Alcoy sabia quins eren els seus colors

Publicat en la revista del Grup d’Accio Valencianista (SOM, Nº80, 24 d’Abril de 1980)

Per Josep Boronat Gisbert

Alcoy es una ciutat industrial i industriosa que esclata en festes totes les primaveres: les Festes de Moros i Cristians en honor de Sant Jordi.

El fet es que rememora en tan caracteristic eclafit de musiques melodioses, de trons, de colors i d’imaginacio, es la victoria sobre el cabdill musulmà Al-Azraq, que trobà la mort en batalla a les portes d’Alcoy, segons la tradicio, el 23 d’abril de 1276.

Els alcoyans havien invocat la proteccio de Sant Jordi, Patro del Braç Militar o Nobiliari del Regne de Valencia, i la victoria fon atribuida a una proteccio provindencial, la presencia fisica del sant. En agraïment, feren una promesa: alçar-li una iglesia en el lloc on aparegué, i guardar-li festa tots els anys.

La iglesia es construí a finals del sigle XIII, funcionant ya com a ermita l’any 1317. A principis del sigle XVII, 1651, es renovà. En el sigle XIX tornà a reedificar-se l’ermita de sant Jordi, inaugurant-se el 22 d’abril de 1858. En 1876 es commera el sext centenar de la proteccio de Sant Jordi en Alcoy, i en 1890, l’efemerides del martiri del sant, l’any 290. Entre 1901 i 1940, gracies a D. José Canalejas y Méndez, diputat a Corts pel distrit, s’obté l’establiment d’una Vicaria en la Iglesia del Patró. Prospera la idea de tirar la iglesieta i de construir-ne una atra mes gran i mes decorosa.

El 20 de juny de 1913 s’autorisa la demolicio. El 29 de desembre, l’aquerbisbe de Valencia, Mons. Guisasola, assistix a la colocacio de la primera pedra. En esta ocasio, es repartí un fulletét titulat “Crida als alcoyans de bona fe y de cor sanser”, en el que es demana la colaboracio de tots, i que entre atres coses diu: “Ya es hora que lo que deu ser iglesia y palau de les nostres creencies… s’alse com mereix, esbel, rich y hasta orgullós… ¡Alcoyans!, la iglesia que tratem de convertir en temple, archiu y museu de nostra historia…”.

L’artiste alcoyà Fernando Cabrera Cantó fon l’inspirador del proyecte incial, modificat despres i definitivament elaborat per l’arquitecte Timoteo Briet, en un clar estil neobizanti.

El Vescomte de la Morera, José Partor Rodríguez, favorí la construccio i l’embelliment interior. Per la seua ajuda, Lorenzo Ridaura esculpi el grup marcrenc d’angels de l’altar major, inaugurant el 13 d’abril de 1918.

El 2 d’abril de 1921, el pintor Fernando Cabrera Cantó posà el llenç que cobrix tot l’absit, la gran composicio mural en la que narra la batalla alcoyana de 1276. En paraules d’Adrià Espí Valdés en “Itinerario por la vida y pintura de Fernando Cabrera y Cantó”, “el año 1921, Cabrera da rienda suelta a su inspiración y alcoyanía rematando los motivos del lienzo mural del ábside del templo reedificado, singular decoración en la que el hombres, bestias y elementos están en su punto exacto: aquí, Al-Azraq asaeteado, Mosén Torregrosa, San Jorge y combatientes de ambos bandos, cantan la página más ancestral y suprema de la historia de nuestro pueblo”.

Notem que tot està en “son punt exacte”. Per a Cabrera, i per a tots els alcoyans dels seu temps, està ben clar que els colors que representen al guerrer alcoyà, com a valencià que era i es, son els pals o les barres roges sobre fondo d’or, i el blau en el cap, com ho pinta en l’escut del combatent cristià. I per això el pinta manifestant en primer terme.

El mural s’ha conservat. En 1936, la iglesia de Sant Jordi es salvà de la demolició; l’escultor Persejo solicità convertir-la en un museu popular. El llenç de Cabrera es va llevar. Pero per fortuna, es conservà enrollàt en un raco, tornant a son lloc despres de la guerra.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: