La primera revista lliteraria en valencià

Transcrit  del llibre “Valencianisme en el temps” de Carles Recio (1996).

El dia 9 d’agost de 1908 ixque a la venda el numero u de “El Cuento del Dumenche”, primera revista lliteraria en valencià del segle XX. Esta publicacio alcançaria fama mitica i en successives etapes que s’acosten fins moments relativament recents, com els anys huitanta, anava corregint el titul castellanistat fins a aplegar a ser “El Conte del Diumenge”. 

En el present episodi anem a centrar-nos en la seua primera época, la que compren els anys 1908  i 1909, puix el dia 5 de juny d’este segon any, despres d’uns mesos d’eixida regular, el semanari desapareix de la circulacio fins cinc anys mes tart, 1914, en que fon recuperat per un atre director. 

PRO LLITERATURA VALENCIANA 

La revista publicà un manifest fundacional en el seu primer numero que enumerava els motius de la seua aparicio. Començava d’esta manera: “Els programes de totes clases están desacreditats, pero, al menys en este primer número no podém prescindir de dedicar cuatre paraules á lo que se proposém al fundar este semanari. Nostres propósits no son chens modests. Se porposém fer afisio á escriure y á llechir en valensiá, empresa que, á primera vista, pareix de difisil realisació. pero qu’estém segurs que ni es imposible ni molt meñs”. 

La direccio explicava que: “La lliteratura valensiana, en totes les seus manifestacions, está mórta, y si no mórta, dormida catalépticament”. 

“Ni en el teatro, ni en la novela, ni en la poesía, se fá res absolutament. La única manifestació de qu’existix encara la llengua valensiana son uns Chócs Florals anuals que ni dihuen ni representen res pera la vida de la nóstra lliteratura, molt meñs desde el momento en qu’els  seus sostenedors s’empeñen en escriure com s’escribia tres sigles en arrere, caent en el rídicul, qu’es la mort pichor qu’existix”. 

Despres d’esta agra critica a Lo Rat Penat s’afegia que: “Nosatros opiném que les cases no deuen escomensarse may pel terrat y que no es imposible un renaiximent de lliteratura valensiana, comensant a escriure tal y com se parla hui, pera anar póc a póc netechant, pulint el idioma de paraules y modismes que no siguen els nóstres. Tot aixó es cuestión de temps, de pasénsia, de constansia; lo demés es ficarse en la torre de marfil y ocasionar mes prechuins que beneficis a la causa que se vól defendre y propagar”. 

L’ambicio valensianista dominava la nova empresa: “Es una iniciativa esta de la fundasió d’El Cuento del Dumenche, que tením la esperansa de que ha de ser el prólec d’atres mes importants, en benefisi de la nostra lliteratura valensiana qu’está en el cor de moltísima chent, pero que no s’exteriorisa de ninguna manera”. 

Per tot aço: ” Si les nóstres esperanses se realicen, si logrem fer afisio a llechir i á escriure en valensiá; si podém demostrar qu’así ni falten escritors ni públic que llixca; qu’el nóstre idioma no es sólamens, com dihuen alguns Cervantes d’esta terra, un llenguache de sainete; si la nóstra modésta obra donara vida a més grans inisiatives, les nóstres aspirasions estaríen satisfetes. Que confiém lograro, no cal diro; si no tinguerem eixa esperansa no se llansariem a esta empresa”. 

Finalment s’indica que: “En cada número publicarem un cuento, noveleta ó comédia, de carácter serio o festiu, deixant a sons respectius autors en completa llibertat pera escriure lo que tinguen per convenient, baix la sehua responsabilitat y firma”. 

Entre estos autors valencians s’anunciaven els noms de “Bernardo Morales Sanmartín, Visént Fe Castells, Maximiliano Thous, Eduardo Escalante, Ramón A. Cabrelles, Chusép Serred, Paco Legua, Benito Busó, Lluis Bernat, Pascual Montagud, Chusép Moreno Gay, Domingo Bondia, Eduardo Molina Vañó, Chusép Sains, Mariano Ballester Pastor, Narciso Hoyos, Chusép J. Garcia y atres”. 

POLEMICA ORTOGRAFICA 

No es d’estranyar que, sent una revista integrament redactada en valencià, es plantejara mes pronte o mes tart com s’havia d’escriure ortograficament, puix cada autor tenía el seu criteri personal. Ya en el numero cinc botà este tema en ocasio del polemic poema que Teodoro Llorente havia publicat en “Las Provincias” el 28 d’agost d’aquell 1908, “Mal ensomi”, i que verem en un apisodi anterior. 

El director de “El Cuento del Dumenche”, Lluïs Bernat, es decidic a escriure al “mestre per excelénsia, el poeta rechional mes gran y mes complet dels nostres temps, el entusiasta mes sinser y desinteresat de les nostres glories, el amich mes cariñós de tot el que fasa versos”, argumentant que, “per alusions”, ha d’opinar sobre estos versos “en els que prediu, amarga y sinserament, la no molt lluntana desaparició del idioma rechional”. 

“Yo comprench l’amargura que ha dictat a D. Teodor sons primosos vérsos. Es l’amargura de vore que la óbra de son amor y sons cariños acaba en ells; qu’els Llorente y Querol no tenen hereus, ni diréctes ni indiréctes…”. 

A continuacio, Bernat insistix en la critica a la producio poética jocfloralesca i afirma que “Lliteratura que sóls produix aixó, está agonisant. Seria preferible que no produira res”; l’obra de Lo Rat “tenía que parar aixina forsosament” per estar “fora del ambient de son temps y sons costums”. 

Reproduint lliteralment paragrafs de la contestacio de Maximilia Thous en “El Correu”, Lluïs Bernat reafirma que “en ells hi há una idea, una iniciativa que deuría amparar, en son may discutida autoritat, D. Teodoro Llorente. ‘Reglamentar’, unificar la gramática valensiana, prinsipalment la ortografía, fasilitantla, modernisantla en lo posible, sería segurament una obra de grans resultats practics pera la nostra lliteratura”.  

Sorgix aci l’idea d’un gran pacte llingüistic capaç d’acabar en les discrepancies entre els usuaris de l’idioma, una idea que encara hui, a finals de segle, està sent reclamada per algun grup. Esta ortografía consensuada haría de ser “acordà per una reunió per una Asamblea d’escritors valensians, ‘dels que escrihuen’, baix la presidénsia de D. Teodoro Llorente, tots tindriem gust en acatarla y en cumplirla”. 

La condicio per a participar en esta asamblea es inqüestionable: “escritores que escriban”, no els que no usen el valencià. L’autoritat de Llorente posaria lo demes: “¿No seríen eixos els fonaments damunt dels cuals alsarem una lliteratura chove y robusta que quisá dins póchs añs no tinguera res qu’envechar á les de les rechions chermanes?”. 

LLORENTE CONTESTA 

El patriarca valencià, des de la seua finca de Museros, es va vore obligat a contestar a esta carta, no sense abans agrair els “falaguers elogis” que se li dedicaven. 

En primer lloc lleva tota carrega negativa al pessimisme de “Mal ensomi”: “Ningú sap lo que pot aconteixer en un previndre molt llunyà, de molts sigles, al qual no alcansa la humana previsió; pero, en lo que pot preveure, el valensiá -esta en ma convicció-, no ha de morir; com el parlém nosaltres, el parlarán nostres nets, besnets y rebesnets”. 

Res te que vore el poema “la decadencia del renaiximent literari sostingut per Lo Rat-Penat”, ya que “la pensí y comensí a escriurela fa molts anys; havia quedat incompleta, y ara la he coregida y terminada”. La decadencia de la poesía valenciana no es “un signe de mort, ni una causa interna y propia d’aquesta literatura”; també la poesía castellana està poc lluida “les dos van ali-ali, com solém dir. Esta es una crisis general, y espere que pasará pronte”. 

Sobre la tendencia cultista de Lo Rat Penat s’abste de pronunciar-se, pero subraya la seua disconformitat en “l’incult patois que ara es parla, sense pulirlo ni netejar-lo, ni tan sisquiera d’alguns vulgarots barbarismes, que’m pena vore escrits en lletres de mole”. 

Sobre “la formació d’una Academia Valenciana, pera reglamentar y unificar nostra gramática, y especialmente la ortografia”, “creuen vostés dos que reunir eixa Academia deguera ser obra meua. Y donantlos nóvament les gracies per tan honrosa comanda, els dich que he pensat més d’una volta en eixe proyecte, y he desidit per falta d’un acort previ, sense’l cual l’Academia sería inútil”. 

D’inmediat, Llorente manifesta la seua opinio sobre l’ortografia: “La llengua valenciana té una ortografia usada, sense escepció, mentres ha sigut idioma literati, y que sens escepció y gloriós renaiximent, seguixen usant catalans y mallorquins en son espléndit y gloriós renaiximent. ¿Se vól una Academia pesa resoldre estes diferencies? Está molt bé. Pero ¿es que se vól prescindir de la ortografia valenciana, pera adoptar la castellana? Aixó no podem admitirho els que cinquanta anys estém trevallant pel nostre reniximent donantlos la am als que enllá del Ebro parlen nostra mateixa llengua”. 

La posicio de Llorent no deixa lloc a dubtes; unitat de la llengua que es parla a les dos riberes de l’Ebre. Lo particular es la seua insistencia en que es tracta de llengua valenciana i que l’ortografia classica es valenciana. Per a res fa referencia a lo catala, seguint una tradicio profundament sentida en la Renaixença. El valencià, compartit en catalans i mallorquins no ha de consentir, ademes, ser avassallat per l’ortografia castellana. Sense aceptar esta permisa no s’aplegarà a acordar res de profit: “L’únich motiu que’s dona pera abolir la ortografía valenciana es facilitar la lectura del nostre idioma, y eixe motiu es ben pobre, amich Bernat. No son tan grans les diferencies ortográfiques, ni son tan ruchs nostres paysáns, que per haver deprés a llegir en Castellá se’ls fasa fosca la lectura valenciana. Fem una prova: publique vosté -si li plau- esta carta en son popular semanari, tal com está escrita, y veja si la entnen ó no sos llegidors”. 

Llorente reta a Bernat, si la seua carta es facilment comprensible, a posar en marcha l’Academia, i en cas contrari, “deixemho estar”. 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: