“Es tristament vergonyós qu’encara hiaxca en lo Reine Valenciá qui diga que’l valenciá es un dialecte”

(Transcrit tal qual es va escriure en la revista)

Revista Patria Nova, 13 de Març de 1915

Este es el primer de nòstre volems, perque l’idioma es lo més important que un pòble deu restaurar si vòl renaixer. Hi ha que defer d’una volta totes les velles mentires que nos han pervertit, aquélles de que’s pot fer patria parlant un atre idioma que no siga el pròpi, de que pera la germanor del mon es precís restringir el número de idiomes.

Els idiomes son pera’ls pobles tan necessaris com els arrèls a les plantes. No ha habut en el mon qui haixca pogut matar a un idioma sense extinguir la rassa. ¿Per qué hem d’empenyarse, pues, en matar el valenciá, si ab ell, indefectiblement, havíem de morir nosatros? El procés que ha seguit nòstre idioma, es el mateix que ha seguit nostra grandesa.

Per això ara estem mig morts, perquè sòls a miges parlem valenciá; esta es la veritat científica incontestable.

No teníu més que vòrer les mes gran òbres de la literatura ibèrica; el gran Quixot, escrit en castellá per un castellá; As Lusiadas, escrites en portugués per un portugués, Camoens, i L’Atlantida escrita en catalá per un catalá, Verdaguer. Eixes son les òbres-cims, les que inmortalisantse elles inmortalisen als pòbles que les crearen. Después de tants anys d’unitarisme i de trágala de castellá en Espanya, ¿aón está el gallego, el basc, el catalá o el valenciá que haixca escrit la òbra-cim en castellá? Ni l’habut ni’l pòt haver; per tant, el subjectarse al castellá representa una horrible abdicació, es com desparéixer del mon que avanse i que progresa.

Es tristament vergonyós qu’encara hiaxca en lo Reine Valenciá qui diga que’l valenciá es un dialecte. Apart de que demòstra el que ho diga que no sap lo qu’es ni una llengua ni un dialècte, dona a entendre ademés que no ha llegit més allá del Cató o el Fleury.

Cervantes, el princep dels gènis castelláns, dia en Persiles y Segismunda, que pòques llengües, fòra de la portuguesa, aventajaven a la valenciana en ser dolsa i agradable.

Elisèu Reclús, el eminent savi, dia en sa Geografia d’Europa de la llengua valenciana: “Dolsa robre tot en llavis femenins…”.

I, per fi, Victor Hugo, u del més grans hómens del mon li dedicarem, encara hi haixquen valencians que menyspreuen sa llengua i diguen qu’es dialecte…

Per estes i mil raóns més volem la oficialitat de la llengua valenciana; perqu’ella representa nòstra vida i nosatros no se resignem a morir perque aixina se li antoixe a cuansevòl.

Volem que nòstre idioma siga oficial en tota institució d’ensenyansa, en tota oficina pública, en tot document públic i privat, i en les corporacions oficial, sense incovenient d’admetre l’idioma que s’acorde pera la inteligència de les nacionalitats que’s confederen i pera la constitució del Estat compòst que haixca de regirles.

Volem que nòstres fills, com tots els dels pobles cults, ixquen de les escòles coneixent,  apart del seu, dos o tres idiomes més, pera que després, sense gran esfòrs, puguen dependre els que vullguen i puguen alternar ab atres rasses i assimilirse lo bó que pera nosatros encontren en atres civilisacións i en atres literatures; no volem que, com ara, se focilisen en el castellá i en ell se muiguen sujèctes a la rutina i òrfens per sempre de nobles ambicións…

 

Image: L’horta Informacio

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: