La dolça llengua valenciana i el Tractat de Corbeil

Per Pere A. Martínez i Lloret (Valéncia Hui, 05/06/2008)

La dolça Llengua Valenciana està composta majorment pel conjunt de parles de tots els pobles que passaren pels territoris del nostre Regne de Valéncia, abans de la conquista del rei En Jaume. Uns vingueren de pasa i atres es quedaren, aprofitant-nos en bona part de les dites parles, sent est el motiu de la riquea de nostra llengua. Dita llengua te expressions iberiques, fenicies, romanes, godes, araps i atres moltes, que ben estructurades i ordenades per la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV), en 1992 donaren pas al diccionari en dos volums editat per la mateixa en “del senia al segura” i que hui conformen esta dolça llengua.

L’expressio de “dolça llengua valenciana” fou donada per l’escritor del “Quijote”. En Miquel de Cervantes Saavedra, que feya comentaris sobre la mateixa quan llegia l’obra de Joanot Martorell “Tirant lo Blanch”. Tambe calificà ad este com autor de l’obra de cavalleria que l’inspirà per a escriure l’obra seua “Don Quijote de la Mancha”.

Hi ha que dir, que tant els territoris com les marques hispaniques de més al nort de Castelló estigueren baix la soberania francesa, estructurades per uns senyors i el poble pla. Estos senyors se supon que tindrien una chicotera cultura, d’anar per casa. Pero el poble pla era majorment analfabet, puix per a anar a lluitar, no necessitaven més ferramentes de lluita.

A la conquista del Regne de Valéncia vingueren a lluitar un percentage molt baix des d’eixes terres de més amunt de Castelló, sobre un 4%, segons l’historiador En Antonio Ubieto Arteta en el seu llibre titulat “Origens del Reino de Valencia” i que, segons el punt anterior, eren francs, fins la firma del Tractat de Corbeil en 1258. Despres del repartiment de les terres, una majoria vingueren i se’n tornaren a sa casa, o siga a França.

Un percentage tan chicotet, i més gent de lluita i sense cultura, dificilment podria haver impost la parla del sur de França, com l’occità i, que ademes desconeixien. Lo més segur es que els poquets que se quedaren acabarien deprenint lo que aci es parlava, puix nosatres no erem muts i ya teniem una cultura que alguns anys despres tindria el primer Sigle d’Or de les Lletres Valencianes, primer d’Europa i tambe d’Espanya, abans que estos territoris tingueren els noms actuals.

Des de fa molts anys, els comtats i les marques hispaniques de Barcelona, Ausona, Belasu, Ampurias, Urgel, Gerona i atres que depenien de França, fins al Tractat de Corbeil, firmat en 1258, i tambre Tarragona i Léria que pertenyien a la Corona d’Aragó, volen apropiar-se de la Llengua Valenciana. I ya comença a ser l’hora de que se posen les coses clares.

Des de la Renaixença catalana, en el sigle XIX, no entenent-se per mig de la parla, els que ocupaven eixes terres, buscaren qui tinguera coneiximents suficientes per a desfer este embolic. Sols trobaren a un quimix de professio que havia tornat de Cuba i era d’orige vasc. Est home tenia un “hobby”: jugar en les paraules. Si dita busca haguera segut hui, en el sigle XXI, nomes pegant-li una patada a un fanal o a un arbre, caurien a grapats “filolecs de castanyetes” que tenen en eixos territoris. Pero, seguixen sense voler reconeixer que l’orige d’eixe infecte dialecte barceloní que parlen, majorment ve de l’occità.

Ad este personage, que siguè Pompeyo Fabra, li facilitaren tot lo que tenien per a que fer-ha lo que poguera sobre lo que li demanaven, que sols va ser lo que el pare Batllori denominarà un poc més tart com “infame dialecto barceloní”, que yo nomene com “infecte dialecte barceloní”.

Pronte es donà conte que lo que l’havien facilitat no aprofitava per a molt, pero com coneixia algo de la llengua que parlaven en el Regne de Valéncia i en les illes Balears i que s’entenien perfectament, al seu entendre, començà a afegir paraules d’estes terres, variant un poc la forma d’escriure-les per a que no veren d’a on les havia tret. Tambe s’inventà algules barbaritats. Com no pronunciava be la “ll” en mig de paraula, li va ficar un punt (l.l) entre les dos i resolguè el problema que tenia. Tambe utilisà paraules dels nostres classics del Sigle d’Or, que escrivien en ses obres que ho feyen en Llengua Valenciana. Per aixo moltes paraules de les que utilisen hui resulten obsoletes. La llengua Valenciana te actualisades totes les paraules seguint el dictamen del poble.

Llogicament, quan les coses no se fan com cal, despres ixen molts erros que tenen mala solucio, puix estes coses, i més tractan-se de un parla, no s’inventen d’un dia per a un atre. Per este motiu, entre atres, les conjugacions verbals no coincidixen en les que utilisa la Llengua Valenciana, a l’igual que moltes paraules tretes de l’infecte dialecte barceloní, preses del temps que estigueren baix el lluc dels francesos fins al moment en que foren lliberats per rei En Jaume per mig del “Tracta de Corbeil”.

El “Tractat de Corbeil” demostra ben a les clares que els que vingueren a la conquista del Regne de Valéncia no eren “catalans”, puix en 1238 els que vingueren d’eixes terres eren francs, puix el dit Tractat es firmà el 16 de juliol de 1258, o siga vint anys despres de la Conquista de Mallorca. Per este motiu tambe queda molt clar que, tant en Valéncia com en Mallorca, no arribà “l’infecte dialecte barceloní”, ya que este va naixer poc abans de la Renaixença catalana en el sigle XIX, a l’igual que la denominacio que li donen en l’actualitat.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: