Roc Chabàs, el gran intelectual de Denia

Fullet de l’activitat “Tots els dies 9″ que realisa Convencio Valencianista. Per Juli Moreno i Moreno

ROC CHABÀS I LLORENS (Denia, 1844-1912)


Roc Chabàs naix en Denia (la Marina Alta) el 8 de maig de 1844. Fill d’Andreu Chabàs Fornés i de Teodora Llorens Sala, una familia benestant que vivia en el numero 2 del carrer Major. Despuix de finalisar els seus estudis de bachillerat ingressà en el Seminari de Valencia (1858) per a seguir la carrera eclesiastica. Es doctoraria en Sacra Teologia en 1865 i fon ordenat sacerdot en 1868. Esta fon una epoca dificil puix, just eixe any, es constituix un govern en membres d’ideologia profundament antirreligiosa. L’ambient anticlerical creat per les Juntes revolucionaries (setembre de 1868) i pels decrets del ministre Romero Ortiz (octubre del mateix any) motivaren que el clero no poguera permaneixer impassible i mostrara una actitut d’enfrontament davant la violencia eixercida sobre els eclesiastics i els bens de l’Iglesia. Roc Chabàs, a pesar d’estos fets, es centrarà en la seua vocacio religiosa i els seus estudis.

El seu primer desti eclesiastic fon la parroquia de la seua ciutat natal, eixercint de coadjutor fins a 1890. Estant alli recopilà i treballà la documentacio que li va permetre la publicacio de la seua primera obra important, la Historia de Denia (1874-1876), i en eixe ambient fundà la revista El Archivo (1886), en l’objecte de publicar en ella les investigacions de caracter historic i lliterari que es realisaven sobre el Regne de Valencia, constituint una fita en la cultura valenciana; la revista es publicà en caracter semanal fins a 1892.

El Archivo, revista lliteraria semanal que se publicà des de 1886 a 1892, agrupant-se en VII toms,

Es nomenat canonge de la Seu Valentina en 1891 i archiver de l’Archiu de la Catedral i de la Diocesis de Valencia en 1892. Aço motivarà el seu establiment en la capital. Atenent al seu desti i treball de catalogacio de fondos documentals iniciarà una notable carrera investigadora i historiografica, tractant temes de notable importancia per a l’historia de Valencia i l’historia de l’Iglesia Valentina, tocant aspectes com l’evangelisacio, instruccio de moriscs, organisacio eclesiastica, o biografia dels bisbes de Valencia, treball este que quedà inconclos. Pero no es llimitarà unicament ad esta disciplina, tambe tractarà temes d’art, d’arquitectura i d’escultura, aixina com resulta rellevant un estudi sobre l’altar major de la Seu.

Com a investigador se li conten fins a 120 tituls, ademes dels ya citats, dels que destaquem: El sepulcro de Severina (1880), Los corporales de Daroca (1891), Historia del venerable Fray Pedro Esteve, predicador apostólico (1880), Los mozárabes valencianos (1891), Las pinturas del altar mayor de la catedral de Valencia (1891), Novena en honor de Ntra. Sra. de los Desamparados (1894), Génesis del derecho foral valenciano (1902, reeditat en 2003), El milagro de Luchente i los corporales de Daroca. Relaciones i documentos (1905), Episcopologio levantino (1909), sengles edicions critiques de L’Spill de Jaume Roig (1905) i de Antigüedades de Valencia del P. Teixidor, Doctrina cristiana en lengua arábiga y castellana para instrucción de los moriscos (1911). Ademes quedarien les seues numerosissimes colaboracions en revistes especialisades i publicacions cientifiques; d’entre elles, les publicades en El Archivo: “El altar de plata de la catedral de Valencia” (1890), “La fundación de Valencia y la introducción en ella del cristianismo” (1891), “La distribución de las aguas en 1244 y donación del término de Gandia por don Jaime” (1898), “Arnaldo de Vilanova y sus yerros teológicos” (1892) i “Iconografía de los capiteles de la puerta de la Almoina en la catedral de Valencia” (1899). Arribà a catalogar 6.000 lligams i 2.800 pergamins en les seues investigacions.

A banda de tota esta labor fon un important activiste cultural; a tall d’eixemple, mencionar que participà en l’organisacio dels primers congressos sobre la Corona d’Arago, fundà la societat El Archivo Valentino, i en la seua llar s’organisaven tertulies entre destacats intelectuals, que alguns consideren foren l’embrio de la creacio del Centre de Cultura Valenciana (ara RACV), labor que a la seua mort seguiria i duria a terme fins a la seua constitucio Josep Martínez Aloy. Fon membre destacat de Lo Rat Penat, entitat de la que fon director de la seccio de Lliteratura, tambe dirigi en diferents etapes les seccions de publicacions, folklor o arqueologia, actuà de matenedor dels Jocs Florals (juliol de 1889) i, baix la presidencia de Lleopolt Trenor (1908-1910), fon director de l’Escola d’Estudis Valencians. Era un assidu de les excursions ratpenatistes, visites culturals a diferents llocs i localitats del Regne de Valencia, en les quals participaven notables personalitats de l’ambit cultural i cientific.

Entre uns atres honors i distincions li cap el de membre corresponent de la Real Academia de l’Historia, membre de la Sociedad Arqueológica Valenciana i Croniste de la provincia d’Alacant. Perpetuen la seua memoria els molts carrers que duen rotulat el seu nom en diferents localitats, tambe en el Cap i Casal, a on te dedicat un monument en els jardins de Vivers, un bust en marbre obra de José Arnal García, que fon inaugurat en maig de 1929. Tambe una placa commemorativa, instalada en 1917, recorda la casa en la que habità en la plaça Crespins d’esta ciutat.

Mori el 20 d’abril de 1912, en la seua finca de El Saladar, en Denia.


Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: