“La cooficialitat de la llengua valenciana”

“La cooficialitat de la llengua valenciana” Sobre la conferència llegida pel Pare Fullana en la Diputació Provincial de Valéncia en 1919

Per ÒSCAR RUEDA I PITARQUE (Ingenier de Camins, Director dels Cursos de Llengua i Cultura Valencianes de Lo Rat Penat)

Transcrit del Dossier de l’any 2018 de Convencio Valencianista

Rescatem hui un fet poc difòs, pero importantíssim per a conéixer l’alvançada postura del franciscà de Benimarfull en lo que respecta a l’us social i a l’identitat del nostre idioma. Se tracta del discurs “La cooficialitat de la llengua valenciana” que va llegir el pare Fullana en giner de 1919, dins d’un cicle de conferències que des de decembre de 1918 venia celebrantse en la Diputació de Valéncia, presidida pel lliberal Miquel Paredes, per a estudiar la qüestió de l’autonomisme valencià i formular conclusions al respecte. Fullana compartí curs en unes atres destacades personalitats de l’época, com Ignaci Villalonga, Facundo Burriel, Josep Barberà, Ricart Samper, Salvador Ferrandis Luna o Francesc Martínez i Martínez, entre uns atres.

L’efervescència valencianista d’aquells anys resulta evident si repassem els diaris de l’época. Creat el Centre de Cultura Valenciana (actual RACV) en 1915 per la Diputació de Valéncia; proclamada la Declaració Valencianista en 1918, també eixe mateix any de 1918, concretament el 27 de giner, s’havia obert en l’Universitat de Valéncia la nova Càtedra de Llengua Valenciana, a càrrec del pare Fullana i creada baix els auspicis del mateix CCV. Una autèntica fita en la recuperació llingüística del nostre idioma, despuix de vora doscents anys d’haver segut expulsat dels àmbits acadèmics com a conseqüència de la Guerra de Successió i l’abolició dels Furs del Regne de Valéncia. Un fet negre de la nostra història que servix per a inspirar a Fullana les primeres llínees del seu discurs, redactades en térmens durs i directes.

Pero la batalla pareixia perduda. En un context de centralisme polític radical, totes les institucions de l’estat espanyol, incloent les educatives, s’identificaven només en l’idioma castellà, i ignoraven les demés llengües ibèriques, considerades “dialectes”, indignes per a un us cult i elevat.

Precisament, la reivindicació de la denominació “llengua valenciana” (en contraposició a la consideració de “dialecte” per part de l’administració i dels àmbits acadèmics de l’época), aixina com el recort del seu gloriós passat com a llengua lliterària de primera magnitut, pot trobar-se en el discurs dels primers prerrenaixentistes valencians. Fullana fa referència clara a estos prohòmens de la Prerrenaixença i la Renaixença en els primers paràgrafs del seu discurs.

Pero estes veus clamaven en el desert. A principis del sigle XX importants sectors socials se posicionaven de forma conscientment contrària a la recuperació del valencià en àmbits d’us que anaren més allà de la pura comunicació familiar i, com a molt, de la lliteratura festiva i satírica, la qual contava en una força social difícil de contrarrestar pels poders públics.

Eixa controvèrsia s’allojava de forma nítida inclús en el sí del republicanisme blasquiste valencià, hegemònic electoralment en els comicis municipals de l’época. Un moviment en el que la clara defensa de l’autonomia per al poble valencià no anava acompanyada al principi, en part de la seua militància, per una consciència clara de la necessitat de fomentar l’us social de la llengua valenciana.

Només un eixemple. També en 1918 l’alcalde de la ciutat de Valéncia, Faustí Valentín i Torrejón, del Partit de l’Unió Republicana Autonomista (PURA), presentà una ponència en el ple de l’Ajuntament proponent l’ensenyança de la llengua valenciana en les escoles; una moció que fon gratament rebuda pel ple municipal, el qual l’aprovà entre grans mostres de satisfacció.

Pero esta decisió causà una gran contrarietat entre certs elements del mateix partit; i en el seu orgue oficial, el diari El Pueblo, per mig del seu director, Félix Azzati, aparegué publicat un artícul desautorisant l’acció de l’alcalde, el qual, com a conseqüència, aplegà a presentar la dimissió. No obstant, despuix d’algunes reunions i intercanvis d’impressions, Faustí Valentín continuaria en el seu càrrec, si be l’alcanç real de la moció aprovada havia quedat clarament disminuït per la polèmica.

És en este complicat estat de coses, pocs mesos més tart, quan el pare Fullana defén clarament la consecució de l’autonomia per al Regne de Valéncia, i consigna ademés dos afirmacions bàsiques. Primera: el poble valencià té dret a l’us de la seua llengua, i segona: el poble valencià necessita que l’us d’eixe dret li siga garantisat en totes les manifestacions de la vida, per mig de la seua oficialitat.

En efecte: si la diversitat llingüística és una riquea patrimonial consubstancial a la cultura humana, en eixe cas, i transcric el seu discurs, “el fet de conquista o de dominació” no poden justificar la privació del dret natural de qualsevol poble de fer us de la seua llengua pròpia. Fullana recorda l’us de la llengua vernàcula valenciana pels nostres reis forals i els lliterats del Sigle d’Or, i apunta clarament quí és el culpable de la postració actual del nostre idioma, i torne a llegir lliteralment: “el poder central, usurpador dels drets del poble valencià”.

No obstant, Fullana és conscient de la diversitat d’opinions present en la societat valenciana de l’época, i passa a sustentar de forma raonada el seu posicionament equilibrat a favor de la cooficialitat del valencià i el castellà. És en este punt a on entra en joc una segona controvèrsia llingüística: la d’aquells que pretenen que siga, no el castellà o el valencià, sino el català, la llengua oficial en el regne de Valéncia. Fullana tracta lliteralment de “desgavellada” esta posició. Una posició que escomençava a tindre predicament en certs jóvens valencianistes desplaçats a estudiar la seua carrera universitària a Barcelona; els quals, imbuïts de la puixança expansiva del moviment catalaniste de l’época, pretenien que s’adoptaren per a la llengua valenciana, en aquell temps sumida en una absoluta anarquia ortogràfica, les normes que per al català havia aprovat l’Institut d’Estudis Catalans en 1913.

Pero la tendència majoritària, com a mínim en els anys 10 i 20, pareixia clara, i en 1914 els principals escritors i erudits de l’época havien acordat, en una série de sessions en la sèu de Lo Rat Penat, una ortografia netament valenciana per al nostre idioma, a la qual un any més tart acabaria de donar forma Fullana en la seua Gramàtica Elemental de la Llengua Valenciana de 1915, editada pel Centre de Cultura Valenciana.

En coherència en estos fets, el seu discurs de 1919 no pot resultar més clar. Fullana fonamenta la diferenciació del valencià i el català en motius històrics, sociològics i purament filològics. Inclús encara que s’acceptara la teoria de que la major part dels repobladors del regne foren d’orige català (teoria que ha segut adequadament rebatuda posteriorment), Fullana és clar: ni podem renunciar a la denominació pròpia i secular de llengua valenciana, ni a les diferències llingüístiques entre els dos idiomes actuals, que “tot bon valencià deu conservar com ric tesor, obtengut del desenroll natural i espontani de la seua llengua”.

En coherència en estos fets, el seu discurs de 1919 no pot resultar més clar. Fullana fonamenta la diferenciació del valencià i el català en motius històrics, sociològics i purament filològics. Inclús encara que s’acceptara la teoria de que la major part dels repobladors del regne foren d’orige català (teoria que ha segut adequadament rebatuda posteriorment), Fullana és clar: ni podem renunciar a la denominació pròpia i secular de llengua valenciana, ni a les diferències llingüístiques entre els dos idiomes actuals, que “tot bon valencià deu conservar com ric tesor, obtengut del desenroll natural i espontani de la seua llengua”.

A pesar de la claritat d’idees del màxim filòlec de la llengua valenciana, el camí cap a l’oficialitat del nostre idioma seria encara llarc. La Càtedra de Llengua Valenciana en l’Universitat de Valéncia, dirigida per Fullana, impartí classes de valencià a centenars d’alumnes i catedràtics de dita institució, pero seria abolida per la dictadura de Miguel Primo de Rivera en 1928.

Per fi, en juny de 1930, passats cinc mesos de la finalisació de la dictadura, l’Ajuntament de Valéncia i la Diputació provincial acordaren la cooficialitat de la llengua valenciana en el castellà, lo que representa una fita històrica en la recuperació de l’us administratiu del nostre idioma.

Igualment, el primer anteproyecte d’Estatut d’Autonomia Valencià, propost en juliol de 1931 per la majoria municipal del PURA en el consistori de la ciutat de Valéncia, proclamava en el seu artícul 2 la cooficialitat de les llengües valenciana i castellana, declarant-se obligatòria en l’artícul 5 l’ensenyança dels dos idiomes en les escoles de tot el territori valencià.

Per desgàcia, est estatut, aixina com anteproyectes posteriors que arreplegarien disposicions paregudes en lo tocant a l’us oficial i formal de l’idioma, no aplegarien mai a entrar en vigor per l’incapacitat dels polítics valencians per a aplegar a un acort. Finalment, l’esclat de la Guerra Civil trastocà els plans autonomistes dels valencians, poques semanes abans de que escomençara la discussió del nostre estatut en les Corts espanyoles. El centralisme polític i idiomàtic tornaria a ser hegemònic.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: