El valencià fon l’única llengua oficial d’este Regne, des de la seua creació, en 1238

LA DECLARACIO UNIVERSAL DELS DRETS LLINGÜISTICS I EL CAS VALENCIÀ

INTRODUCCIO A LA SITUACIO DE LA LLENGUA VALENCIANA

AUTOR: ANGEL V. CALPE CLIMENT i VORO LOPEZ VERDEJO

Editat per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Colecció Série Filològica Nº: 25

Des de que es proclamà la Declaracio Universal de Drets Humans en 1948, s’ha vingut donant un moviment social a nivell internacional que plantejava la creacio de cartes de drets especifics que desenrollaren tematicament esta declaracio inicial. Existixen, per eixemple, la Declaracio dels Drets Universals del Chiquet o, en el cas que nos ocupa, la Declaracio Universal dels Drets Llingüistics. Esta ultima fon aprovada en Barcelona en juny de 1996 i supon el reconeiximent de drets tan evidents per als valencians com que tota comunitat llingüistica te dret a expressar-se lliurement en la seua llengua, a codificar-la sense ingerencies externes, a fer-la vehicul de totes les expressions socials, a utilisar els gentilicis propis, etc. En conseqüencia, el ple de les Corts Valencianes va adherir-se a esta Declaracio el 14 de novembre de 1996, pocs mesos despres d’haver segut promulgada.

Paradoxalment, alguna gent que ha reclamat l’aplicacio d’estos drets a unes atres llengües nega sistematicament que la comunitat llingüistica valenciana puga ser mereixedora d’eixercir-los. Hem considerat molt convenient, per tant, publicar esta Declaracio Universal dels Drets Llingüistics en llengua valenciana, afegint una introduccio per a situar el cas del valencià i comentant alguns dels diversos articuls de la Declaracio que son especialment significatius per a nosatres els valencians.

El cas valencià es molt peculiar. Es una llengua de cultura en tradicio lliteraria i historica innegable, que ha produit un Segle d’Or que ha influit en unes atres lliteratures europees, conta en un numero considerable de parlants i està oficialment protegida per les institucions publiques del païs en que es parla, en peu de quasi igualtat juridica en la llengua dominant en que competix, el castella. I, no obstant, existixen circumstancies que fan temer pel seu futur. La pressio historicament eixercida pel castella ha desplaçat l’us del valencià de molts ambits socials, en especial a nivell escrit. Aixina, en l’actualitat la cooficialitat entre el valencià i el castella es enganyosa, donant-se un fals billingüisme. La asimetria entre la presencia del valencià i la del castella en la societat es indubtable, a favor d’est ultim, i encara es percep una resistencia efectiva contra l’us del valencià, corregida a soles parcialment i superficialment en els ultims anys. L’Administracio publica recolza molt timidament el proces de normalisacio llingüistica i, quan ho fa, utilisa un model de llengua molt condicionat pels parlars veïns -concretament pel catala- creant dubtes i conflictes en els parlants. Per una atra banda, el valencià es una llengua practicament desconeguda, quasi “fantasma”, fora de les nostres terres. Per a entendre millor cóm hem aplegat a esta situacio cal remontar-se al passat.

Fent un poc d’historia, podem recordar que en els segles XII i XIII es Provença i el provençal qui marquen la norma lliteraria i llingüistica, dins del diasistema occitanorromanic; tots els escritors de les terres d’oc, valencians, catalans, mallorquins -tambe alguns aragonesos i italians- la seguiran creant entre tots lo que es coneix com lirica trobadoresca. A partir del segle XIV les coses canvien i l’esplendor economic i cultural es trasllada al nou Regne de Valencia, que sera, en els segles XIV i XV, el regne mes prosper de la Corona d’Arago, de la Peninsula Iberica i de tot el sur d’Europa. El valencià fon l’unica llengua oficial d’este regne, des de la seua creacio, en 1238, fins a l’abolicio dels seus Furs pels Borbons en 1707 -encara hui es la llengua de la majoria de la seua poblacio-, i Valencia fon un bressol d’escritors classics com Arnau de Vilanova, Gilabert de Proxita, Arnau March, Pere March, Antoni Canals, Ausias March, Jordi de Sant Jordi, Joanot Martorell, Joan Roïç de Corella, Jaume Roig, Sor Isabel de Villena, Bernat Fenollar, Narcis Vinyoles o Jaume Gaçull entre uns atres, que en les seues obres donaren lloc al Segle d’Or de les lletres valencianes i Valencia es converti en un dels centres culturals mes importants d’Europa.

Posem nomes uns eixemples que, si pensem en aquella epoca, poden ser significatius de l’esplendor cultural i llingüistic valencià en els segles XIV i XV: a banda d’obres lliteraries com Tirant Lo Blanch de Joanot Martorell, considerada per la critica la primera novela moderna, i l’obra poetica d’Ausias March, que influi en tota la lirica europea del moment, trobem que, en 1474, s’instala en Valencia de primera imprenta d’Espanya i el primer llibre que s’imprimix es Trobes en lahors de la Verge Maria, de diversos autors valencians; en esta mateixa imprenta, en 1478, veu la llum la primera Biblia editada en una llengua romanica, obra del valencià Bonifaci Ferrer, germà de Sant Vicent Ferrer, com podem llegir en el seu colofo:

…fon trelladada […] en lo monestir de Portaceli de lengua latina en la nostra valenciana…

En 1472 el valencià Joan Esteve acaba el primer diccionari bilingüe romanic llati-valencià, titulat Liber elegantiarum, que publicarà en Venecia en 1489, a on llegim en el seu colofo:

Explicit liber elegantiarum Johannis Stephani, viri eruditissimi, civis Valentiani, regie auctoritate notarii publici, latina et valenciana lingua exactissima diligencia emendatus…

[Acaba el llibre de les elegancies de Joan Esteve, home molt erudit, ciutada valencià, de real autoritat notari public; en llati i valenciana llengua en exactissima elegancia esmenat]

En esta epoca moltes atres llengües romaniques, que en un futur serien el soport de grans imperis europeus i ultramarins com el castella, encara balbucejaven, desconeixien la lletra impresa i no tenien lliteratura culta.

Com a conseqüencia d’aço, el valencià, dins del seu diasistema, marcaria la norma; tant es aixina que les obres anteriors, seran traduides a la norma valenciana, a pesar de l’esforç que este treball representava en aquella epoca, com succeix en el Valerio Maximo, obra traduida al valencià per Antoni Canals en 1395, quan ya existia una traduccio catalana anterior, com es pot llegir en el manuscrit:

…tret del lati en nostra vulgada lenga materna Valenciana axi com he pogut jatssessia que altres l’agen tret en lenga cathalana empero com lur stil sia fort larch e quasi confus…

Tambe es tradui o adaptà al valencià El Blanquerna, de l’escritor mallorqui Ramon Llull; traduccio feta per Joan Bonlabi en 1521, com es diu en la portada d’esta edicio:

…Traduit y corregit ara novament dels primers originals y estampat en llengua Valenciana.

Inclus fora del diasistema ocitanorromanic, es feen edicions en valencià per al llector castella, acompanyades de vocabularis bilingües, com la feta dels poemes d’Ausias March en Valladolit en 1555, acompanyada d’un vocabulari bilingüe valencià-castella elaborat per Juan de Resa, capella del rei Felip II. Desgraciadament hui aço seria quasi impossible.

D’esta manera, no es estranys que, a l’igual que abans succei en el provençal, el valencià fora el model de llengua seguit pels escritors mes cults de tot el diasistema occitanorromanic des del segle XIV al XX. El nacionalisme catala, a principis del segle XX, encarregà a Pompeu Fabra una normativisacio moderna del catala, qui impondra com a model del catala el dialecte de Barcelona o barceloni, ya que Fabra —ingenier de professio— no tenía els suficients coneiximents llingüistics i considerava, erroneament, les formes valencianes o occidentals del diasistema com a castellanisades, per la qual cosa es decidi per les orientals i barcelonines, quan, en alguns casos, són estes ultimes les realment castellanisades.

El problema apareix quan el naixent nacionalisme catala, durant tot el s. XX i en l’actualitat, necessita una llengua catalana que el reforce i trenca el diasistema occitanorromanic pels Pirineus, negant les lligaces historiques, llingüistiques i lliteraries en les terres d’oc, en França, i intentant impondre el nom de llengua catalana i la nova normativa ortografica i gramatical catalana al valencià i mallorqui en Espanya, a on li es mes factible. En esta maniobra secessionista, a l’hora que expansionista, el nacionalisme catala conseguia una llengua propia i diferenciada, arrancada del diasistema occitanorromanic, s’apropiava del Segle d’Or Valencià, quan la lliteratura classica en Catalunya era un desert i obria les portes a l’expansio que tot imperialisme desija. Dos eixemples ilustren estes pretensions; per una banda un document publicat en 1934 per Pompeu Fabra i uns atres catalans en el titul Desviacions en els conceptes de llengua i patria, el contingut del qual recorda un eslogan alema de la segona guerra mundial quan afirma al punt II:

La nostra pàtria [la catalana], per a nosaltres, és el territori on es parla la llengua catalana. Comprén, doncs, de les Corberes a l’Horta d’Oriola i de les comarques orientals d’Aragó a la Mediterrània. Composta de quatre grans regions -Principat, València, Balears i Rosselló-.

No cal dir que el document planteja l’existencia d’uns futurs “Països Catalans”, parla d’una possible “expansió catalana” i, lo que es mes greu, d’una “extirpació de tot allò que s’oposi a la consecució immediata d’aquest ideal”, convertint-se en tot un manifest imperialiste i feixiste.

Per una atra banda, el segon eixemple son les afirmacions del catala Miquel i Planas (1911), mes suaus o lliteraries, pero en el mateix sentit i marcades pels mateixos interessos, sobre l’autonomia llingüistica que els valencians sempre han reivindicat dins del diasistema, davant de les pretensions de l’anexionisme catala, i lo que aço supon per als interessos dels catalans:

Vist el cas desde Catalunya estant, no hi ha pas dubte de que, com més els valencians extremen les pretensions a l’autonomia de la llur varietat idiomatica enfront el català, major necessitat hi ha per part nostra de reivindicar la unitat llengüística de les gents qui poblen la faixa llevantina de la península ab les illes balears. Sobre tot respecte de Valencia, el nostre interès creix al considerar la preponderancia que assolí la escola poètica valenciana en el segle XV. Privar a Catalunya y a sa literatura de l’aport que representa la producció de les lletres valencianes d’aquella època y fins ben entrada la setzena centuria, fóra deixar la nostra historia literaria trencada al bell-mig de sa creixença y ufanor; més encara: fóra arrencar de la Literatura Catalana la Poesía quasi per enter, car en cap altre moment, abans de la renaixença, ha arribat a adquirir l’esclat ab que se’ns apareix mercès als Ausias March, als Roiç de Corella, als Jaume Roig, als Gaçull, als Fenollar y atres cent més.

  Mantenir aquest principi d’unitat literaria es, donchs, d’un gran interès pera’ls catalans…

El conflicte que naix en terres valencianes, com a conseqüencia d’este nacionalisme catala anexioniste i imperialiste respecte al valencià i secessioniste respecte al diasistema occitanorromanic, ha acabat sent ben conegut per molts, encara que l’Estat Espanyol intenta silenciar-lo dins i fora de les fronteres espanyoles, la majoria dels casos per a obtindre el recolzament politic en els diferents governs del fort nacionalisme catala, decisiu per a mantindre o fer caure governs. El filolec valencià Sanchis Guarner, sent un dels principals partidaris de l’anexionisme en terres valencianes, reconeix el problema:

El sentiment de personalitat regional que sempre havem tingut els valencians, impedia l’acceptació global de la doctrina gramatical catalana unificada i modernitzada per Fabra. Els valencians hauríem rebutjat considerant-lo una intolerable imposició, tant el sistema gramatical fabrista com qualsevol altre que es titulàs català, si no feia concessions demostratives de respecte a les particularitats regionals valencianes. El procés unificatiu, perquè fos viable, calia promoure’l des de dins, havia de ser iniciativa dels propis valencians.

Efectivament, els valencians s’han resistit als diversos intents d’impondre en terres valencianes la doctrina gramatical catalana i han exigit sempre una propia. El primer intent d’anexio fon en 1932 en Castello, a on uns quants escritors acordaren adoptar unes normes d’ortografia valenciana que eren en realitat les normes catalanes en algunes adaptacions al valencià, pero estes normes, conegudes com normes del 32 o de Castello, mai foren acceptades per tots i inclus qui les signaren es feren arrere, entre ells Lluïs Fulla, l’unic filolec que les firmà.

Hui patim un segon intent d’imposicio de la normativa catalana, el mes perillos fins al moment perque es una maniobra del propi govern autonom, en mans de la dreta espanyola, aliada en moltes ocasions de la dreta catalana. En un intent desesperat per superar el conflicte, en 1998, creà l’Academia Valenciana de la Llengua, en competencies per a poder decidir sobre qüestions normatives, com espefica la Llei de Creacio en el seu Titol I, article 3:

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua és la institució que te per funció determinar i elaborar, en el seu cas, la normativa lingüistica de l’idioma valencià. Així com, vetlar pel valencià partint de la tradició lexicogràfica, literària, i la realitat lingüística genuïna valenciana, així com la normativització consolidada, a partir de les denominades Normes de Castelló.

El preambul de la llei tambe resalta el paper historic de les Normes de Castello -primer intent catala d’annexio- i torna a tranquilisar als ciutadans advertint que:

L’ens es basarà en la traduició lexicogràfica i literaria i la realitat lingüística genuïna valenciana.

Esta Academia ha segut ben vista pel nacionalisme catala, puix intenta consagrar les Normes de Castello o del 32, que son les normes catalanes en les que es basa l’anexio, a canvi de respectar “la tradició lexicogràfica” i “la realitat lingüística genuïna valenciana”, fet que repetix varies voltes el text de la llei de manera sospitosa, quan no caldria ni comentar-ho en una situacio en la que “la realitat lingüística genuïna valenciana” no estiguera en perill. No obstant, vista la composicio de l’Academia, a on la majoria dels seus 21 membres son anexionistes, podem alvançar quins seran els resultats i assegurar el rebuig dels valencians.

La pregunta es: ¿com un poble i una llengua que en els segles XIV i XV pareixia tindre un futur tan prometedor ha acabat aixina? La resposta te molt que vore en l’economica, la politica i el poder. La Corona d’Arago, formada pels regnes d’Arago, Valencia, Mallorca i els comtats catalans s’uni a Castella en el matrimoni d’Isabel i Fernando, els reis catolics, pero quan es descobrix America a la Corona d’Arago se li impedi l’acces al nou mon i d’esta manera l’unica llengua que conegue una immensa expansio en America fon el castella.

Anys mes tart, en la Guerra de Sucessio, el rei Felip V reconquistà el Regne de Valencia, aboli els Furs en 1707 i impongue el castella com a unica llengua oficial. Esta delicada situacio politica, que vol una administracio monolingüe per a fomentar el poder del rei, canviarà en el segle XIX en l’esclat dels nacionalismes en Europa i la reclamacio generalisada de les llengües/identitats historiques baix la premisa “una llengua, una nacio”.

El resorgiment del nacionalismes en l’Espanya de finals del XIX te una repercusio politica desigual. Aixina, en Catalunya arriba a tindre una proyeccio politica i un caracter reivindicatiu molt mes intens que, per eixemple, en Valencia. De fet, com casi tots els nacionalismes de l’epoca, el catala es planteja d’una manera expansionista i es propon incloure dins de la seua hegemonia els territoris de l’antiga Corona d’Arago que parlen d’una manera semblant. Comença llavors una etapa, que encara continua, de sinergia entre el nacionalisme espanyol, recolzat en l’Estat, i un nacionalisme catala puixant i expansioniste que, de manera mes o manco velada, coincidiran en el seu interes per acabar en l’identitat valenciana actuant especialment a nivell territorial, llingüistic i d’identitat cultural. Els dos nacionalismes, antagonics en molts escenaris pero forçats a conviure i a colaborar en la governabilitat de l’Estat i de Catalunya, confluixen estrategicament en la necessitat historica de debilitar o fer desapareixer l’identitat valenciana, que s’opon a lo que estos nacionalismes consideren el seu espai d’accio “natural”.

Esta sinergia es manifesta, com ara, en el nom i el tractament que donen al territori valencià. Els dos nacionalismes neguen el nom historic de Regne de Valencia o, simplement, Valencia i, encara pijor, posen en dubte la seua integritat territorial. En el cas del nacionalisme espanyol, la despersonalisacio valenciana s’intensifica en la divisio provincial de mijans del segle XIX, que “nega” la valencianitat dels ciutadans del nort i del sur del païs; noms com “región valenciana”, “païs valencià” i, sobre tot, “levante”, accentuen la dissolucio de la nostra consciencia historica com a nacionalitat. Este proces culmina en l’adopcio “negociada” de l’anodi terme “Comunitat Valenciana”, nom oficial en l’actualitat del territori valencià que no te equivalent en cap atre nom territorial de l’Estat Espanyol. El nacionalisme catala seguix vies paregudes encara que sense contar en la força i el poder que dona tindre un estat darrere. Per una banda, nega el paper d’igual del Regne de Valencia en els atres dos estats principals de la Corona d’Arago durant l’Edat Mija, precisament en l’epoca de major esplendor politic i cultural valencià, i nega el seu nom historic promovent el de “Païs Valencià”, percebut generalment com de menor ranc politic que el nom que els nacionalistes catalans usen per al seu païs, es dir, Principat [de Catalunya], nom que no te justificacio historica real. Per una atra banda, tambe contribuix a la fragmentacio territorial valenciana; si el nacionalisme espanyol fomenta la divisio administrativa nort-sur, el nacionalisme catala fomenta la divisio llinguistica est-oest, es dir, entre les comarques de llengua valenciana i les de parla castellana que, segons Fuster, ensagiste partidari de la catalanitat de Valencia, son “un annex d’escassa importància” que deurien “reintegrar-se” a Arago, Castella i Murcia. Ademes, l’oposicio fomentada pel nacionalisme catala entre la Ciutat de Valencia i les comarques valencianes ha segut demolidora, ya que ha privat a la capital de la seua llegitimitat com a Cap i Casal de tots els valencians. Evidentment, estes tendencies no son excloents, i aixina tenim com en ultims temps alguns irresponsables carrecs politics del partit en el poder, reconegudament molt espanyoliste, han intentat utilisar tambe la territorialitat llingüistica en fins politics i han intentat enfrontar valenciaparlants i castellaparlants, per no parlar del tradicional soport que ha donat a la desvalencianisacio de la ciutat d’Alacant i la seua area d’influencia.

En el camp llingüistic el nacionalisme espanyol ha dificultat sempre que ha pogut la normalisacio social de l’us del valencià i ad ell se li deu el profunt desconeiximent dels valencians respecte a la seua historia i la seua cultura propies; el nacionalisme catala, per la seua banda, ha conseguit inundar el valencià de formes lexiques, sintactiques, morfologiques i ortografiques alienes i ha contribuit a desprestigiar la llengua propia negant la validea per a un us cult i lliterari de l’idioma valencià.

Pero la sinergia entre nacionalisme catala i espanyol s’esten tambe al camp de l’identitat i la cultura. Se nos nega l’existencia de la cultura valenciana i s’oculta, per apropiacio, la nostra produccio cultural. Vorem aço mes clar en un simple eixemple tret de l’Enclopedia Universal Ilustrada Europeo Americana, tomo 33, Barcelona, [1928]. En ella trobem en relacio a Joanot Martorell:

“Novelista español nacido probablemente en Valencia, en el siglo XV. Es autor de la famosa novela catalana Libre del valeros e estrenu cavaller Tirant lo Blanch, que según la dedicatoria al infante don Fernando de Portugal, fue empezada el 2 de enero de 1460, imprimiéndose por primera vez en Valencia en 1490 […]”

De la cita anterior es poden fer algunes observacions. Encara que es reconeix que l’autor ha naixcut, probablement, en Valencia (ho feu, concretament, en la ciutat de Gandia) i que parlem de principis del segle XV, molts anys abans de la creacio de la Corona Espanyola en 1492 i quan el Regne de Valencia era un estat autonom, es diu que l’autor es espanyol, no valencià. Mes avant, s’admet que la seua obra es publicà en la ciutat de Valencia, pero diu que es una famosa novela catalana. Veja’m ara qué diu el propi autor en les primeres planes de la seua obra:

[…] me atrevire expondre no solament de lengua anglesa en portoguesa, mas encara de portoguesa en vulgar valenciana, per ço que la nacio d’on yo so natural se.n puxa alegrar […]

Es dir, a pesar de les explicites declaracions de l’autor, identificicant-se com a valencià que escriu en llengua valenciana, la versio “academica” i, supostament, neutra que es transmet d’ell es que Joanot Martorell es un autor espanyol que escriu en catala. Este cas no es una excepcio sino una regla que ha supost un autentic expoli del patrimoni cultural valencià i, per extensio, de la nostra identitat com a poble, que s’han tornat invisibles als ulls del mon i de molts ciutadans valencians.

Este silenciament s’ha estés al modern conflicte llingüistic valencià. En el retorn de les llibertats democratiques, el poble valencià reclamà les seues senyes d’identitat i la recuperacio de la seua llengua i la seua cultura. Les circumstancies politiques adverses comentades anteriorment han dificultat terriblement esta recuperacio. Es mes, en l’actualitat la produccio en llengua valenciana i l’investigacio i les teories llinguistiques que defenen l’autoctonia i autonomia de la nostra llengua son sistematicament marginades des del poder. Els nostres llibres s’assimilen a la produccio en catala, se nos neguen les ajudes institucionals i es boicoteja la nostra presencia en algunes biblioteques.

A pesar d’esta dificil situacio, volem llançar un mensage d’esperança basant-nos en la resistencia a la desaparicio que ha mostrat el nostre poble a lo llarc dels ultims segles. La consciencia idiomatica valenciana resistirà, mal que be, les pressions d’assimilacio llingüistica catalana, d’igual manera que soportà l’invasio de termens i estructures llingüistiques del castella durant els segles XIX i XX o d’igual manera que en el segle XV insisti, per activa i per passiva, en la personalitat diferenciada de la seua llengua front a les veïnes. Nomes reclamem que se nos reconeguen els mateixos drets que a qualsevol atra cultura o identitat nacional.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: