El dia de la marmota

Editorial nº149 del Rogle Constanti Llombart

Com en la famosa pelicula de Hollywood, cada quatre anys, a l’acostar-se les eleccions, se repetix l’historia una i atra i atra vegada. Les formacions d’ambit estatal comencen a fer presentacio dels candidats, be siga a les alcaldies o a Corts Valencianes, i ad estos els falta temps per a, en les primeres declaracions, entrevistes o actes publics, traure a conte el tema del pancatalanisme que sofrim i que tan a sovint nos dona motius per a denunciar en estes fulles.

I es que els politics nos tenen presa la mida. La llegislatura se la passen ocupant-se de lo que ad ells mes els interessa, que es aprofitar qualsevol assunt per a tractar de desgastar al rival, acusant-se mutuament de ser lo pijor del mon, prolongant la polemica fins a agotar-la en interminables debats en televisio o radio, omplint les conversacions en els bars o en les rets socials, mentres temes de calat queden en segon terme. Perque els metros quadrats que ocupa la vivenda d’un politic, o a on van a reposar definitivament les despulles d’un vell dictador, no faran que nos baixe la factura de la llum. Com se saben incapaços de resoldre de veres els problemes, no els queda mes que esta forma de fer politica: l’image i l’aparencia, l’enfrontament perpetu, al que arrastren a tota la societat; el “Facha tu. No, tu mes”, que es d’a on al final trauen els vots. Lo d’aplegar ad algun consens ample que proporcione certa estabilitat social o economica, ya ho podem donar per impossible. En lo unic que se posen d’acort es en no posar-se d’acort en res; en una notoria excepcio –que a l’espavilat llector li haura vingut al cap al moment–: a l’hora de pujar-se el sou.

Durant tot este temps, el valencianisme es com si no existira. La censura es la norma. I si expressen alguna opinio, va carregada de menyspreu; venen a dir que els valencianistes no pintem fava, que mantenim una polemica que està superada per una societat que nos ignora i que som una minoria que “cabem en un taxi”. Pero quan s’acosten eleccions… ¡Ah! Ahi les coses canvien. Llavors els valencianistes som la chicona mes bonica de la festa. Com a gossos perseguint a una gossa en cel, van darrere de nosatres en la llengua fora buscant afalagar-nos per a conseguir el nostre vot. De sobte, tots son “valencianistes” de tota la vida. ¿I la coherencia? Penjada en el rober, menjada per l’arna, al costat de l’honradea intelectual (quan no, tambe l’atra).

La part positiva es que, en eixa actitut desmentixen tot lo que afirmaven abans. Ni som minoria ni la polemica està superada, i si la societat nos ignora nomes es per que ells, que controlen els mijos de comunicacio, fan tot lo possible per a que aixina siga.

Lo que no nos conhorta per a res es que, de moment, els abanderats que coneix la gent siguen politics com el senyor Toni Cantó, del que tenim molt clar que li preocupa molt la presencia de la llengua castellana en la societat i en l’educacio, pero no tan clar lo que opina de l’atra llengua dels valencians; o la sra. María José Catalá, exconsellera d’Educacio i Cultura del PP, que no feu absolutament res en el temps que ocupà eixe carrec per a revertir el podrimer que en este sentit existix en els programes educatius, en els quals se tergiversa historia, cultura i llengua en l’impunitat mes absoluta.

I, per a no eixir-nos de la politica, el president de la AVL va i demana que “los políticos no usen el valenciano para ganar votos” (Levante-EMV, 23-01-2019). ¡Toca’t el nas! Com si eixa antiacademia no fora una institucio creada per politics per a fer una faena politica. Es com si un pallasso demanara indignat al public que no es riguera mentres actua.

I ara apareix un atre actor en l’escena. Un partit que tambe busca el vot valencianiste mentres se reaferma en el seu proyecte antiautonomiste. Aixo si que es la quadratura del circul.

Bo, no oblidem que quan tots estos parlen de valencianisme en realitat estan parlant de anticatalanisme, que no es lo mateix. Lo que realment els preocupa es una educacio en castella i centralista, i aprofitar l’excusa de que als chiquets els ensenyen catala en l’escola per a demanar el vot dels autentics valencianistes, molts dels quals, per desgracia, entraran, de nou, al drap. En quan passen les eleccions, s’oblidaran del tema fins a les proximes, o posaran una i mil excuses per a no fer res i que tot continue com està, perque mentres mes pressio faça el pancatalanisme, mes se castellanisa este poble.

Com cada quatre anys, per desgracia, tambe tenim un grapat de partits d’estricta obediencia valenciana sense perspectives de que s’aglutinen en una sola sigla, o de que algu destaque sobre els demes i atraga el vot en garanties d’obtindre representacio.

Com en la pelicula, nomes l’amor nos lliurarà d’este cicle nefast. L’amor a Valencia. L’amor ad esta terra i ad este poble, que no pot vindre sino del coneiximent de lo que es, de lo que fon, i de lo que podria aplegar a ser sense les dependencies i subordinacions a les que, cada quatre anys, volen continuar nugant-nos.

Ixcà estes eleccions comencem a vore el canvi i que l’autentic vot util, el dirigit per eixe amor a Valencia i no per l’odi a ningu, faça que estos partits de veres valencianistes obtinguen el premi al seu encomiable esforç.

Image: Europa Press.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: