“Acomodar la nostra ortografia a la catalana, es empresa irracional i antillogica”.

GRAMATOLOGIA VALENCIANA (X)
(La Gramatica del Sr. Ortín)

AUTOR: P. LLUIS FULLANA MIRA, O.F.M. (16-3-1919)

La fixacio de l’ortografia valenciana requerix un estudi molt serio i detingut per a que puga recolzar-se en els verdaders principis de la filologia i la llingüistica i no carixca de solits fonaments. Qualsevol treball improvisat, sobre esta materia, encara que siga a manera d’ensaig, ha de donar necessariament per resultat practic un llamentable detriment del cultiu i progrés de la llengua valenciana.

No es prou la llectura dels nostres escritors antics, per classics que estos siguen, per a que u puga considerar-se en condicions de fixar l’ortografia actual; es una equivocacio manifesta tractar d’imitar als catalans, els nostres germans, adoptant, a priori, les grafies usades per ells; i es una aberracio incalificable adaptar l’ortografia a la fonetica dialectal de la mateixa llengua, encara que esta fonetica siga l’usada generalment en la capital d’este actic regne.

Negar l’evolucio gradual, pero progressiva i constant, de tota llengua parlada, es igual que ignorar els coneiximents mes rudimentals de la llingüistica i de la filologia. Per lo mateix, no es prou coneixer la lliteratura dels nostres classics antics, per a poder escriure sobre l’ortografia que actualment deu d’usar-se. Cal estudiar fonamentalment la vida evolutiva de la llengua, a través dels segles, fins als nostres dies, i coneixer degudament els principis i lleis que han regit eixa evolucio. Mentres no es conseguixca aço, i en canvi vaja facilitant-se l’eixida dels treballs dels nostres autors improvisats, continuarà l’anarquia ortografica entre nosatros, complaent en aço a gents estranyes que ho desigen.

Com la nostra llengua es parlà sempre i sense cap interrupcio, la seua evolucio ha seguit tambe el curs natural i propi d’esta llengua, sobre tot, en aquelles parts a on no ha segut influenciada per elements estranys, per lo tant, en estes parts, lliures de tot contagi, la fonetica es propia i genuïna, constituint la verdadera ortofonia d’esta llengua. Esta ortofonia, usada en mes de dos terceres parts d’este regne, nos proporciona la base per a la fixacio de la nostra ortografia, si volem que siga natural i llogica.

La fonetica, fidel trasunt de la llengua parlada, quan evoluciona racionalment, va traçant una llinia, mai interrompuda, aço es, seguix constantment els principis i les lleis de l’evolucio llingüistica. Per a que l’ortografia siga tambe racional, re p resentant, en la major fidelitat, a la llengua escrita, deu traçar aixina mateixa una atra llinia paralela a la traçada per la fonetica; o lo que es lo mateix: l’ortografia deu seguir el mateix curs que la fonetica, acomodant-se a ella, sempre que esta siga racional i llogica, aço es, sempre que la fonetica seguixca els principis i lleis que intervenen en l’evolucio de la llengua.

Com eixos principis i eixes lleis d’evolucio fonetica no han actuat de la mateixa manera en Valencia que en Catalunya, han donat per resultat la diferencia fonetica que s’observa en cada una d’estes dos regions. D’ahi l’impossibilitat d’unificar les dos ortografies: valenciana i catalana. Tractar, puix, d’acomodar la nostra ortografia a la catalana, ademes de ser cosa antipatriotica, es empresa irracional i antillogica.

Eixos mateixos principis i lleis d’evolucio fonetica, si be es veritat que obren generalment, en certa uniformitat, dins del domini llingüistic del valencià, obren tambe particularment, de diferent manera, en alguns punts del mateix domini llingüistic, lo que dona orige als distints dialectes de la llengua. Sempre que, per a la fixacio de l’ortografia, es prenga com a punt de partida eixes diferencies dialectals, l’ortografia sera tambe irracional, perque es sacrifica el curs general de la dita evolucio pel particular que, moltes vegades no es natural, sino que obedix a les tendencies fonetiques exagerades del vulgo.

El senyor Ortín, a causa de la seua total desorientacio en esta classe d’estudis, cau, sense donar-se conte en els greus defectes següents: Primer, en molts arcaismes inoportuns, fixant-se nomes en l’ortografia dels nostres classics, sense parar-se en l’evolucio constant de la llengua. Segon, en els catalanismes, ignorant per lo vist, la diferent actuacio dels principis i lleis fonetiques en el Principat de Catalunya i en la Regio Valenciana. I tercer, en no pocs dialectalismes, desconeixent tambe les diferencies dialectals que existixen en la nostra llengua.

Alguns dels arcaismes inoportuns, usats pel senyor Ortín, son al mateix temps, verdaders catalanismes, i no degue servir-se d’ells, ni baix el pretext de restauracio, ni per esperit d’imitacio. En un i en atre cas, es censurable la seua conducta, com anem a demostrar-ho.

 Son arcaismes inoportuns i verdaders catalanismes, al propi temps, la conservacio dels grups consonantics mt, mp i la doble l.l.

En les paraules del roma vulga, de les quals la silaba postonica era mi, seguida de t (mit), al passar, per evolucio, a la llengua valenciana, lo mateix que a la castellana, per la llei d’eliminacio, subjecta al principi de economia de forces, cau la i postonica, i immediatament apareix la conversio de la m en n i de la t en d. Estos dos canvis son molt naturals en la nostra llengua, provocats sense cap dubte, per la desaparicio de la dita i postonica. Com a compensacio a esta perdua, la llei fonetica, nomenada de reforç de so, subjecta al principi de transicio de sons canvià el so bilabial-nasal (m), en el seu corresponent linguodental-nasal (n); i el linguodental explosiu sort (t), en el seu corresponent linguodental explosiu sonor d. Veja’m els eixemples següents:

ROMÀ

VALENCIÀ
semita(m) senda
limite(m) llinde
comite(m)

conde

Esta es l’evolucio natural de les dites paraules en la nostra llengua, atenent als principis i lleis susdites. Que els nostres escritors antics escrigueren comte, no cap dubte; encara que per una atra banda, es veu clarament que ya en aquells moments s’havia efectuat esta evolucio, o transformacio, ya que en gran freqüencia llegim tambe en els seus escrits la forma conde, o invariablement senda. I el fet de conservar els escritors antics les consonants mt, en lloc de nd, s’explica per l’influencia grandissima que eixercia sobre ells la llengua llatina i el seu afany de conservar, tots els seus elements primordials. Est afany per les etimologies els portà fins a l’exageracio, de tal manera, que l’evolucio i el desenroll morfologic de la llengua patí per tot aço un retroces tan notable, que es deixà sentir en els segles posteriors.

Hem dit que la conservacio de les consonants mt, en lloc de nd, en les paraules indicades i unes atres analogues, constituixen un verdader catalanisme. Els catalans han conservat les consonants mt en estes paraules, perque les lleis fonetiques no han actuat de la mateixa manera en la llengua catalana que en la valenciana. Entre els catalans, foneticament, s’han conservat la m i la t, en els casos citats. Res te, puix, de particular que tambe graficament les conserven. En ells es un fet natural; en nosatros carix de fonament.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: