El valencià és una modalitat llingüística romànica

El valencià és una modalitat llingüística romànica parlada en la major part de l’històric Regne de Valéncia, hui oficialment Comunitat Valenciana, de la que actualment és llengua cooficial junt en el castellà.


Des del sigle XIV esta modalitat ha segut considerada espontàneament tant pels valencians com pels forasters en l’apelatiu de “llengua valenciana”, en una personalitat pròpia front a les demés del seu entorn; si be, al mateix temps, se reconeixia una antiga germanor en les demés modalitats que hui solen englobar-se en el diasistema occitanorromànic o iberorromànic oriental (junt al català, el balear, les diverses modalitats occitanes…), i que tradicionalment solien rebre el comú apelatiu de “llemosí”.


En qualsevol cas, “valencià” és la denominació que els parlants de tot el territori valencià han aplicat històricament i apliquen en l’actualitat, de manera espontànea, al seu propi idioma.


La dicotomia descrita ha condicionat el devindre històric de la llengua valenciana en quant a la seua caracterisació com a llengua, la definició del seu model lliterari i, en dates més recents, el seu model estàndart. Esta caracterisació no ha estat exenta, especialment en l’últim sigle, de pressions exteriors, tant per part de l’oficialitat de l’Estat Espanyol com del moviment nacionaliste català, a fi de que es decantara en un sentit favorable a les tesis sostengudes per un o atre moviment.


Estes pressions externes no han conseguit, pel moment, capgirar la consciència sociollingüística encara majoritària del poble valencià, que creu que valencià i català són dos llengües diferents, com indiquen diverses enquestes sociològiques ‒vore l’Anex I ‒, en una percepció transversal a tota la societat en independència d’ideologies o procedència geogràfica.
No obstant, eixe devindre històric i les mencionades influències externes han determinat, a grans traços, la convivència actual de tres estats d’opinió en el sí de la societat valenciana respecte a la normativisació del valencià i la seua relació en el català, els quals denominarem en est informe, a efectes pràctics, autoctonisme, particularisme i anexionisme.

Seguir llegint: Enquadrament sociollingüístic del valencià

Llegir document sancer: Informe – La Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries del Consell d’Europa i l’idioma valencià

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: