Noves aportacions sobre Lluïs Fullana

Revista de Convencio Valencianista del 9 d’Octubre de 2018

Per JESUALT MASIA I ALAMAR

Llicenciat en Sicologia i Diplomat en Estudis Alvançats (DEA)

Es ben segur que els articuls d’este treball destacaran mes les llums que les ombres del personage historic, pero l’actuacio del francisca requeriria tambe un analisis critic que aporte ademes informacio nova.

El valencianisme de principi del sigle XX era anticentraliste, com ho era el pancatalanisme, anaven de la ma i marcaven les distancies en Lo Rat Penat (LRP), una associacio que representava el regionalisme mes espuri; aixina convivien els dos grups dins d’associacions i revistes en un objectiu compartit. En 1907, Rossent Gumiel ya adverti del perill del centralisme i del pancatalanisme, el llop començava a ensenyar les ungles per baix de la porta.

El catalanisme pegava passets en la consolidacio d’un grup cohesionat, tenía el soport del partit de la Lliga Regionalista, l’institucional de la Mancomunitat de Prat de la Riba, d’una burguesia que apostava per la defensa de la seua consciencia nacional i per l’IEC, que sería a on convergirien totes les forces socials, politiques i culturals. Sempre han jugat en una atra lliga.

En 1913, arran de la publicacio de les normes de Fabra –en una forta oposicio silenciada i en moltes ocasions ignorada–, anirien publicant-se unes atres obres que la completarien. Estos alvanços tenien una repercussio o trasllacio en la nostra nacio. Uns eixemples podrien ser: a) l’intent de copiar la solidaritat catalana a la valenciana, en la “Assamblea Regionalista Valenciana” (1907); b) el fet que, en 1913, Jacint Mustieles volia que LRP assumira les normes de Fabra; com li fon impossible optà per repartir-les entre quatre persones per a que les analisaren, entre elles el francisca i Josep Nebot —la mort li impedi ajudar a Fullana mes encara—. Al remat, tot aço devingue en una serie d’assamblees en LRP a on aprovaren les conegudes com a normes del 14; c) la creacio de “Nostra Parla” (1917), una associacio cultural en tot l’ambit dels desijats països catalans (PPCC); d) l’aparicio de la Gramàtica valenciana de Bernat Ortín (1918) vs la proposta de Fullana; e) la Síntesi del criteri valencianista (1918) d’Eduard Martínez; f) la creacio de l’Unio Regionalista Valenciana (1918) d’Ignasi Villalonga, en el soport i finançament de la Lliga, etc. El pancatalanisme valencià s’omplia de la gasolina que li aportaven des del nort, est era el context de Fullana. Un eixemple actual d’esta constant es la copia de l’inutil AVLl de la modificacio dels accents diacritics realisada anteriorment per l’IEC.

La dictadura de Primo de Rivera acabaria per rematar al valencianisme, en els anys 30 el grup dominant sería el pancatalanisme. L’aplanadora politica acabaria en tota la dissidencia interna a Fabra a principis de la decada dels 30, una vegada claudicaren els “Jocs Florals de Barcelona”.

Benjamín Agulló calificà de “sumis” a Fullana, mes be era pusilanim i es provable que fora un diletant, necessitava guanyar temps per a consolidar el seu model llingüistic, nomes aixina s’explica racionalment la diferencia entre lo que dia en public i en privat. Colaborà en Alcover activament en mes de 12.000 cedules al Diccionari Catala, Valencià, Balear, es cartejaren, pero en 1916 es produix un paro perque la deriva autoctonista no li paregue be al mallorqui. La conversio al valencianisme, sense cap dubte, es troba en 1918, primer en l’enfrontament en José L. Martín en el “Diari de Valencia” en eixa data, i en 1919 en Bernat Ortín en ”Las Provincias”. Com afirmà Serge Moscovici, els neoconversos ardixen en desijos de convencer.

En els ultims anys, el pancatalanisme ha difos que el famos llingüiste preparava una gramatica per a l’any 1948 —any en el que faltà—, qüestio que trobem documentada en una carta de Manolo Sanchis a on declara que tenía por de la confusio que podien crear les tesis de Bayarri i Fullana, ademes instava a accelerar la publicacio de la seua gramatica abans de la de Fullana. D’aci podem derivar que les tesis de Fullana no serien convergents en les de Sanchis i l’IEC, com s’ha aplegat a afirmar.

El pancatalanisme no ha segut capaç de presentar cap prova d’eixa gramatica catalanisada. Es tracta d’una falacia coneguda com a afirmacio gratuïta, que es comet quan s’assegura sense cap base empirica. Era necessari confirmar l’inexistencia o l’existencia del treball, consulti el “Fondo Fullana” (els toms relacionats en la llengua valenciana) i no hi ha cap document seguint les normes catalanes. Una mentira mes que s’han encarregat de difondre Antoni Ferrando, Josep D. Climent, Francesc Ferrer i Josep Giner. Est ultim s’escrivia en Fullana i es a qui supostament li reconegue l’adaptacio a les normes de l’IEC, unes cartes que tampoc han pogut presentar mai. Per lo tant, podem afirmar que Fullana acabà els seus dies sent valencianiste —salvo prova en contrari—.

Firma de les Bases d’Ortografia Valenciana de 1932, destaca la de Fullana en la seua observacio.

En els seus constants estudis filologics podem llegir que era molt conscient de fer modificacions i millores conforme als alvanços cientifics. Una atra qüestio es la seua conducta a principi de sigle —pancatalanista— o la firma de les bases ortografiques de Castello (1932) a on llegitimà al cavall de Troya. Mes tart es repetiria l’historia en l’entrada dels “valencianistes” en la AVLl, aixina obriren la caixa de Pandora.

La consistencia es una condicio necessaria per a l’influencia social, per aixo d’aquelles pols este fanc.


Llegir la revista sancera

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: