segurola.

Des del seu debut en 1908 fins a la seua retirada en 1936 fon una de les grans estreles internacionals de l’òpera. Triumfà en la Scala i fon la reina absoluta en el Metropolitan en els papers de soprano lírica del repertori italià i francés. Despuix de la seua retirada fundà la Societat d’Amics del Metropolitan i continuà mantenint una estreta relació en el teatre. El seu caràcter extrovertit, la seua simpatia desbordant i el seu dò de gents la convertirien en la primera dòna en formar part de Consell d’Administració del Metropolitan Opera House.

La seua passió per Valéncia quedà confirmada en la gala que promogué en el Town Hall de Nova York en la finalitat de recaptar fondos per als damnificats de la riuada de 1957. La gala es celebrà en abril de 1958, en ella colaboraren molts artistes espanyols i no faltaren els valencians germans Iturbi. Lucrecia tornà a cantar, i lluí el seu encant personal i triumfà. Els 50.000 dólars, de l’época, que se recaptaren, foren entregats per la cantant, en el més de juny de 1958, en una visita personal a l’Ajuntament, a l’alcalde marqués del Turia, que els destinà a crear l’actual barri de la Fontsanta (Fuensanta), a on té dedicat un carrer.

Lucrecia Bori muigué en Nova York, a on residia, el 14 de maig de 1960, víctima d’un derrame cerebral. Uns mesos més tart, en novembre, les seues despulles foren solemnement rebudes en la ciutat que la va vore nàixer, desfilant la comitiva pel carrer de la Pau, cap a la Catedral i la Basílica de la Mare de Deu. L’alcalde Adolf Rincón de Arellano li impongué la Gran Creu de Beneficència, abans de mamprendre el camí del Cementeri Municipal, a on està soterrada.

En el Palau de la Música hi ha un bust en la seua memòria i una sala en el seu nom.

El Palau de les Arts tingué l’encert i la sensibilitat d’incorporar l’image de la nostra històrica cantant, la veu més important de la lírica valenciana del sigle XX, primorosament pintada per l’artiste valencià Pepe Moreno, a tota la promoció de la temporada d’òpera de 2016-2017.

A banda del carrer dedicat en el barri de la Fontsanta de Valéncia, també ne té un en Borriana.

Portada del fullet de Convencio Valencianista
Image de l’homenage a Lucrecia Bori

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: