Onofre Pou va diferenciar en el seu vocabulari el valencià del català

A lo llarc de les edicions de l’obra d’Onofre Pou, que duren més d’un segle, es va repetint que l’obra va dirigida als catalans i als valencians. El propi autor afirma que escriu l’obra en llengües catalana i valenciana. Veja’s cóm, en el facsímil que hem elegit, precisament editat en Barcelona, es diu textualment: “Es la primer lo vulgar en Llengua Cathalana y Valenciana, y despres lo llati”.

Ací tenim un atre testimoni, no solament de l’existència de la Llengua Valenciana, sino d’alló més lluminós: l’afirmació terminant de la coexistència d’estes dos llengües per ad ell diferents, la “Cathalana” i la “Valenciana”, en un mateix pla o nivell.

Esta afirmació del gironí i, per tant, català, Onofre Pou, nos fa recordar aquelles famoses paraules d’Antoni Canals en les quals assegurava també l’existència d’estes dos llengües germanes: la dels valencians i la dels catalans.

Valéncia, Capital i Regne, sempre ha segut molt respectuosa i ha sabut apreciar als fills dels seus pobles veïns. És llamentable que ara, per qüestions falaçment nomenades filològiques o científiques, s’estiga creant i fomentant l’odi d’uns pobles que sempre es volgueren com a germans.

Digam finalment que l’obra d’Onofre Pou es un verdader vocabulari valencià i, per tal de provar-ho, hi ha prou si escollim algunes paraules dels pesos i mides, del cos humà, oficis parentela, agricultura, de la mar, de la guerra, monedes, iglésia, etc. Veja’s, si no:

Per orde, són estes: “la paret y el portal, la entrada, la bodega o celler, lo estable y corral de bestiar, lo hort, la capella, la sala de armes, llibreria, lo rebost, pastador y forn, la cuyna, les cambres; les estancies de alt, lo graner, porxada y terrat, la torreta; del pou, cisterna y font; llocs de guardar coses; de les mesures antigues de coses liquides, romanes; bestiar gros y menut; aygua de regar, dels boscs, animals salvatges y caça, pardals o moxons; dels goços, caça de perdius ab esparver; de les medides de terra, de les ahines i obres de agricultura, de les abelles, de la escala archiu, noms, y frases de negociar, usures, frases de comprar y de vendre, y arrendar; deutes y credits; lletres de cambi; modos de fer alvarans; dels officis de casa, receptes de fer tinta; de la sala de menjar, parador, vaxella y taula, armaris de confitures, de cuynar; noms de algunes malalties; de medicines; noms dels ossos del cos, dels tendrums, lligadures, nirvis, tels o membranes, arteries, venes, grex y molls, pell, ungles, pels; postures y moviments del cos; de les robes de vestir en particular, del retret, de pedres precioses, historia dels cucs, y obres de seda; del graner, grans y llegums; y mesures antigues de coses seques, les parts del dia y de la nit”, etc.

Esta curta mostra fa evident el llenguage valencià dels dies d’Onofre Pou i dels nostres. Els vocables i frases d’esta obra, que ara i ací hem triat, estan encara hui en plena vigència en boca de l’home del carrer dels nostres pobles i viles.

Transcrit del llibre “El Crit de la Llengua” de Josep Alminyana i Vallés, editat per Lo Rat Penat en l’any 1999 i reeditat per la Diputació Provincial de Valéncia l’any 2006 fent en motiu d’esta reedició una magnífica exposició baix el mateix títul que la publicació, en el Saló de Reines del Palau dels Scala, ya que fon durant molts anys la sèu de Lo Rat Penat.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: