La RAE i la colaboracio evident

Editorial nº 161 del Rogle Constanti Llombart

Des del govern espanyol s’havia demanat a la Real Academia Española (RAE) que modificara la Constitucio per a adaptar-la al llenguage inclusiu. Es a dir, que a on diu “los diputados” diga “los diputados y las diputadas” i unes atres modificacions similars.

L’informe que ha elaborat l’institucio –apro-vat per unanimitat– i que se feu public el dia 20 de giner, ha constituit una negativa rotunda. Per als academics, el text constitucional es “gramaticalmente impecable”, i afigen que “debe confiarse en la conciencia lingüística de los hispanohablantes para averiguar si en nuestra lengua son o no inclusivos los sustantivos masculinos de persona (…) Resultaría escasamente democrático sostener que los hablantes nativos desconocen si esos sustantivos son o no inclusivos –o, lo que sería aún peor, negarles la capacidad de determinarlo–, y entender que han de ser los poderes públicos quienes lo decidan” (ABC, 20/01/20).

Sense entrar en el debat sobre l’us del llenguage inclusiu, a nosatres nos pareix molt encertada eixa fermea en la defensa de la llengua com a manifestacio colectiva i no com un simple codic de comunicacio que els qui detenten el poder en cada moment puguen modelar al seu antoix.

¿Es immovilista la RAE? En absolut. De fet, moltes de les critiques que rep provenen dels qui pensen que incorpora al diccionari massa pronte paraules i usos que s’han fet corrents a penes els ultims anys.

Front ad estos, l’Academia sempre ha defes que lo seu es arreplegar el llenguage popular. A pesar de lo qual no deixa de criticar l’innecessaria utilisacio d’anglicismes en sustitucio de paraules castellanes perfectament valides.

I, mentres tant, ¿qué fa la (anti)Academia Valenciana de la Llengua? o, lo que es lo mateix, ¿qué mana fer el Institut d’Estudis Catalans? Puix exactament lo contrari: despreciar la llengua valenciana real, la que parla la gent ara i des de fa sigles, i incorporar catalanismes completament superflus que per a lo unic que servixen es per a bandejar les expressions valencianes equivalents.

Curiosament, la RAE opta per mantindre, no ya una postura diplomatica en este tema, sino, en un eixercici de incoherencia impropia d’una institucio del seu prestigi, alinear-se en les tesis i postures catalanistes, repetint les mentires que esta genera i ningunejant deliberadament a la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, la qual manté per al valencià similar filosofia que la RAE per al castella.

Pero aço no es una excepcio, sino la norma que se repetix en tots els ambits: Espanya i Catalunya –o, millor, Madrit i Barcelona, ya que, mes que una qüestio d’identitats nacionals, es una pugna entre dos centres de poder– viuen en un enfrontament permanent, pero, a l’hora d’arruinar la llengua, la societat o l’economia valencianes, se convertixen en colaboradors entusiastes.

L’evidencia d’esta cooperacio, de la qual l’actitut de la RAE nomes es un eixemple dels molts que hem denunciat des d’estes pagines, fa incomprensible la ceguera parcial que patixen tant els catalanistes com els espanyolistes, els dos sense deixar de calificar-se a si mateixos de valencianistes.

Els primers afirmen que des de 1707 la culpa de tot lo roïn que nos passa està en ponent, i que per a salvar-nos hem de caure en braços dels nostres germans catalans, que nos volen tant que financen en millons d’euros –que podrien invertir en resoldre els seus propis problemes– una ret d’entitats catalanistes que treballa, supostament, per a defendre els interessos valencians. O es el cas de generositat mes insolit de l’historia o se pensen que estem faves. (I, vist lo vist, molts sí han d’estar-ho.)

Els atres, per contra, veuen en Catalunya l’orige de tots els mals, i atribuixen a la seua influencia en Madrit les interminables humiliacions a les que nos somet el poder central, al qual, d’esta manera, exculpen; o be opinen que es una qüestio conjuntural que se resoldra quan governe algun atre partit, a pesar de que ya s’han donat totes les combinacions possibles de governs en Madrit i en Valencia i el resultat ha segut sempre el mateix.

Per a que ho entengam: tens contractat un servici de seguritat en ta casa, pero a lo llarc de varies decades el teu veï te furta tot lo que vol quan li abellix i, quan reclames, te posen mil excuses, com que el teu veï te mal caracter, o que els paga mes, o qualsevol atra. I aixo ve passant a pesar de que ha canviat varies voltes la direccio de l’empresa, pero tu continúes contractant-los i confiant esperançat en el proxim canvi de direccio.

Es urgent que nos donem conte que la vella dita de que “els enemics dels meus enemics son els meus amics” en esta ocasio erra per complet.

I, sobre tot, que recuperem l’autoestima com a poble ya que lo que denoten les dos postures descrites es una absoluta falta de conviccio en l’entitat del poble valencià, al que, encara que el mencionen aixina, no el consideren com a tal, sino a penes com un apendix o colonia d’uns atres pobles.

Image portada: https://www.rae.es/noticias/convocatoria-del-premio-real-academia-espanola-4

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: