NOS PRENEN PER IMBECILS (Editorial Rogle Constanti Llombart)

Editorial nº 140 del Rogle Consanti Llombart

Deixant de costat alguns atres assunts de menor transcendencia, encara que d’evident interes mediatic –com les presuntes falsificacions curriculars–, les noticies mes rellevants dels mijos les ultimes semanes han fet referencia a dos dels temes mes recurrents d’estos editorials –i qui nos lligga podra confirma-ho–, com son: l’aprovacio dels Presuposts Generals de l’Estat (que per a nosatres es lo mateix que dir l’infrafinançacio) i el catalanisme.

Començant pel primer, com ya se podia prevore, estos presuposts venen de nou a castigar als valencians, com aixina denuncia l’oposicio al govern central i no ho desdiu –perque no pot– aci en Valencia el partit que el soste. Les critiques, evidentment, venen des del Palau de la Generalitat, i tant el president del Consell, el Sr. Puig, com la vicepresidenta, la Sra. Oltra, han posat el crit en el cel. De moment s’han llimitat a llamentar-se, com en unes atres ocasions, sense passar, a continuacio, a exigir i buscar contrapartides que minven eixa franja que nos separa de les comunitats autonomes millor finançades o simplement de la mija estatal, i que supondria un finançament mes ajustat.

Al senyor Puig haurem de recordar-li que lo que ara patim es en part gracies al seu partit, que dugue practicament a la fallida a l’Estat, negant-se a vore una crisis que per a tot lo mon era evident i a prendre mides per a atenuar els seus efectes; pero especialment hem de fer-li memoria de que ell, en el seu vot en el Congrés (2011-2015), aprovava una llegislatura si, i una atra tambe, els presuposts que perpetrava el govern del seu partit i que nos tractaven als valencians exactament igual o pijor que fan ara estos. De la senyora Oltra millor no parlar; en el seu programa social anava a resoldre tots els problemes, especialment el de les persones depenents, i resulta que un dia si i un atre tambe es noticia perque algunes de les arees de la Conselleria d’Igualtat i Politiques Inclusives, que dirigix, presuntament no milloren, mes be tot lo contrari (centres de menors, falta d’eixecucio presupostaria, llei de dependencia, a on l’agilitat en les resolucions lluix per la seua absencia, i un llarc etc.). Aixo si, com “donya camisetes” es una experta en propaganda, resulta que la culpa mai es seua, perque tots els mals nos venen de Madrit.

Respecte del catalanisme, el tema en general nos ha tocat de raspallo, donat que la pugna es entre el govern central i l’independentisme catala. Aixina ha segut en general, fins que obrigue la boca l’expresident Aznar.

En les resenyes periodistiques del passat 5 d’abril sobre la seua estancia en Valencia per a participar en un acte de la seua Fundacio, FAES –per cert, un terreny ben adobat d’espanyolitat uniformisadora–, aprofità per a despachar-se a gust contra el nacionalisme catala. Pareix que ha oblidat que ell mateix donà ales ad eixe nacionalisme quan no tingue inconvenient en pactar en CiU els vots per a fer-lo president del govern de l’Estat. Era l’epoca en la que Aznar “parlava catala en l’intimitat” i tot eren somriures.

Pero lo que a nosatres nos resulta absolutament insoportable es l’advertencia que feu sobre el fet de que el nacionalisme catala estiga apuntant a Valencia. Efectivament, el catalanisme va acompanyat d’un imperialisme decimononic, el pancatalanisme, que interferix en Valencia, en el seu territori, economia, llengua i cultura; pero ho fa des de fa cent anys, no des d’ahir, i no necessitem que este “allumenat” vinga a advertir-nos, com si no nos haguerem donat conte. I lo que es mes indignant es que fon precisament ell qui li donà una espenta decisiva al pactar en Pujol la creacio de la AVL a canvi d’eixa presidencia del govern. Fon el famos Pacte de Reus, la faena bruta del qual la feu el cartagener Zaplana, en Camps i Pons al front de les negociacions.

Hem de supondre que es en esta classe de coses en les que hem de pensar quan, en les croniques de l’acte (Las Provincias, 5 d’abril), llegim que “Aznar ensalzó el papel que ha jugado la Comunitat durante las últimas décadas para articular España” i que “con el actual desafío secesionista en Cataluña, hoy más que nunca, es crucial la autonomía valenciana para el futuro del país”; es dir, que, pel be de Espanya, hem segut i hem de continuar sent moneda de canvi. Pagar i pagar i pagar, mentres arruinen la nostra economia i destruixen la nostra identitat. I damunt aguantar que vinguen aci a prendre-nos per imbecils.

Llamentablement, es lo que tenim: politics que critiquen en els demes allo en lo que son experts. Molt de cinisme i molt poca vergonya. I lo que es pijor, un poble valencià que, cego per a lo que no li interessa vore, continúa disculpant en uns lo que condena en els atres, premiant aixina eixa forma de fer politica. Mereixem alguna cosa mes, mereixem politics honrats que verdaderament posen els interessos dels valencians per damunt dels del seu partit o dels d’uns atres territoris. Necessitem que tinguen representacio parlamentaria partits d’estricta obediencia valenciana per a que puguen lluitar per a conseguir una finançacio justa per a la ciutadania valenciana i una politica llingüistica i cultural que es base verdaderament en la nostra historia i identitat.

I, per supost, que no nos prenguen per imbecils.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: