Llemosí, catalanesc i ara… català. ¿valencians medievals nomenats catalans?

Transcrit del llibre “Pomell de Valencianitat” de Josep Boronat Gisbert, editat per l’Associació Defensora dels Interessos Alicantins (A.D.I.A.).

 

“El nom de català el donaven als estrangers no sols a l’idioma sinó també als súbdits dels diversos estats dels reis d’Aragó. Són molt nombrosos els exemples medievals i renaixentistes en què els valencians apareixen anomenats catalans” (Sanchis Guarner, La llengua dels valencians, p.30).

Desbrossem un poc lo referent a la paraula catala en la mescla que fa Sanchis Guarner entre gentilici -l’adjectiu que denota l’orige, raça o patria de les persones- i nom d’un idioma.

Parla de “nombrosos” eixempres medievals en que “els estrangers” donaven el nom de catala als valencians. Pero tan sols ne pot portar dos -dos nomes-, els dos italians, sense cap referencia concreta que puga servir per a verificar-los i considerar el seu context.

U d’ells es la frase que cita sense referencia: “O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani!” clama il Bembo, quan dos papes valencias de la familia Borja, Calixte III i Alexandre VI, ocupen el solipal.

Preguntem-nos el perqué un Cardenal parla de catalans referint-se als valencians parents o clients dels Borja, aclamant-se a Deu, figurant-se que ere catalans.

Certa similitut de llenguage lo recordava segurament els fets i la fama que els catalans s’havien guanyat a pols:

No oblidem que -com recorda el mateix Sanchis Guarner- al temps de l’expansio a Italia de la Corona d’Arago, “que culminà al segle XV amb la conquista de Nàpols per Alfons el Magnànim… no tenia capital de dret: era un confederacio (?) de regnes (-i condats-) autonoms units en la persona del monarca. Però de fet, en els temps de politica i relacions ultrapirenenques, la capitalitat l’havia exercida Barcelona” (p.34). Era el temps en que -seguix dient Sanchis Guarner- “l’almirall Roger de Llúria pogué dir bravejant que que “no solament galera ni lleny mas no creu que nengun peix se gos alçar sobre mar si no porta un escut ab senyal del rei d’Arago en la coa” (p.145)

Durant esta capitalitat de fet en Barcelona per a les empreses beliques en la Mediterranea, (Jaume II havia guanyat l’avorriment dels sicilians” entre atres coses perque el 4 de juliol de 1299, despres de la victoria, l’almirant Roger de Lluria “va venjar durament la decapitacio del seu nebot Joan, no deixant viu ni aun presoner” (Aguado Bleya, P. Manual de Historia de España, I, Madrid 1971, p.746).

Tambe havien estat les celebres Companyies Catalanes, capitanejades per Roger de Flor, Bernard de Rocafort, Berenguer d’Entenza, dels famosos almogavers catalans, els del crit “¡Desperta ferro!”, forces de choc, de primera linea, que aplegaren a ser temibles per els mateixos que els havien cridat i contractat. Quan, per este motiu, Roger de Flor fon assessinat en un banquet, la represalia dels almogavers fon atroç; venjaren terriblement esta traïcio, i per espai de molt de temps devastaren el païs. Es l’historia venjança catalana descrita pel croniste Ramon Muntaner, que era u d’aquells soltats. (Cfr. Reglà Campistol, J. Historia de la Edad Media, II, Barcelona, 1969, pp.189 i 373).

Estos antecedent expliquen que Bembo i els d’aquells terres englobaren com a catalans a tots els que posteriorment vingueren procedents de la Corona d’Arago.

Tambe -encara que no pels mateixos motius- lo diuen gallego en Sur-America a qualsevol espanyol.

Resumint: no es argument, encara que l’apelacio fora general, ni per a afirmar que els valencians eren catalans, ni per a dir que la llengua valenciana es catalana.

L’atre eixemple que cita -i ya no ne troba més- es: “Encara en el segle XVI, el famos novel.lista italià Bandello escriví: “Gentile e noblissima Valenza; in tutta Catalonya non è piu lasciva ed amora cistà” (p.30).

D’este frare dominicà, Matteo Bandello (1480-1562), sabem que va fixar la seua residencia en Milano per ser fervent partidari dels francesos, i que per eixa causa, despres de la batalla de Pavia en l’any 1523, els espanyols el desterraren d’aquella ciutat.

Notem que este personage es mou en temps de Carles I, net dels Reis Catolics, quan, sense retallar encara l’autonomia dels antics regnes, es va posar ya en marcha una sola estructura administrativa per a tots (Cfr.Reglà Campisol,J., Introducción a la Historia de España, Barcelona, 1974, pp. 326 i 357).

Bandello, el partidari fervent dels antagonistes dels espanyols, demostra en eixa frase unicament que no sabia ni geografia ni historia de la nostra peninsula, de les terres que ell avorria.

La ignoracia es molt atrevida.

Pero no pot ser honest aprofitar-se’n d’una demostracio d’ignorancia per a fer creure que tots consideraven catalans als valencians, i molt menys per a extendre la denominacio a la llengua dels valencians.

 

Image: Blogs UA

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: