Sobre un tal Miquel Pereç

Per Vicente L. Simó Santonja (Valéncia Hui).

No cal dir que el senyor Riquer i Ferrando, i alguns més, entenen que Miquel Pereç era un valencià que escrivia en llengua catalana, faltant-li al respecte que mereix, la seua protesta moltes voltes repetida de que escrivia o traduïa en llengua valenciana. Ací tenen alguns de ses obres i afirmacions:

‘La Imitacio de Crist’, dedicada a Sor Isabel de Villena: ‘Per prechs del reverent mestre Pere Calaforra, metre en Sacra Theologia, del sagra orde de Sant Agosti, he yo traduit del lati en valenciana prosa lo libre del mestre Johan Gerson, canceller de Paris, intitulat lo menyspreu del mon… Del menyspreu de aquest mon miserable, esplanat de lati en valenciana lengua per lo magnifich en Miquel Perez, ciutada’.

‘Vida de la Sacratissima Verge Maria’, dedicada a Na Monpalau d’Escriva, muller de mossén Johan Escriva, mestre racional del Regne de Valéncia: ‘Vida de aquesta alta reyna de parays, que es sancta sobre totes les sanctes, no deu esser en la nostra valenciana lengua callada’.

‘La Vida de sant Vicent Ferrer, dedicada a Na Cirera d’Alpont, ‘muller del magnifich miçer Pere d’Alpont, Regent de la cancelleria y del consell del Rey’: ‘Que, pochs dies ans que partis per a la real cort, me pregaque yo volgues pendre treball de traduhir, de lati en valenciana lengua, de aquest glorios Sant la historia… Prengui la ploma traduhint de lati en valenciana lengua los maravellosos actes que d’aquest glorios Sant alguns famosos doctors reciten’.

Anoten que igual diu ‘valenciana prosa’, que ‘valenciana lengua’, lo que destruïx la teoria catalanista que “valenciana prosa, és una manera de dir, valenciana prosa en llengua catalana”. ¡Hi ha que tindre imaginació o ganes de romancejar!.

Pero és que ademés de llatiniste, Miquel Pereç era un inspirat poeta i un subtil estiliste (riquea expressiva, varietat, elegància i cadència) com demostra: la seua aparició en el Certamen de 1474 en la composició ‘Del mes alt cel haveu ubert la porta’ (‘…filla de Deu, la mort nos haveu morta/… Vos sola sou, humil Verge Maria/, vexell perfet, del primer crim exempta/… Y Deu vesti’s de l’humanal linatge,/ per vos passant, com sol per vedriera…’); i pot ser més, encara, l’inclusió, en llengua valenciana en el Cancionero General (Valéncia, 1514) de sa Demanda a Joan Verdancha: ‘D’amor los combats encalsen ma vida/ ab força tan gran que vixch sens rencor/ ferit tinch mon cor de mortal ferida,/ que, si no’m valeu, veg prest desunida/ dels hosos la carn, donant-me la mort,/ la causa que tant ofen sens defensa:/ mon cors tan cautiu sotmes a treball,/ en ser namorat de qui be defensa/ la fama y onor y’m nafra la pensa/ y’m fa so perdut ballar en tal ball’.

Si volen riure’s a gust, comparen (Ribelles ho va fer) l’edició valenciana de Gerson (1491), en l’edició catalana (Carles Amorós, 1518), i podran vore les diferències ‘ortogràfiques i lèxiques’, que no caben en cabaç, entre el valencià i el català, algunes vives a dia de hui (riquees, infladura, mereixca, renebres, <e>sperit, <h>ome, entristit,…). O siga que el catalanisme de Miquel Pereç, no deixa de ser un romanç, ben romancejat, que dic, falsificat, si respectam les seues paraules escrites.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: