Sobre l’Himne Oficial de la Mare de Déu dels Desamparats

Per Xavier Casp (Revista MURTA, nº1. Maig de 1978)

En el primer vers d’una de les famoses dècimes de “La vida es sueño“, Calderón de la Barca fa dir a Segismundo: “Nace el pez que no respira.” I no hi ha cap escritor, ni cap d’erudit , ni cap de director d’escena, ni cap d’actor que li haja volgur banyar l’orella a Don Pedro canviant el “no” per un “sí”, a pesar que fa molts anys que tots sabem que el peix sí que respira. Pero es té un natural respecte a l’obra de Calderón i no només per la Propietat Intelectual (que en este cas ya passà a Domini Públic perqué ell morí en 1681), sinó perqué cal respectar, siga quina siga, tota obra que no es nostra.

Ara be en les coses de la llengua valenciana, hi ha qui es pren tan ad pédem litterae l’slogan del turisme espanyol, que “es diferente” i està dispost a “reformar” a qui siga, lo que siga i com siga. Anem a vore:

El 28 d’Octubre de 1922 es feren públiques les bases del Concurs per a premiar la lletra per a l’Himne Oficial, que s’havia de cantar ab motiu de les festes a celebrar en maig de 1923, per a la Coronació Pontifícia de la Mare de Déu dels Desamparats. El dia 30 de novembre de 1922, que acabà el temps de presentació de treballs, se n’havien presentat 51. Resultà premiat  (el premi consistia en una image de plata de la Mare de Déu) el del poeta valencià Josep Maria Juan Garcia. L’obra premiada quedava propietat de l’autor.

El 29 de desembre de 1922 es publicaren les bases per al Concurs per a la música de l’Himne, que havia de servir-se de la lletra premiada.  Se’en presentaren 33 treballs i es premià el del sacerdot organiste Lluís Romeu (el premi consistia en 750 pesetes). L’obra premiada quedava propietat de la Confraria de la Mare de Déu dels Desamparats.

Diu la “Crònica” d’aquelles festes: “…el himno que publicamos, del que se hizo una gran tirada, lo mismo que de la letra, distribuyéndose entre el público y diversos centros docentes que lo aprendieron y lo cantaron repetidamente en cuantas festividades se celebraron en honor de Nuestra Señora de los Desamparados.” I des d’aquell maig de 1923, ve cantant-se pel poble valencià que no solament se’l sap de memòria, sinó que l’ha fet d’ell, inclús oblidant els noms dels autors, que és lo millor que li pot passar a un himne.

Fins ací, tot perfectament normal. I anem a lo inacceptable, per anormal.

Fa un poc més de dos anys, aparegué el que es titula “Llibre del Poble de Déu” i, en el “Cantoral” de tal llibre figura, en la pàgina 187, la lletra de l’Himne Oficial de la Mare de Déu dels Desamparats i, com diria la primitiva “Codorniz“, si pero no. No, perqué baix d’un títol  que diu: “Estudi de reforma“, es publica una lletra molt modificada, tant que en algunes cosas resulta desconeguda. Per eixemple:

Premiada 1922

La patria valenciana

s’ampara baix ton mant

¡Oh, Verge Subirana

de tèrres de Llevant!

 

En el “Llibre del Poble de Deu“:

La pàtria valenciana

s’empara en ton mantell,

oh Verge Sobirana

del notre Regne vell.

Primer que res, em pregunte: “Estudi de reforma”, ¿quí demanà la reforma? ¿I a quí se demanà permís per a fer-la? Perqué hi ha una propietat intelectual que correspon als hereus del poeta, puix encara que Josep Maria Juan Garcia morí, tal propietat no passa a Domini Públic fins als 80 anys després de la mort de l’autor. I tal propietat, com qualsevol atra, cal respectar-la perqué qui no ha fa comet ilegalitat. ¿No es pensà en això? Pero a banda d’eixa propietat legal, està la del poble i la de la Confraria, als que no se pot enganyar ni defraudar. Perqué en tal “Estudi” no s’han limitat a posar els versos de Josep Maria Juan Garcia en l’estranya ortografia que volem imposar-nos, sinó que s’ha desfet i fet sense parar-se en brosses, com es pot vore en l’estrofa que he copiat i en moltes atres coses ben absurdes. ¿qué s’haurà “estudiat” per a “reformar” acò que seguix?

Premiada 1922

Salve, sempre adorada Patrona.

Salve, Mare dels bons valencians.

En el “Llibre del Poble de Déu”:

Salve, sempre estimada Patrona.

Salve, oh Mare dels valencians.

 

¿Per qué no podem “adorar” a la nostra Patrona i hem de minimisarla a una “estimació”? Tots sabem, como està clar que ho sabia el Jurat que premià la lletra, que en pur llenguage de la Iglésia “adorar” és reverenciar i honrar a Déu ab cult religiós que li és degut. Pero tal paraula té unes quantes acceptacions més, totes elles ben correctes i que tots sabem també, com per eixemple “amar de forma extremada” i inclús en la Iglésia Catòlica els cardenals “adoren” al Papa quan resulta elegit, en senyal de reconéixer-lo com a llegítim succesor de Sant Pere. No, no hi ha cap de raó ni mijanament bona per a “reformar” el primer vers citat.

¿I el segon? Per lo vist, l’estudi no vol que la Verge Maria siga només “Mare dels bons valencians”. Crec que, en efecte, també deu ser Mare dels valencians roïns, per a portar-los al bon camí. Pero encara que no crec que fóra esta la intenció de l’estudiant, lo que no cap dubte és que, que haja segut, no té sentit del ritme poétic i que és un total ignorant dels accents musicals, perqué si volem cantar el vers d’acort ab la música, haurem de dir “Maré” i no “Mare”.

I per damunt de tot, hi ha un punt que és precís denunciar: la cabuderia de certs lingüistes que no voleen apear-se de la dictatorial i catalanesca “normalització”. A més, que no veig per quina raó del diantre s’han de posar en camisa d’onze vares intentant frenar l’evolució natural de la llengua que no és (ni ho ha segut ni ho serà mai) un fet científic, sinó un procés social viu, del poble. ¿És que no veuen lo que fan totes les “Acadèmies” que hi ha pel món? Be; el punt al que em referia és que, segons, tals lingüistes, cal dir “desemparats” i tirar definitivament al fem “desamparats”. No tenen gens de raó, ni tan sols en la part insignificant que la lingüística té en les paraules. Desamparar, que és el compost d’”amparar” i el prefix “des”, és la forma viva en tot el nostre Regne fa tants segles que no sabem des de quan, perqué ya la trobarem escrita en els clàssics valencians i inclús en el català Bernat Metge i també en la Crònica de Pere IV. És cert que ells escriuen les dos formes, amparar i emparar, pero si les dos són clàssiques i l’única viva en el valencià és amparar, ¿per qué l’hem de proscriure? ¿A qué ve, i de quí, eixe manament d’exclusivitat?

I no em cal continuar. A qui no li parega be l’Himne Oficial de la Mare de Déu dels Desamparats, només té dos camins: el més fàcil, no cantar-lo, i en pau; el més complicat anar a la Confraria de la Mare de Déu dels Desamparats i convéncer-la per a que convoque un atre concurs per un nou himne i, si ho conseguix i passats tots els tràmits el poble valencià l’accepta, ya està. Lo que no pot fer ningí, sense cuare en l’estultícia i en lailegalitat, és posar-se a trastocar lo que no és d’ell.

Encara com el poble valencià, tant pacient com espavilat, sap molt be lo que és vi lo que és vinagre i no deixa que li envinagren el vi de la pròpia collita.

Per açò, ara que és maig, el mes que als valencians té un perfum acaronador, tan tendríssim d’ulls encelats com de cor eclatant; ara que és maig que, per a nosatres, és el mes de la Mare de Déu dels Desamparats; ara que es maig i, com cada Maig, l’Himne a esta Maria nostra és més himne de cada u encirerant-nos a tots en les paraules que nos canten, cantem-lo com sempre en este poble de Déu que no hi ha llibre que l’embaüque:

“LA PATRIA VALENCIANA

S’AMPARA BAIX TON MANTS”…

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: