Bernardí Vallmanya escrigué en valencià i no en català com volen fer-nos creure

Josep Alminyana i Vallés fon religiós, escritor i acadèmic de número de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Estudià Filosofia i Teologia i ha impartit classes com a professor de Teologia de la Llitúrgia en l’Institut “Sedes Sapientiae” agregat al Pontifici Institut “Regina Mundi” de Roma.

Transcrit del seu llibre “El Crit de la llengua”:

És reconfortant per a tot bon valencià comprovar que un autor, poeta i prosiste de la categoria de Bernardí Vallmanya, en el bell cim del Segle d’Or de la nostra lliteratura, nos haja llegat, com a millor regal, la conscienciosa aformació seua: que escrivia en Llengua Valenciana.

Crec que açò era lo nomal que un valencià escriguera en Valenciana Llengua; no fer-ho aixina quasi hauria segut una cosa “contra natura”, i más en un home de prestigi que vivia entre persones assídues ad aquells cenàculs valencians.

Es diu que a l’ingeni li aprofita allò que de l’ingeni naix. I a l’ingeni de Vallmanya li calia fer seu allò que de l’ingeni, l’ingeni d’un poble, el valencià, naixia.

En les tres obres seues die Bernardí Vallmanya que escrivia en Llengua Valenciana. Veja’s, si no, en Lo Carcel d’amor: “Traduit de lengua castellana en estil de valenciana prosa”.

I, igualment, diu en el llibre Cordial del anima: “Font traduit la present obra intitulada Cordial del anima de vulgar castellana en stil de valenciana prosa.”

Ho repetix també en La revelacio del benaventurat apostol Sanct Pau: “Fon traduida aquestas sancta Revelacio de Benaventurat Apostol sanct Pau de vulgar ydioma castella en valenciana prosa.”

Tot açò pareix normal a qualsevol que ho juge sense prejuïns. És més, sincerament crec que no pot ser d’un atre modo, jujant les coses en honestitat crítica i honradea professional. Pero no tots van per esta llínea de fidelitat i sinceritat.  Sense eixir-nos de l’àmbit de les obres de Vallmanya, l’any 1906 es va fer una edició fotohràfica, concretament en Vilanova i la Geltrú, de l’obra Lo Carcel d’amor, dedicada a Pau Font de Rubiant, president de la Societat Catalana de Bibliòfils. Al final del text, i després de l’escut de l’impressor Oliva, es llig el següent colofó: “Aquesta nova edició de l’obra intitulada Lo Carcel d’amor, composta per Diego de S. Pedro, y traduida de llengua castellana en catalana prosa per Bernardí Vallmanya, es fidel reproducció del exemplar únich existent a la Biblioteca Britanich de Londres.”

Crec que, si a un bibliòfil el caracterisa el seu entusiarme pels llibres insòlits o de mèrit especial, també deurà voler que eixos llibre siguen autèntics i no falsificats. No es comprén, per tant, que una societat de bibliòfils, que dedica un llibre com a homenage al seu president, tinga la gosadia de canviar impunement la paraula “valenciana” de l’original per la “catalana” de la seua edició

Pero encara hi ha més; en l’edició manual d’esta mateixa obra, feta en 1907, el seu director, Ramon Miquel i Planes, en la pròpia portada, enquadra per una molt adornada orla, destaca este títul: “Lo Carcer d’amor, novela del XV segle, composta per Diego de San Pedro, y traduida al catala per Bernardi Vallmanya”.

Aixina es fan les coses i aixina es va escrivint l’història, sense que els ambients intelectuals valencians alcen la seua veua de protesta davant de tant inaudit atropellament al falsificar la llengua en que està escrit un llibre. Benardí Vallmanya no digué mai, com a bon valencià, que escrivia en català, sino en valencià, en eixa dolça llengua que li oferia els millor materials per a dornar a cada frase i a cada paraula, per estranya que fora, el sentit exacte que tenia en el text original que traduïa, o per tal de revestir les seues pròpies idees en la perfecció, finor i delicadea que no podria encontrar en cap atra llengua.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: