El Vita Christi fon escrit en Llengua Valenciana

Josep Alminyana i Vallés fon religiós, escritor i acadèmic de número de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Estudià Filosofia i Teologia i ha impartit classes com a professor de Teologia de la Llitúrgia en l’Institut “Sedes Sapientiae” agregat al Pontifici Institut “Regina Mundi” de Roma.

Transcrit del seu llibre “El Crit de la llengua”:

“Encara que en l’introducció de la Vita Christi diga Sor Isabel de Villena que l’escriu “perque los simples e ignorants pugueren saber e contemplar la vida e mort de nostre Redemptor e Senyor Jesus, amador nostre”, no és que ho fera en un llenguage vulgar, com a culta en aquells temps, ya que ella escrivia en el llenguage corrent de la societat ben educada d’aquella Valéncia.

És veritat que Sor Isabel no va dir expressament que escrivia en llengua valenciana o, a lo mando, no nos consta, sino en romanç. ¿Cal explicar ara lo que vol dir Sor Isabel de Villena quan diu que escrivia en romanç, tal com ho dia també Jaume I i ho han repetit tants i tants escritors valencians? És ben sabut que la llengua “romanç” o romanovulgar, parlada pel poble, va seguir el seu procés d’evolució dutant l’época romana en Espanya i que després continuà evolucionant d’un modo més progressiu en l’época visigoda. D’esta llengua romanovulgar deriven les nomenades llengües romanç o romàniques, que anaren creixent en cada nacionalitat o regió en les seues pròpies peculiaritats. El romanç o romancium és en el Regne de Valéncia el valencià; en Galícia, el gallec; en Catalunya, el català, i en Castella, el castellà.

Per això, no sense motius diria el P. Fullana més tart: “La pretensió, de molts catalans i també d’alguns valencians, de volér nomenar llengua catalana al llenguage valencià, nos paréix, com sempre nos ha paregut,un pretensió desgavellada i molt fora de raó”.

I, per això mateix, des de D. Hipòlit Samper i Gordejuela fins als atres bibliógrafs que han tractat de Sor Isabel de Villena, tots asseguren que va escriure en Llengua Valenciana.

Estos són els seus testimonis:

El de D. Hipòlit Samper: “Vita Christi, de la Reverent Abadesa de la Trinitat, compuesto en Lengua Valenciana”.

D. Josep Rodríguez, en la seua Biblioteca Valentina, afirma: “Escribió dicha Señora en nuestro Idioma Materno”.

D. Vicent Ximeno, en la seua obra Escritores del Reyno de Valencia, al referir-se a la Vita Christi de Sor Isabel de Villena, repetix paraules de Samper: “Está compuesto en Lengua Valenciana”.

I aixina ho van recalcant els demés.

Pero, per més que ningú haguera dit res i l’obra de Sor Isabel de Villena haguera aparegut com a d’un anònim autor, només pel seu estudi intern hauríem pogut aplegar a la conclusió de que l’havia escrita en valencià.

Esta relació de paraules, triades al vol, que no pretén ser exhaustiva, creem que nos ve a mostrar ben clarament que la nostra abadesa de la Trinitat escrivia en la Llengua Valenciana que ella parlava en la gent del seu temps, la mateixa Llengua Valenciana que hui i ara parlem: “atras, l’orde, embaxador, recebir, benaventurada, animo, lo restant, puix, defendreu, despedir, amoros, verdaderament, eixint, cortina, falda, strado, dispensadora, naixca, nodriça, servici, antorcha, parais, resplendor, tardar, testificar, l’ajuda, altea, bellea, confusos, sala, jornada, triumfo, menejar, hui, angusties, pesebre, huit, descans, modo,  maravellats, ansies, fatigues, cambi, peregrinants, unflant, jui, febra, desordens, spill, temerosos, incurables, agrevia, torcar, pereos, vengarse, medicines, malicioses, hobedients, empastres, resplandent, oreu, obtinguda, preniu, resplandir, maravellosament, calitat, viuda, piados, servidors, defesos, carreres, criats, deport, concebiment, cabanyes, sagell, descuidadament, regirar, rosegar, fahena, atributat, empremtar, Rafel…”

Un atre tant es pot dir d’estes frases agafades al vol: “esta fahena, ficar lo genoll en terra, Mar Roja, estes clamors, d’estes donzelles, son curs, real cadira, hoir lo consentiment, ixque lo a recibir, vos amara, amprar de mi, abraçar als miserables, de hu en hu, lo cendema, real manto, manto forrat, capsa redona, no gireu la cara de mi, escamparen infinides lagrimes, ixen rius, basques de cor, sancers de cor, real corona, criades vostres, fer lliga, la seua habitacio, revessa inclinacio, hon vos esteu e habiteu, mos fills, escampar la vostra preciosa sanc, ni solar  ni deport, ses necessitats, era de sis mesos, la cambra on estava tancada, per lo cami, fica los genolls en terrar, en los ulls al cel e les mans juntes, esta circuncisio, la seua dolça maneta, la sanc que escampa, estes profecies, esta comanda, viure la fahena de ses mans, cuidi morir d’enyorament, soportar la vida…”

Digam finalment que, si els pintors de l’Edat Mija solien fer els retrats de les dònes, d’un modo especial els de la Verge Maria, Mare de Deu, sobre fondo d’or, creem que, per justícia, Sor Isabel de Villena també s’ho mereix, per a que la seua image de dòna i escritora quede ben dignament emmarcada en els anals de l’història valenciana per a admiració de propis i estranys.

Que tot lo que hem dit fins ací valga, des d’ara, com a un homenage inicial a la “molt docta, entesa, virtuosa, eixemplar i molt favorida de Deu, la monja-abadesa, Sor Isabel de Villena”, honra i glòria de les dònes valencianes i de la Ciutat i del Regne a on ella va nàixer, vixqué i va morir.

 

Image: Wkipedia.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: