En 1261 al valencià li dien “romanç”, i en 1308, al català li dien “romanç”

Tingam trellat

Per Vicent L. Simó Santonja (Valéncia Hui. El diari del nostre Regne)

El Diccionari Català-Valencià-Balear aporta diversos significats de la paraula “romanç”, de quals mereix la pena conéixer-ne dos: “1. Llengua romànica (per oposició a llatí, àrap, etc.)… 4. fig. Conversa, assunt, etc., que resulta impertinent, enujós, que no interessa”. Respecte de l’etimologia, diu: “del llatí romanice ‘romanament’, és dir ‘en llengua de Roma o derivada del llatí”. És demostrable, documentalment, que cap a 1261, els fori antiqui valentiae foren “arromançats” en Benifassà per tres flares, i sense que faltara alguna paraula del mateix Rei. També és demostrable que Arnau de Vilanova, valencià, escrigué en 1307, i en llatí, un Regimen sanitaris ad inclytum regemaragonumdirectum et ordinatum. En el pròlec a Donya Blanca, que diuen trauït al català, es descobreix la veritat. “E per ço que aquest regiment, qui tan planament és oronat, pusca tenir o fer profit a aquels qui no entenen el lati, és vengut a plaer de la molt alta senyora dona Na Blancha, per la grácia de Deu reyna d’Aragó, que ha manat a mi, Berenguer Sariera, surgian, que trelat aquest libre de latí a romanç; e yo, per satisfer a son manament, cón-me entramés de tresladar aquest llibre.” El tal Sarriera, advertix la dificultat de la traducció, “per ço cor molt vocables e entenimentz ha en los libres de medicina que a penes se poden metre en romanç”. 

Queda clar, claret, que en 1261 al valencià li dien “romanç”, i que en 1307 (millor 1308), al català li dien “romanç”, lo que no vol dir que foren la mateixa llengua, sino que tal com reconeix l’etimologia del DCVB, eren “romanços” derivats del llatí. Pero els tirs no van per ahí, van per un atre costat. Perque també és demostrable documentalment, que una de les raons de Sanchis Guarner, per a catalanisar-nos era fer-nos combregar en la roda de molí, de la reconquista, aragonesa en l’interior (llengua aragonesa), catalana en la costa (llengua catalana), cosa que ni el “surgian” (cirugià) Sarriera haguera pogut fer en son bisturí. La veritat és una atra. La veritat és que hi havien molts “romanços”, i que en el sigle XIII, no eren tan diferents, ni molt menys, tots catalans o fills del català. Me permet dos texts curtets:

  1. Fueros de Pamplona (derivats de JACA): “E si per auentura algun dels escriuans iuratz en pris en falseza, perda l’escriuania et iamays non i sia, et per fayllimemt sofra la pena que mereys” (versió “B”, Lacarra i Martí Duque).
  2. Furs de Valéncia: “Encara enradeiz lo senyor rey que si hi ha falsia scientalment que perda lo puny; e que no sia mes scriua: e perda tots sos bens… quel scriua sia tengut de refer lo dan per aquella raho haura dat a alcu: e si no haura de quel refaça que perda loffici” (Llibre IX, rubr. XIX, II; ed. Palmart, 177).

Segurament els científics trobaran alguna explicació ad estos texts, pero el poble no tan sabut, només en troba una: els romanços del XIII no eren tan diferents. Potser algun kafquià ho tinga més clar; el català arribà a Pamplona, via Jaca (¡Països catalans, del Mediterràneu, quasi al Cantàbric, quina ocasió perduda!). Tigam trellat i deixem-mos de “romanços”.

Image: Actualidad Fallera

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: