En valencià s’escriu “Clòchina” i no “Clòtxina”

Diccionario General de la Llengua Valenciana de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana:

clòchina, -nes (Possiblement del llatí cochlĕa, corfa del caragol.)s. f. Molusc lamelibranqui marí, en una pechina negra per fòra i nacrada per dins, formada per dos valves iguals que es tanquen fortament per mig de dos músculs; viu agarrant-se a les roques per uns filaments i és comestible. // coloq. Vulva.

Diccionari Historic del Valenciá Modern de Ricart García Moya:

clochina –d’etim desconegut, Corominas no ducta de que siga mosarabisme valenciá, encá que desconega l’orige y done el mosárap qáuqana, el boirós lletí vg. *clocĭla, etc. Equival al cat. musclo y cast. mejillón. Parent del it. chiòcciola, ’caragol’, este mosarabisme pareix emparentat morfosemánticament en el val. clásic clocha, roba de teixit negre, com la “clocha negra” del Inv. de la mort de Jaume Roig (a. 1478). El molusc era paradigmátic per el cromatisme fosc de sa corfa; aixina, el catalaniste Carles Salvador, avans de prostituirse, fea referencia a sa negror: “me te més negre que una clóchina y sinse pastilletes” (Salvador, Carles: Un negosi com un atre, 1921) El fascisme filológic, obedint al IEC, falseja la morfología d’esta veu valenciana, obligant als valencians a escriurer ‘clotxina’, per la prohibició de la clásica ‘ch’ feta desde Barcelona: “per la placha (anirem) de clóchines a les Arenes, s’embarcarem en una barqueta” (Josep Mª J.G. y E, Beltrán: Les glándules del mono, 1929)
clóchina -en 1557 trobem en Tortosa –ahon topetaven isogloses del Reyne y el País Catalá–, l’enfrontament entre l’antiu val. “clócholes” (sic) y el cat. “musclos” (DECLLC, vol. 8, p. 382), Encabant, per influencia de Carlos Ros y sa quimera a la ‘ch’ , per créurerla castellanisme, alguns la escrigueren en “g”: “clógena, clógenes, en la articulació sona clóchena” (Orellana: Cat. 1802). Dasta Coromines senyalá que Ros era un “descastellanitzador a ultrança”, que inventá derivats com “parastre” (DECLLC, t. 6, p. 279); de ahí que trobem “clógena, clógenes” en discípuls com Escrig (Dicc. 1887), o dramaturcs como Miguel Tallada que –en un lletrer pera fer riurer–, escriu: “se benden (sic) cloginas y pel de cuc” (Les Camareres, Valencia, 1931, p. 4).
clóchina “…una clóchina uberta… la clóchina no pega mal a ningú” (Marco Rivas, V.: La tasa dels hous, 1918, pp.10, 20) Pera molts valencians les clóchines son part de la paella, siga mixta o marinera. Dasta en la popular cansó fallera del ‘Calla, calla, calla’ les trobem:
Havem fet una paella
que ha costat un dineral,
en carchofes y tabella
y de clochines tan cual;
magre, pato y uns bons trosos
d’un pollastre tendre y gros,
y mireu si som rumbosos
¡que inclús li ham posat arrós!
Calla, calla, calla.
Que pareixes un ninot de la falla…
clóchina “tinguen ubertes les clóchines… aixó de les clóchines…” (Marco Rivas: La tasa dels hous, 1918, pp.11, 12)
clóchina -mesclant paródicament castellá y valenciá, u diu a atre: “¿La Marselina quién es?.— L’ama d’un merendero de la playa que prepara las clóchinas…” (La Chala, 24 de joliol 1926, p.2)
clóchina -l´autor castellanisá irónicamente la terminació ‘clóchines’ en ‘clóchinas’: “en un cartell mal escrit se llig… clóchinas”, (Hernández, Faust: La Marselina, 1927, p.5) També en el merender placher de la película El faba de Ramonet (any 1933), apareix en un lletrero el pl. castellanisat “clóchinas”, en cónter de ‘clóchines’.
clóchina “clóchines” (Artícul en “Las Provincias”, 22-IV-75)
clóchina “clóchina, archiu…” (Ortografía valenciana, ACV, 1979, p. 11)
clóchina “clóchina: mejillón, coño” (Dicc. RACV, 1997)
clochineres –ma mare anava a les clochineres de la peixcatería a per clóchines a mitants del sigle XX.

Image portada: www.valenciabonita.es

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: