En el Sigle d’Or, catalans i valencians negaven l’Unitat de la Llengua.

Dos escritors del Segle d’Or per Vicent L. Simo i Santonja (Diari Valéncia Hui).

Vaig anotar en certa ocasió que alguns escritors del Segle d’Or, valencià, naixcuts en Catalunya, dien escriure en llengua valenciana (era el cas de Bonlabi o Bonllavi, abans Malbech; al que caldria afegir a Amiguet i Eiximenis). Ara quan ve de discutir-se, es discutix i es discutirà, sobre el problema de l’unitat de la llengua catalana, que personalment no considere simple qüestió de noms, ni de consens normetiu valencià-català, o català-valencià, cada u en sa casa i en sa llengua, germanes pero no filla l’una de l’atra, voldria aportar, a lo manco, dos escritors, valencià i català, que no eren  en aquells famosos segles partidaris de la dita unitat.

El valencià és Antoni Canals, naixcut prop del 1352(dos anys després que Sant Vicent Ferrer i dominic com ell) en algun lloc del Regne de Valéncia, en un ampli caminar d’estudiant i professor: Estudi gramatical en Valéncia (1369), i Girona (1370), Llògica en Palma de Mallorca (1371), Filosofia Natural en Barcelona (1376); llector en el convent de Santa Caterina de Barcelona (1377); Estudi General de Tolosa (1379); llector de l’Estudi General de Lleida (1387); Càtedra de Teologia de la Seu de Valéncia (1390, que abans regentava Sant Vicent Ferrer); Mestre de la Càtedra de Teologia creada pel Rei Martí l’Humà en el Real Palau de Saragossa (1398); creador d’un Hospital per a pobres i malalts en Xàtiva (1401); Predicador General (1403); Visitador dels Convents de Barcelona, Tarragona, Girona i Castelló d’Ampúries (1406)… La seua mort ocorregué entre el Capítul de Manresa (8 de setembre 1418) i el de Saragossa (1419), en que es donà la notícia: “in Conventu Valentiae (obiit) Fr. Antonius de Canalibus, Magister el Predicator Generelis”. L’itinerari, i sa llectura, és llarc, pero argumenta positivament el coneiximents dels “romanços” parlats en cada territori, i l’exactitut de lo que d’immediat documente.

En 1390 el bisbe de Valéncia, Jaume d’Aragó li va encarregar la traducció del llatí a la llengua valenciana de l’obra de Valeri Màxim, Dictorum Factorumque Memorabilium cosa que feu abans del primer de decembre de 1395, data de la transmesa als conselles barcelonins. Estem encara en el sigle XIV, no en el XV, i el pròlec de la traducció diu textualment, “Perque yo, a manament de vostra senyoria, el l'(he) tret de lati en nostra vulgada lengua materna valenciana aixi com he pogut, jatssessia que altres l’hagen tret en lengua Cathalana”. Açò explica que pensava es tractava de dos llengües diferents. Del seu humanisme ya parlarem.

El català és Onofre Pou, de qui no sabem més que lo que diu la portada del seu Theasaurus Puerilis, “Authore Onophrio Povio, Gerundensi, Artium Doctore.. Editio secunda ab eodem authore austa, et emendat. Barcinone, Apud Ioannem Paulum Menescal, 1580”. Escriu: “En lo present libre se contenen vocables curiosos de moltes y diverses coses, segons parexera en la taula. Esta primer lo vulgar en llengua cathalana, y valenciana, y després lo llatí…”.

No diu catalana o valenciana, ni tampoc catalana i valenciana. La seua puntualisació (la coma) és clara i separadora, “Cathalana, (sic) y Valenciana, (sic) y després lo llati”. No és una mateixa llengua sino tres diferents. I qui desige més, gojarà llegint paraules, ben nostres: paret, portal, entrada, bodega, estable, hort, capella, llibreria, pastador i forn, cuyna, cambres, graner, terrat, torreta, pardals, caça de perdiu ab esparver, frases de comprar i de vendre, alvarans, receptes de fer tinta, sala de menjar, taula, noms dels ossos del cos, robes de vestir, historia dels cucs… etc. Tingam trellat i deixem-nos de romanços.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: