Sant Pere Pasqual parlava valencià abans de l’arribada de Jaume I

Revista Murta nº31 (Giner del 1981)

SANT PERE PASQUAL per Miquel Llop Català

Pensem que pot ser profitós per a tots coneixer algunes de les personalitats intelectuals que han naixcut en Valéncia o en el Regne i que son els que han ennoblít la nostra propia historia. I mes necessari sent tan corrent hui el fer catalans als autors i escritors que ferem les seues obres en llengua valenciana. La costum de confondre llengua i nacionalitat i el fer que tota forma de llenguage parlat, en una part de l’antiga Corona d’Aragó, siga català, ho donat motiu per a que, en moltes obres d’història, els escritors valencians siguen presentats com a catalans. Encara aduixen molt a sovint el fet, que s’ha tornat topic, de la repoblació del Regne per catalans. Per això dia Jeroni Pau que alguns bibliografs i escritors hagen tingut com a catalans als valencians i mallorquins, puix tenen d’aquells l’orige i la llengua.

Pero deixem estes qüestions, no del tot clares i dificils de donar mes llum per la falta de documents que es referixquen als vençuts i als romanents en la ciutat i el Regne, pero que res tingueren que fer en los llocs rellevants i en els carrecs del govern i l’administració.

Una primera personalitat, naixcuda en Valencia abans de la conquista, es Sant Pere Pasqual, fil de pares mossàraps, qui fon frare de la Mercé i bibes de Jaén i que va ser martirisat en Granada pel seu apostolat entre els cautius cristians.

El naiximent, segons els autors, fon cap a l’any 1227. Quan Jaume I entrà a Valéncia, Pere Pasqual tenia onze anys. Cap preguntar-se de seguida quina llengua parlaria o quina era la llengua dels seus pares i dels antepassats. O parlaven l’àrap o el romanç, al que, molt possible, fea referencia Jaume al fer l’ordenació de la justicia en el Regne nou de Valéncia. No crec que parlaren el llatí.

En Valénia no cristiana va dependre a llegar i escriure i les humanitats elementals, fins als onze o mes anys. També açò te son misteri, perqué dona a entendre que hi havia escoles o, al menys, persones cultes en condicions de fer escola als chiquets i als jovens. L’escritor Felipe Colombo diu, a este proposit -desconeixem els fonaments de l’afirmació: “Buscó entre los cautivos su padre un virtuoso Sacerdote, para Maestro de su hijo, y ofreciósele a Dios qual le havia menester, porque traxeron los piratas a un Narbonés. Doctor Parisiense, Santo y docto, que después fue Religioso de la Orden, y Obispo de su patria: a esté compraron, y entregaron su hijo, para que le enseñase virtud y letras…”. Com he dit, no se els fonaments de l’afirmació, pero lo cert pareix que Pere Pasqual tingué la formació suficient per a que, passat no molt de temps, anara a Paris per a cursar els estudis d’humanitats, de filosofía i teología i on obtingué el grau de doctor als 25 anys i on va ser nomenat professor, mentres eixercia el ministerio de la paraula. Açò ho referixen tots els autors. En el prolec de l’obra publicada en Barcelona l’any 1429 es llig lo següent: “Com yo dit religios e bisbe per la gracia de deu de la ciutat de Jahen del Reyalme de castella hagues legit trenta anys Theologia e altres ciencies…” Açò demostra que degué començar molt pronte per a poder contar els trenta anys de regir catedres.

En la Valéncia cristiana el primer document que fa pensat en una escola es de 1240, i la primer organisació d’escola de gramàtica es de l’any 1250, que fon establica pel bisbe Andreu Albalat, quan ya Sant Pere Pasqual posseia el grau de doctor, tret en la Universitat de Paris. No deixa de tindre la seua problemática la formació primera de Pere Pasqual i el coneixer com poguera ser la formació intelectual dels jovens del seu temps i d’abans, tan si eren àraps com si eren cristians.

Acabats els estudis en possessió del grau de doctor i iniciat en els ministeris eclesiastics -el consagraren sacerdot en Paris-, Jaume I el feu tutor i mestre del seu fill, l’infant Sancho. Havent vestit l’habit de l’Orde de la Mercé, estigué en Barcelona i Saragossa, a mes de Valéncia, eixercint la predicació i l’ensenyança fins l’any 1262, que estava en Toledo, on havia segut fet bisbe l’infant Sancho. L’any 1269, als quarantados de la seua edat, era bisbe titular de Granada i Canceller major de Castella, i en 1269 fon elegit i consagrat bisbe de Jaén. El martirisaren en Granada, l’any 1300, on atenia espiritualment i materialment als cautius cristians.

Les obres completes de Sant Pere Pasqual han tingut diverses edicions. Els anys 1906-1907 foren publicades pel P. Armengol Valenzuela, en tres volums, en els que apareixen les huit obres. Les mes famoses son Gamaliel i la Biblia Parva. Foren escrites en valencià i traduodes al llatí, castellà i, segons alguns autors, també a l’italià. En el Catalec d’Agulió es llig esta pregunta que es fa a si mateix l’autor, referida a la llengua dels escrits de Sant Pere Pasqual, que es veuen “en catalán, en castellano y en latín”: “¿Bastará esto para presumir que su autor sostuviese desde Jaén y Granada sus discusiones teológico-dogmáticas con moros y judíos en su natural idioma valenciano, como se desprende en la nota 5, página 614, del tomo I de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, publicado en 1756?”, i seguix dient: “…nos complace ver al mozárabe de Valencia…, ocupando a la vez un puesto muy señalado en las literaturas catalanas y castellanas, y probando ya desde el siglo XIII el parentesco y buena vencindad de ambos idiomas que siempre han vivido juntos, sin confundirse.”

Les ultimes paraules tenen tota la semblança d’un paragraf literari. Abans parlava de “su natural idioma valenciano” i ara li dona un lloc “muy señalado en las literaturas catalanas y castellana”. Pareix que fora mes acertat parlar d’un romanç, com ho diu Jaume I en l’ordenació de justicia, i que fora en aquells temps manco diferenciat. Si per a no pocs autors, el fet de que per totes bandes entengueren els sermons de Sant Vicent Ferrer, no era do de llengües, sinó mes be l’estat molt paregut de totes les llengües romanesques, mes raonable es pensar-ho per al temps de Sant Pere Pasqual. Pot ser que els cristians de les terres on hi havia numerosos moros parlaren tots llenguages molt semblants i pareguts. Si fora cert lo que escriu el P. Felip Colombo del coneiximent i amistat de Sant Pere Nolasco i els pares del nostre escritor, i de que “Hospedávase en su casa nuestro Padre San Pedro Nolasco, las vezes que antes, y después de fundada la religión fue a redimir a Valencia…”, hi hauria que preguntar-se com s’entenien abans de que els catalans i aragonesos prengueren i habitaren la ciutat.

El mossàrap Pere Pasqual es el primer escritor cristià de Valéncia, naixcut onze anys abans que Jaume I i els conquistadors entraren en la ciutat.

 

Image: Las Provincias.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: