“Per als valencians, Jaume I és el nostre gran monarca”

Per Antoni Atienza

Deguem al rei Jaume el nostre naiximent com a poble cristià, perque poble ya erem abans. Pero la percepció del monarca que fon Jaume I, és diferent per a les diferents comunitats que formaren part de la Corona d’Aragó. Perque, encara que molts vullguen, el concepte de Corona d’Aragó no evolucionà cap a una “nació”. La Corona d’Aragó es componia de cinc estats –en ocasions, sis i inclús set- en diferents lleis, fronteras i interessos, que dugueren a més d’un enfrontament entre ells.

Jaume I és un eixemple de lo que estic dient. Jaume fon rei d’Aragó, rei de Mallorques, rei de Valéncia, comte de Barcelona i senyor de Montpellier. En cadascú d’estos territoris deixà una calcigada, que ha mereixcut un juí diferent. I és que en l’Edat Migeval és quan apareixen els reis mítics, que forjaren les nacions de l’Edat Moderna, és en eixa época quan vixqueren els personages que omplin les llegendes i els contes tradicionals.

Per als aragonessos, Jaume I fon un mal rei. Encara que Aragó feu l’esforç decissiu en la conquista de Valéncia, en els seus senyors com Pedro Fernández de Azagra, o les milícies de les viles de Terol i Daroca, la declaració de les noves terres com un regne independent i en lleis pròpies, tallà l’eixida cap a la mar del vell estat. Per atra banda, Jaume feu la dellimitació de les fronteras entre Aragó i Catalunya, afavorint a la segona a l’adjudicar-li Lleida i Tortosa, que en principi formaven part del primer. La compensació de les terres de Cantavieja i Mosqueruela, en principi valencianes, no compensà als aragonessos, que sentiren des d’eixe moment escassa simpatia pel monarca conquistador.

Tampoc els catalans el tenen en la seua nòmina de soberans favorits. Jaume I va renunciar a les terres i senyorius de la Provença i el Languedoc, i segregà de Catalunya les comarques del Rosselló i la Cerdanya, adjudicant-les al Regne de Mallorques. Per a molts dels historiadors catalans, Jaume I malbaratà l’herència dels comtes de Barcelona i la seua pacient llabor establida al nort dels Pirineus. Además, Jaume I tenia una concepció patrimonialista de la Corona: els Regnes eren seus, i podia repartir-los entre els seus fills, com ho feu. Des de 1242, data del seu primer testament, fins a 1276, quan muigué en Alzira, Jaume feu diversos repartiments, deixant en ú d’ells un Regne de Valéncia totalment independent, que deuria heretar el seu tercer fill, Jaume. Finalment, a soles li sobrevixqueren tres fills, dos dels quals foren reis, Pere, que heretà Aragó, Valéncia i Catalunya, Jaume, que fon rei de Mallorques, i Sancho, que seria arquebisbe de Toledo.

En canvi, per als valencians, Jaume és el nostre gran monarca. És el rei que volgué que forem valencians i cap atra cosa, i que no va consentir que acabarem sent un apèndix d’Aragó o de Catalunya. És el sobirà que conquistà esta terra en l’espasa, pero també en pactes i compromisos. Nos donà lleis pròpies, els Furs, que nos regiren durant vora 500 anys; nos dotà dels instruments que nos permeteren crear institucions pioneres en tota Europa, com el pare d’órfens o l’afermamossos. Per a que no dependirem de la noblea per a la defensa del territori, nos va permetre tindre milícies, en banderes en els seus colors, que después donarien orige a la nostra Senyera.

Jaume I no és per als valencians el rei disolut i caprichós dels aragonessos; no és el rei temerós i indecís dels catalans. El nostre, és el rei fundador, fort, el pare de la nostra nació. És el rei que funda Castelló; el monarca que adora a la Mare de Déu del Puig; l´home que protagonisa encara hui les nostres festes en Camp de Mirra, en Russafa, en la cavalcada del Pregó… És que encara nos mira des de les seues estatues en Vilarreal, sentat baix de la nostra Senyera, en Castelló en el privilegi de fundació en la mà, en Valéncia tranquil dalt del cavall senyalant el camí de la mar, en Ares del Maestre, i en tants atres pobles, a on se li recorda en una plaça, en un carrer, en una placa.

Pero además, els valencians fem un atre homenage al nostre gran monarca. La vida de Jaume I no fon fácil. Es crià sense pares, en un món contrari, rodejat de nobles ambiciosos, que li furtaren i enganyaren. La persona més important de la seua vida possiblement fora la seua segona dona, la reina Violant d’Hongria, una jove d’uns setze anys que el va cativar, en la qual va confiar, i que li va seguir en la campanya valenciana. En la nostra fina sensibilitat, Violant d’Hongria és també la nostra reina de llegenda. El seu recort és hui més viu que mai, gràcies als Cavallers de la Conquista de Castelló. Per aixó, seguirem anant a Vallbona de les Monges, a contindre la respiració davant de la senzilla tomba d’aquella dona admirable. Fa molts anys, quan aní per primera vegada a Vallbona, encara ensenyaven el monasteri les monges. Llavors, li vaig preguntar a la germana per la reina Violant, i em digué, reconeguent l’accent: “¿Qué vos passa als valencians en Na Violant?”. Suponc que tots els valencians coneguem la resposta.

2 comentarios sobre ““Per als valencians, Jaume I és el nostre gran monarca”

  • el febrero 24, 2018 a las 5:49 pm
    Permalink

    Creo que con la gramatica de Lluis Vives, se aprendia en casa, porque en wl cokegio nada. ¿Como hemos llegado a dejae perder el valenciano de 1960?

    Respuesta
  • el marzo 1, 2018 a las 1:51 pm
    Permalink

    Thanks a lot for the article post.Much thanks again. Fantastic.

    Respuesta

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: