¿Per qué s’escriu ALCOY en valencià i no Alcoi?

Josep Boronat i Gisbert naixqué en Alcoy, el 16 de maig de 1922, va faltar en la Ciutat de Valéncia el 18 de giner de 2002 quan anava a complir els 80 anys d’edat. Estudià Magisteri, Filosofia i Teologia en la Congregació Salesiana, i Ciències Químiques en l’Universitat de Valéncia-Estudi General. Fon director dels coleges Sant Joan Bosco i Sant Antoni Abat.

Membre de la Secció de Llengua i Lliteratura de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana des de 1979 fins a la seua mort. Fon u dels pares de les Normes d’El Puig per a la llengua valenciana en 1981. Firmant de les mateixes, pronuncià el discurs de l’acte protocolari en el Monasteri d’El Puig.

En el seu llibre “Pomell de Valencianitat”, editat per l’Associació Defensora dels Interessos Alacantins (A.D.I.A.), nos explica:

“Ben poquius anys fa, vaig començar a vore el nom del meu poble, ALCOY, escrit d’una manera extrany: li havien canviat la lletra Y, posant-li una I.

Vaig procurar informar-me, per si havia algun motiu o alguna rao per a que, escrivint en llengua valenciana, haguerem de fer-ho aixi. No he trobat ninguna rao, ningu motiu valit. En canvi, he comprovat que ne temin molts que reafirmen l’escriure ALCOY com a grafia correcta en llengua valenciana.

El nom d’ALCOY no es va canviar en l’epoca de l’implantacio del castellà com a llengua oficial, en força del Decret del 29 de juny de 1707, en el que Felip V derogava els antics Furs de Valencia, com tambe els d’Arago. Abans i despres del Decret mencionat, Alcoy s’escrivia ALCOY.

Des de temps de Jaume el Conqueridor, rei de Valencia, s’ha escrit sempre, oficial i extraoficialment, ALCOY. He intetat trobar una atra grafia que s’haguera generalisat durant algun temps, sense exit. Sempre ALCOY.

Jaume I escriu: “…car si Penacal se perdia, que no gosaria hom anar a Conssentayna, ne a Alcoy, ne a les partides de Xexona, ne Alacant per ningun lloch, e seria gran desconort dels Cherstians” Jaume I escriu ALCOY. (En “Cronica o commentari del gloriosissim, e invictissim Rey en Jacme…, 1557, fol XCVI).

En l’Archui de la Corona d’Arao  tenim constacio documental de donacions fetes poc despres de la rendicio d’Alcoy, i d’ates documents: en tots , escrit aixina, ALCOY.

En la Historia de Alcoy de Julio Berenguer Barceló, Alcoy, 1977, podem repassar moltissims documents textuals dels anys anteriors a 1707, i posteriors: tots, de de Jaume I, han escrit ALCOY.

Abans de la rendicio d’Alcoy a Jaume I, antics historiadors li assignaven El Coll, El Coyl, Al Coyll (este como el d’un poble de la costa africana).

De temps anteriors, visigotics; hi ha un manuscrit de 1914 que es titula Antigüedades de Alcoy, anonim, que referix l’escrit d’una lapida que es llig “Theodoricus… anui CCCCXXXIX intravit Ellcollensis Speluncas…”, i un rotul de la torre de l’antic Alcoy que diu “Regnantes Flavi Suitinem et Richelme rejus filius, stante Elxxollensi, ornavit portam…anni DCXXVII” (Berenguer Barceló, Julio, Historia de Alcoy, 1977, p.66)

Està clar, des de Jaume I la grafia correcta es ALCOY.

Sent aço tan evident, ¿per qué alguns escriuen persistenment Alcoi?

Vejam: alguns escritors i organismes valencians, presionats de diverses formes, van suscriure el 21 de desembre de 1932, en Castello de la Plana, unes “bases d’ortografia”. La nº 32 diu: “La lletra y s’empra en el digraf ny (any) i tant esta com les lletres k i w en paraules estrangeres”. Pero esta norma s’ha interpretat per alguns com a manament d’usat indisciminadament la i, tant per als sons que corresponen al fonema vocalic /i/, com per als fonemes semiconsonantics /y/, que -per lo vist- els catalans no diferencien en la seua pronunciacio, mentres en la fonetica valenciana sí que té distincio.

El fonema vocalic valencià /i/ es vocal palatal anterior d’obertura minima, pronunciant-lo avançat la punta de la llengua de modo que se coloque propo dels incissius inferiors. El fonema semiconsonantic /y/ es pronuncia com el /i/ pero acosant més la llengua a les dents, pasant l’aire fregant entre la punta superior plana de la llengua i el paladar dur, fent funcionar la glotis, produint aixina el so nomenat mediopalatal fricatiu sonor, que deu de representar-se per la y.

La pronunciacio del difronc /oi/ en fi de diccio, degut a l tendencia el valencià a la silaba tancada, es dir de fonema final consonantic, es convertix en /oy/, pronunciant-se com a semiconsonant. Per tant, correctament s’hauria d’escriure: may, esglay, rey, lley, grey, convoy… Si no es fa aixina es degut a l’acort transaccional que es va fer en Castello, que no es una determinacio definitiva, ya en la mateixa declaracio s’afirma que “les autoritats filologiques que sotafirmen mantenen els seus punts de vista cientifics, penyora viva de nous progressos”, deixant la porta oberta per a “anar rectificant i millorar un sistema (el de Castello)… que no pot ser tan madurat com caldria”. Este es un punt que “cal rectificar” en eixes normes “poc madures”.

La fonologia o fonetica valenciana diferencia els dos sons, i per tant deu de diferenciar-se la grafia, no solament en el cas que estic tractant, sino en molts més casos que invaliden la referida “norma” catalanisadora. Tambe baix est aspecte Alcoy deu d’escriure’s ALCOY.

Una cosa mes: els qui escriuen Alcoi no deuen haver-se fet carrec de que hi ha una norma més general en l’estudi diacronic d’una llengua, i es que les normes ortografiques no tenen força per a canviar toponims, com ALCOY, en els que no ha hagut variacio o evolucio durant sigles, como no la té tampoc per a canviar apelatius familiars, com Coderch, Pitarch, substituint-los per Coderc, Pitarc, excusant-se en seguir unes normes ortografiques.

He volgut ficar la mar en un poc, resumint els motius que yo tinc per a escriure sempre ALCOY en llengua valenciana, i per a dir que tots devem d’escriure ALCOY”.

 

Ampliem informació en les cites del DHIVAM del professor Ricart García Moya:

“mestre de la Vila de Alcoy” (ARV, Maestre Rac. 4653, f. 56, Obres castell d’Alacant, 1468)

“Guillem Alcoy, ferrer, per dos forrelats…” (ARV, Maestre Racional, 4563, f. 56, 1468)

“molts agermanats de Alcoy” (Breu relació de la Germania, 1519, p. 99)

“ensaculació de Alcoy” (Ginart, Nofre: Reportori dels Furs, 1608)

“Justicia de Alcoy te de salari sexanta lliures” (Ginart: Reportori dels Furs, 1608, p. 131)

“en Alcoy” (BRAH, Ms. Porcar, J.: Dietari, 1617, f. 262)

“el pardalot de Alcoy” (Orti. M. A.: 2º Cent. San Vicente, 1656, p. 235)

“com lo pardalot de Alcoy” (Mas, fray L. V.: Sermó Cof. S. Vicent, 1755, p. 28)

“es troba en lo Canal de Alcoy” (Tormo, Bertomeu;La Gatomaquia, c. 1770)

“gracies al pardal de Alcoy” (Coloqui de la Mosa de Peyró, s. XVIII)

“… o el pardal d’Alcoy” (La Mosca, 15 de giner de 1841)

“¡Diuen que Alcoy es tan bo!” (Llorens: Tona y Toni, Alcoy, 1871, p. 13)

“grasies siguen fetes al pardal d’Alcoy” (El Pare Mulet, 1877, p. 49)

“gracies al pardal d’Alcoy…” (Palanca Hueso, Antoni: Noblea obliga, c. 1890)

“es una baixea pera Alcoy” (Gadea: Tipos, apéndix, 1908, p. 107)

“¡Ay, pelailla d’Alcoy!” (Vidal, Vicent: La llangosta, estrená en Castelló, 1928, 25)

“deixava al seu Alcoy” (Valls: El tío de sa neboda, Alcoy, 1933, p. 2)

“tindre un Alcoy…” (Llibret Foguera Méndez Núñez, Alacant, 1933, p. 13)

 

 

Image: www.alcoi.org

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: