El valencià, la primera llengua romànica en Sigle d’Or

Segons nos conta Salvador Faus i Sabater en el seu llibre “Resum històric de la Llengua Valenciana i dels seus escriptors. Valéncia 1980”:

“Si és en l’època àrab quan la nacionalitat valenciana es consolida adquirint forma i fons propis, destacanat l’esperit valencià d’entre els més superiors del món àrab, per sa delicadesa i saviesa, no és menys cert que des de mitjans del 1200 a últims del 1500, els valencians tornen a imposar al món civilisat la norma en la ciència i en les belles lletres. Per a convéncer-se d’això no es precisa més que sentir l’orgull de ser valencià i duts d’ell arrancar a la història els seus secrets, traent de les seues pàgines aquelles que porten a relluir en lletres d’or l’epopeia immortal que eternisa l’engeni superior del nostre poble.

Puix si Grecia ab el seu Homeru i Italia ab el seu Virgili, saberen conquestar el llorer de la continuitat i alçar les seues ànimes a la regió de l’etern ser, Valéncia recull tan magna heretat, i segles després fa prevalir per damunt dels pobles bàrbars d’Europa en ruïnes el ritme de Roma i Ateners. Li cabé a nostra pàtria, per tant, el saber conservar i donar nova vida a les dos grans civilisacions d’Europa. ¡Quina major glòria!

Descartat ya el nom de romanç i naixcut a la vida el nostre idioma valencià, el nom gentilici ya en aquells temps a est idioma era de “llengua valenciana”, i no es comprén que ara vullguen dir-li català, o simplement dialecte del català, puix el concepte de poble català no existia encara, i durant molts segles perdura i es ratifica esta denominació valenciana per a tors els sectors del saber humà i acapara les ciències, les arts i la literatura. Des dels fonaments de l’idioma valencià per mig de les obres mestres dels nostres clàssics fins als nostres dies, s’ha dit valencià a la llengua que parlem els valencians.

De les llengües romàniques que han tingut un segle d’or en literatura, figura en primer lloc el valencià en els segles XIV i XV; quasi al mateix temps l’italià, encara que un poc darrere; el portugués en el segles XVI; el castellà segles XVI i XVII, i el francés en els segles XVII i XVIII”.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: