La llengua dels furs (I)

Per Vicent L. Simó Santonja (Valencia Hui).

Quant torne a vore la llum, cada matí, algunes voltes pensé i raone lo primer que em ve al cap, i no sé si será la vellea, que cada dia és més vella, considere que la nit m’ha fet perdre “l’esme i els menuts” potser acostant-me a la follia o al menys a un desconeiximent progressiu, discapacitat per a entendre la flexió en conte de repetir-la. Un llegidor pregava l’atre dia que escriguera més per al poble que per als científics, que baixara el llistó, lo que no és gens fácil perque soc “poc formal”, pero tinc l’obligació “obligatòria” com a valencià de que els meus escrits pugueren ser entesos pel poble menut i també pels científics “formals”, per si acàs abandonen formalitats incertes. Els recorde que el primer “Romanços” aclaria la poca diferència en els primers romanços peninsulars. I esta poca diferencia em porta de cap i peus.

Jaume I nos donà lleis (Costum, Furs), en 1238, data demostrada per l’insigne professor, i amic, GARCIA EDO. El text primitiu estaba redactat en llatí, i segons pareix el poble menut no l’entenia massa, per lo que el Rei, previsor, degué pensar en fer una traducció per a que els furs foren entesos per tots (pense, no sé si ben pensat que en aquells moments no hi havia oficines traductores que facilitaren l’enteniment dels ignorants del llatí, que devien ser quasi tots, o majoria absoluta).

Tal traducció està documentada en 1261. El colofó diu (perdonen el text en llatí, pero és necessari): “Guillelmus et Vitalis, illorum Bernardusque sodalis translaverunt hos Foros et redigerunt IN LINGUAN PLANAM LEGALITER ATQUE ROMANAM, et dominus Rex laudavit, jurandosue ratisficativ. mille ducenties decies sex primo sub anno, et sub kalendis aprilis pridie mensis, iste liber est scriptus. Jacobus sit benedictus”. Deixe als científics l’averiguació de si els traductors foren dos o tres, monges o juristes.

Lo que magnifique és que la traducció es va fer EN LLENGUA PLANA I ROMANA, FIDELMENT. No digueren “valenciana”, pero tampoc “catalana”; “romana” expressa “romancejada”. Tal i com apareix en el text traduït, no una sino sobre noranta vegades, està escrit: enadeix, adoba, millora, crex, esplana, esmena, arromança, romança, esmena i romança, declara e romança, esplana e romança, fem fur nou… És evident que la traducció fon ÚNICA, dic una sola versió per a tots els habitadors de Valencia que n’eren prou i de diverses nacionalitats: els cristians valencians, que hi quedaven, els aragonesos, els catalans, els occitans, els navarresos… reconquistadors.

A la lletra, el professor GARCIA EDO ha escrit: “els Furs de Valencia es traduïxen al romanç per a facilitar-ne la comprensió als usuaris, cada volta mes nombrosos i quasi tots desconeixidors del llatí… a més dels tres traductors dels Furs, els juristes de la cancelleria reial també es van haver d’ocupar DE TRADUIR AL CATALÀ una part dels textos legislatius…” ¿És posible que eixos habitadors, vells i nous, de diversa procedencia, conegueren ya en 1261 la llengua catalana? ¿És posible que Jaume I volguera fer “català obligatori” per a tots els habitadors?. Encara no havia naixcut Sant Vicent Ferrer, per a conseguir el milacre del dò de llengües de que qualsevol llegidor entenguera els texts llegals. I facen càlculs que vullguen, perque la majoria de la población d’eixos habitadors era “valenciana” (inclús la musulmana i judeua).

 

Image: https://www.facsimilefinder.com/facsimiles/furs-facsimile

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: