Amor immortal a la Real Senyera

Per Javier Navarro Andreu

Els valencians sempre han sentit un enorme apreci a la Real Senyera des de fa sigles. En ella veem representat cada racó del Regne de Valéncia, cada tradició i costum que conforma la nostra gran pàtria.

Diferents personalitats valencianes d’ideologies diverses han manifestat un amor infinit a la bandera de tots els valencians, sent soterrats en el símbol que més carinyo i emoció els causava, és a dir en la nostra Real Senyera.

Potser el cas més conegut siga el del noveliste internacional i polític republicà, En Vicent Blasco Ibáñez. Als dos dies de la seua mort el periòdic El Pueblo del que fon fundador, dia en la seua portada i en lletres ben grans: “Apresurémonos todos los valencianos a mostrar con nuestra pena, la admiración y gratitud que sentimos por el paisano ilustre que dedicó los últimos momentos de su vida a ordenar que su cuerpo vaya a la tumba envuelto en nuestra gloriosa SENYERA”. (El Pueblo, 30/01/1928).

Les últimes voluntats de Vicent Blasco Ibáñez foren complides i els seu cor ya sense vida, fon cobert per una Real Senyera, que era una replica exacta de la que es conserva en l’Archiu Municipal de Valéncia. La Senyera que va cobrir el seu fèretre es conserva actualment i és la peça central de la Casa Museu del noveliste, que es troba en la Malvarrosa.

No fon l’únic republicà que mostrà fidelitat i amor infinit a nostra ensenya. Félix Azzati successor polític de Vicent Blasco Ibáñez i hereter del periòdic El Pueblo, mostrà el mateix desig que el seu mestre, i això que Azzati no era d’orige valencià, la seua família era italiana i el naixqué en Càdis, pero fon i es va sentir profundament valencià. En unes declaracions en el seu diari expressà ferventment: “Quiero morir en Valencia que sobre mi repose la Senyera, la enseña de la ciudad y que los pleges (sic) de la bandera republicana me envuelvan”, els seus desijos també foren escoltats. L’Heraldo de Castelló en la notícia sobre el decés del periodiste detallava lo següent: “Sobre el lujoso féretro aparece desplegada una Senyera valenciana cubierto de flores y pensamientos, ofrenda de los familiares y en el testero la bandera de la Unión Republicana”.

Pero no solament els republicans volien descansar per a sempre entre els plecs de la Real Senyera, Carlos Sousa Álvares de Toledo, més conegut com el Marqués de Sotelo, militar i primoriveriste, alcalde de la Ciutat de Valéncia durant la dictadura, no dubtà en tributar amor lleal a la tricolor valenciana. El 9 d’Octubre de 1928 i davant de decenes de valencianistes, mentres els membres de Lo Rat Penat depositaven una corona de llorer als peus de l’estàtua eqüestre del Rei En Jaume I, el Marqués manifestà entusiasmat: “He nacido en Valencia y en Valencia quiero morir; y será mi mayor satisfacción que mi cadáver sea envuelto con la Senyera” (Las Provincias, 9/10/1928).

Pero açò de tributar amor immortal a la Or y flama no fon una moda dels anys 30 del sigle passat, a lo llarc del temps molts valencians han demanat com a última voluntat, mostrant el seu amor fidel a la Pàtria Valenciana que el seu cos descanse entre la Real Senyera, posant com a eixemple al gran poeta Anfós Ramón i García, al nacionaliste valencià Miquel Adlert i Noguerol, al polític regionaliste Vicente González Lizondo, a l’escultor catòlic i escritor Josep Maria Bayarri o a l’encarregat de la Paraeta del Grup d’Acció Valencianista i incansable valencianiste N’Enric Vacas.

La Real Senyera sempre ha segut la representació física i simbòlica del Regne de Valéncia, per això molts valencians com a última voluntat demanen que els acompanye en el viage fins el més allà, com a mostra d’amor a la nostra terra. Crec que és la forma més bonica com a valencià de despedir-se de la vida, per això espere que quan aplegue el dia que em toque descansar per a sempre puga fer-ho en Valéncia i que la Real Senyera siga la meua companyera.

Fotografia treta del llibre “De Nación Valenciana” de Carles Recio.

Image portada: Archiu Las Provincias. L’ataüt de Vicent González Lizondo ix de les Corts Valencianes cobert en la Real Senyera.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: