Sant Vicent Ferrer predicà per tota Europa en Llengua Valenciana

Transcripció d’un fragment del llibre “Sant Vicent Ferrer” de Vicente Forcada Comins i Pere Delmonte Hurtado (Editat per Lo Rat Penat).

És un testimoni unànim dels testics del procés i de les cròniques locals que fra Vicent predicava ordinàriament en la seua llengua natal, el valencià. Afirmació suficientment comprovada en els reportages dels seus sermons.

Els testics del procés de Toulouse podien conéixer i entendre, excepte els transeünts, el llemosí, així com els del procés d’Avinyó. Pero per a la majoria dels testics del procés de Vannes era totalment desconegut.

És insistent l’afirmació de que el Sant predicava en valencià i que tots l’entenien perfectament. Davant d’esta senya comprovada no valen interpretacions.

És cert que en una extensa zona en que es desenrollà el seu ministeri apostòlic no caldria l’intervenció miraculosa per a que els oyents natius entengueren lo que el Sant dia en la seua llengua valenciana, ya que en eixa época l’evolució del llatí en Valéncia, Catalunya, Mallorca o el Migdia francés tingué carasterístiques paregudes, d’ahí esta afirmació.

També és cert que el Sant coneixia perfectament el llatí i l’hebreu. És de supondre que en els seus sermons no parlava ni en llatí ni en hebreu.

Per una atra banda, és segur que coneixia prou be el castellà i que es desembolia suficientment en francés. Els seus constants contactes en castellans i els seus frenqüents desplaçaments per zones de parla castellana, com Aragó, l’havien familiarisat en l’idioma. Inclús dins del Regne de Valéncia, els seus estages en Sogorp, a on estava la residència de l’infant En Martí, li donarien ocasió per a utilisar la llengua de Castella. És molt provable també que, durant l’any d’estage en Toulouse, el Sant deprenguera a desemboldre’s suficienment en el francés de l’época.

Per tant, en les zones de parla castellana i en algunes zones de parla francesa, no era necessari el fenomen miraculós del dò de llengües, quan el Sant, en els seus recursos idiomàtics, podia solucionar la dificultat parlant l’idioma apropiat: castellà o francés.

Pero lo que és difícil d’explicar humanament és el fet de que, predicant i parlant en valencià, en castellà o francés, l’entengueren perfectament els vascs, els bretons, els anglesos, els habitants de Llombardia, Piamont, Ginebra, Lausana, etc.

Ahí sí que és inqüestionable el dò de llengües en la predicació vicentina. Els efectes produïts no tenen una atra explicació. La gent moguda a contricció i conversió, que ordinàriament n’era molta, que confessava haver entés perfectament al Sant són testimoni irrecusable en favor de l’intervenció miraculosa en la proclamació de la paraula del Mestre.

S’ha dit també, i és cert, que el Sant era molt expressiu en els seus gests, en la seua mímica, en els tons de la seua veu… Tot això podia ajudar a l’inteligència de les seues expressions, pero no és prou per a fer-se entendre pels qui no tenen la més remota idea dels arraïls d’un idioma estrany.

S’ha d’admetre, puix, per molts ambients i per certes persones, una realitat de signe extranatural i miraculós: el dò de llengües en la predicació de Sant Vicent.

Si vols saber més sobre este sant valencià i seguir llegint este magnífic llibre pots comprar-ho acíhttps://www.todocoleccion.net/libros-antiguos-historia-antigua/libro-sant-vicent-ferrer-vicente-forcada-pere-delmonte-lo-rat-penat~x113660935

Image: BOANERGES · Resistencia Católica.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: