Els valencians churros per Miquel Adlert i Noguerol

(Revista Murta nº17 – Octubre 1979)

Valencians churros, on valencià es el substantiu i churro l’adjectiu, i no (sense calambour) churros valencians, on el subtantiu es churro i l’adjetiu valencià. No tots els valencians no valencianofons son propiament churros, pero generalisaré així per a no especificar cada vegada, a mes que es per antonomasia com diuen als valencians que no parlen la llengua valenciana.

Soc mig churro, a molta honra, puix que mon pare era churro, de Sogorp, on, durant els primers vintiquatra anys de ma vida, he passat cada any tres o quatre mesos, i conéx a la perfecció la comarca i ses gents, així om comarques i gents de la Serrania i el Racó d’Ademús per hever estat nou anys i mig en Chelva per motiu profesional. No crec que diferixquen molt les gents de les atres comarques churres (que només conec de visita) en valencianitat.

Explicat l’amor que com a meues tinc a les terres churres. I que les defenga contra l’indigne intent del pancatalanisme de marginar-les i, com apareix en els mapes dels “Països Catalans”, fer en elles la segregació del 38’54 per 100 del Regne de Valéncia; que én Requena-Utiel puja al 42’52 per 100. Es un absurt en tots els sentits, que no pot consentir-se ni per valencianofons ni per churros, que en tota la historia valenciana han segut igual que els primers; i com a simbol de permanencia el prelàt de la diócesis oriolana es churro, de Xèrica. Perqué no ha hagut mai discriminació. I els churros han segut i son i s’han sentit i se senten valencians. I abans de seguir, en una concessió a l’humor, advertiré que’l meu interés es per la integritat del Regne de Valéncia, i no personal. Per tant (i va de broma), com als churrofobs agrada la fantasia, quan tenen tanta imaginació que veuen una discriminació, supongam la desenfrenada utopia de que el pancatalanisme ha aconseguit el “País Valencia” lliure de no “catalanofons”, per la segregació dels churros. No m’afectaria personamelt per a seguir sent valencià i valencianofon, perqué mig churro que soc de pare churro, pel jus sanguinis, optaría per ser churro, i al crit de “Vixquen els churros que son els meus”, seguiría sent valencià, puix que els churros i ses terres seguirien sent del Regne de Valéncia.

He comprovat a manta, a cada momento, la valencianitat dels churros que han donat sempre bones mostres d’ella. Ben recent es la protesta del Racó d’Ademús, alegant que son valencians de sempre, quan es pensà pasar-lo a Terol. I recorrent en una ocasió la Serrania tots eren a preguntar-me, indignats i fent afirmació dels valencians: ¿quién es ese Fuster que dice que no somos valencianos? Estat d’ànim que a la següent asamblea de Cronistes del Regne de Valéncia, replegà l’alcalde d’Ares d’Alpont, Benardí Albo, en una apassionada declaració de valencianitat.

La valencianitat no està en l’idioma, i molts dels que juguen al “País Valencia” ho saben. Sense parlar valencià els churros son valencians; com els de la Ribera o de la Plana que no parlen valencià, son valencians. I ni els churros ni els valencianofons son d’atres països que, respectivament, parlen llengües paregudes, sino valencians; del Regne de Valéncia. La diferencia de llengua no ha produit mai marginació, ni incomprensió. Uns i atres valencians nos hem entés sempre perfectament en un bilingüisme passiu del que done testimoni per la meua estança en terres churres, on entenen el valencià i alguns, millor o pijor, saben parlar-lo.

El bilingüisme sempre ha existit en el Regne de Valéncia com a característica seua. Açò ho obliden els churrofobs i per això els hi ha que, en parlar d’una castellanisació llingüística del Regne de Valéncia (“País Valencia” diuen ells), troben ràpida la desvalencianisació davant una llengua “extranya”, i la interpreten de manera despectiva i pijorativa per als valencians. La seua churrofobia no veu que no era llengua “extranya” en el Regne de Valéncia on existía ab initio per la constant del bilingüisme valencià. Clar que els churrofobs, com a pancatalanistes, no son valencians, puix que renuncien a tan noble condició.

Una prova d’inexistència de discriminació son els matrimonis mixts. ¿Qui sap d’algú, dificultat per motiu de ser churro o churra u dels dos? Mai no s’ha pensat açò. Per això, ¿quants valencianofons “tenim” ascendencia churra i quants churros la tenen valencianofona? Moltissims mes dels que es puga pensar. Sense examinar els llibres dels Registres Civils (ho he fet) que només tenen un sigle, basta adonar-se dels llinages d’uns i atres valencians per a comprobar-ho.

Es simbolic que, per estar quasi tots els rebalsos valencians en terra de churros, al ser ells els custodis de l’aigua que les hortes del pla necessiten, son cooperadors a la riqua agrícola valenciana, al tindre la seua clau en eixos rius que, en la unió d’uns i atres valencians, son el costellàm del Regne de Valéncia.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: