Passades les eleccions, mes de lo mateix

Editorial nº 152 del Rogle Constanti Llombart

Al final d’una campanya curta, pero intensa i bronca, nomes superada per la precampaya llarga i embafosa, els ciutadans han votat i en la seua decisio han fet que de nou, com era previsible, hagen triumfat els partits d’ambit estatal, aquells els liders dels quals nomes s’enrecorden de Valencia per a vindre a arreplegar vots cada quatre anys i en acabant sumir-nos en l’oblit, quan no en la coa de l’Estat, en la complaença dels seus companyons d’aci.

Nomes un partit, taronja i en un somriure un tant fals, tant com l’idea que saben vendre, ha conseguit una nimia representacio en el Congrés i, sí, una considerable en les Corts Valencianes. Diuen defendre un valencianisme politic, pero que està tan hipotecat com les promeses i actuacions dels qui aci representen als partits estatals. Afirmen que creuen en la nacionalitat valenciana, pero no la conceben si no es tutelada, com un apendix dels “països catalans” dels qual nomes parlen en l’intimitat –aixina ho manifestava la senyora Oltra en una entrevista per a la TV3 fa uns anys. Neguen la singularitat de la cultura valenciana, a la que sempre que poden li posen adjectius que per als vers valencians son odiosos, i, clar, dins d’eixa voragine negacionista, neguen l’element mes singular d’esta cultura: la llengua valenciana, idioma historic, conreat als mes alts nivells lliteraris i ara bandejat i infectat de veus i girs que, o fa segles que quedaren en l’oblit producte de l’evolucio i de la modernisacio de la llengua, processos normals en qualsevol idioma viu–, o ni tan sols han segut mai pronunciats per cap valenciaparlant.Ya vorem en Madrit en quí s’alineen; es de supondre que aniran baix la tutela dels nacionalistes catalans, i lo que ad estos no els convinga, a Compromis tampoc, per molt que convinga als valencians. Per desgracia en futurs editorials segur que haurem de parlar de sucursalismes i de choc d’interessos.

Una nova formacio, calificada d’extrema dreta, ha irromput en força en els parlaments espanyol i valencià. Aço es lo que han conseguit els partits que es diuen moderats i mes centristes en els seus discursos i politiques. Per a molts valencians, i especialment per als valencianistes, aço significa una gran reculada: trauen ells molt mes que els que sumen junts aquells partits als que sí podem calificar d’autenticament valencianistes i nacionalistes. Com fa quatre anys, la debacle dels populars l’aprofita un atre. Una atra ocasio perduda.

Mentrestant el microcosmos politic que diu representar el valencianisme genuï, aquell que diu no voler dependencies de ningu i desija justicia per al nostre poble, viu en eixa nebulosa que no es capaç de crear una ilusio ni en els propis valencianistes culturals militants, puix l’absencia d’eixe tan desijat front comu format per eixes forces politiques no fa mes que desilusionar a un electorat que en molts casos no es que es trobe orfe, es que pot trobar-se sobrerrepresentat per forces massa similars.

Pero, feta l’obligada critica a la falta d’unitat, no podem deixar de fer un reconeiximent al treball que duen a terme estos partits menuts. A sovint se senten o lligen atacs durissims, parlant dels “egos” dels liders, del seu afany per figurar o buscar una “cadira”, calificant-los d’incompetents o qüestionant la sinceritat del seu valencianisme. Es facil expressar tot aço des de la comoditat de ta casa, donant un “me gusta” o un “no me gusta” en el ratoli a una noticia de facebook, o escrivint mensages desmotivadors o agressius objectant cada decisio que no t’agrada. Es facil en eixes circumstancies oblidar la curtea de mijos en la que se treballa i l’immens esforç que fan, tant els liders mes coneguts com les bases, per a compensar en hores i diners propis la falta d’una finançacio adequada.

Al final sera veritat que el problema del valencianisme es que es el moviment mes desagraït del mon, tant en lo politic com en lo social o cultural. No importa que, com Constanti Llombart en son dia, dediques la teua vida sancera a la causa, sempre hi haura algu que, sense moure un dit per a res –i no parlem ya de rascar-se la boljaca–, trobarà un motiu o un atre per a criticar-te i tirar per terra tot el treball que has fet.

Parafrasejant a Kennedy direm allo de “No te preguntes qué poden fer els partits valencianistes per tu, pregunta’t qué pots fer tu pels partits valencianistes”. Animem a tot el que no ho estiga ya, a que s’afilie al partit que mes li acomode, que s’arromangue i, en la mida de les seues possibilitats, se pose a treballar, i que se proponga, per a les proximes eleccions d’aci a quatre anys, aportar, per eixemple, una dotzena mes d’afiliats. Si aço ho fera cada un dels que critiquen sense implicar-se, voriem cóm tots els problemes començaven a resoldre’s.

I per a les eleccions municipals del proxim 26 de maig no queda sino votar a un partit d’estricta obediencia valenciana, perque qualsevol atre vot es, no nomes inutil, sino perjudicial per als nostres interessos, i este com a minim servirà com a reconeiximent al treball fet i per a donar anims, espenta i corage als qui, en tots els erros que vullgam senyalar-los, treballen pensant en lo millor per als valencians.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: