Barres i corones. La bandera de la ciutat de Valéncia (segles XIV-XIX)

Per Antoni Atienza (Revista Renou Nº 64)

Llibre de Pau Viciano. Afers, Barcelona-Catarroja-Palma, 2008.

88 pàgines. 12 Euros.

Pau Viciano és un dels medievalistes valencians més actius. El seu camp de treball ha segut el funcionament de les institucions migevals valencianes, pero aixó no li ha impedit fer incursions en atres camps, com demostra el seu La temptació de la memoria (ed. Tres i quatre, Valéncia), a on repasa l’historiografia valenciana.

En esta ocasió, Viciano nos oferix un llibre dedicat a la Senyera valenciana, o segons ell, a la bandera de la ciutat de Valéncia. En realitat, el llibre té dos parts clarament diferenciades: en la primera, es dedica a intentar explicar perque les cartes nàutiques i atles migevals porten Senyeres coronades; en la segona, reafirma totes les teories ya establides fa trenta anys per Pere Maria Orts i Bosch, sobre la Senyera.

D’entrada, el llibre té una deficiencia fonamental, i és que ignora totalment les oipinions dels historiadors valencianistes, des d’Almela i Vives a García Moya, passant per Momblanch, Juanto, Molina, Ferrando Badia, Tintorer, Bens… i un servidor. Per a Viciano, a soles conten Vives Liern, que escrigué en 1900, Joan Fuster i Orts i Bosch. Per a documentar-se sobre les opinions valencianistes sobre la Senyera, acodix a la pàgina web Valencianisme.com i als texts de Baydal, Esquilache i Fuste. Crec que esta actitut es comenta per si mateixa.

Viciano no amaga que per ad ell, “el blau” té una connotació negativa. En estos presuposts d’eixida, la resta del llibre s’esmunyís cap a les teories d’Orts: la Senyera de Valéncia, ciutat i regne, sempre fon quatribarrada, fins que en el segle XIX fon radicalment transformada. Cada vegada que en la documentació apareixen paraules com “bandera del rei”, “bandera real” o “oriflama”, Viciano –com feu Orts- les identifica automàticament com “quatribarrades”, sense cap atre análisis. Lo que no pot amagar és l’incorporació de la corona; pero per a Viciano, la corona no fon incorporada a la tela, sino a l’asta: la corona seria una peça metàlica, una corona, damunt de la qual acabaria posant-se el drac alat, i després el rat penat. La teoria no carix d’interés, perque Viciano no ho diu, pero en valencià la paraula “corona” vol dir també “cimera”, o siga, l’adornament superior de l’elm. Aixó vol dir, segons Viciano, que la bandera de Valéncia seria quatribarrada. Llavors, ¿com s’explica l’aparició de la Senyera en els portulans migevals, en blau i corona? Per a Viciano, els miniaturistes volgueren representar la corona, i llavors se’ls va ocórrer dibuixar-la en la bandera. Esta teoria ya no em pareix interessant, em pareix negar l’evidència més absoluta.

Per a demostrar que eixa corona, metàlica i no brodada, existia, Viciano aludix a un dibuix del Libro del Ceremonial, de Lluis Aracil, confeccionat en 1696 i que mostra un esquema de la Senyera i de com devia ser escoltada pels magistrats i càrrecs públics de la Valéncia foral. Pero no resenya que en eixa epoca el rat penat, tal i com hui en dia el coneguem, ya existia, fet per Simó de Toledo décades arrere, i que si Aracil no el va representar, fon perque ell no volia fer un dibuix exacte de la cimera, sino un esquema de tot l’estandart. De fet, tampoc dibuixa la bandera, a soles les dos puntes.

Per a demostrar que la Senyera no duya blau, Viciano utilisa els complicats càlculs sobre l’utilisació de la tela comprada fets per Baydal, Esquilache i Fuste. Les seues conclusions són que la Senyera no portava blau. La tela blava que es comprava servia per a tornar-la a teixir, barrejant-la en atres i obtindre un teixit tornasolat; o s’utilisava per als adornaments –mantellets, llambrequins- de la corona i el rat penat de la cimera; o per a forrar l’asta de la bandera… Lo que faça falta, per a que en les quatre barres no hi haguera ni una molécula de blau.

Una prova important, és que els cronistes no citen el blau. Clar que, ho reconeix, una vegada apareix el blau i la corona (per ad ell, a partir de 1876), tampoc els citen. O siga, que no eren importants. O siga, que si hagueren existit, podrien ser ignorats, perque lo important eren les quatre barres.

Viciano seguix fidelment a Orts i Bosch. La bandera era abossellada, com el Penó de la Conquista, del qual era una fidel rèplica. No obstant, ignora que en l´esquema ya citat d’Aracil, es mostra clarament la Senyera en dos puntes. L’aparició de les banderoles en les processons del XVIII, en franja blava, no altera el seu raonament, perque les banderoles –a on apareix en la franja blava la corona, el rat penat i les L coronades-, subralla, són una representació de l’escut de la ciutat, i no tenen res a vore en la Senyera.

A partir del segle XIX, Viciano enfatisa la banalisació de la Senyera, que passa a convertir-se en un element festiu, un objecte per a passejar en cavalcades historicistes tan del gust romàntic. En 1876, segons ell, i seguint una teoria d’Orts, la Senyera fon radicalment restaurada. En una primera fase fon retallada i el remat abossellat fon convertit en coa d’oronella; en una segona fase, se li va afegir la franja blava en uns brodats dorats, que s’han volgut identificar en una corona. Este “afegitó” es feu per motius estètics i historicistes, purament ornamental i sense cap desig de diferenciació respecte a la bandera de Catalunya –entre atres coses, perque els nacionalistes catalans no adoptaren la quatribarrada com a bandera fins a la década de 1880-.

Viciano fixa la data de 1876 com la primera vegada que es plasma una image gràfica de la Senyera: és el quadro de Pinazo “Desembarcament de Francesc I de frança en el Grau de Valéncia”; pero ignora que en 1867, Bernat Ferrandis ya l’havia representada –i no una, sino dos- en el seu quadro “El rosari de les doncelles”, a soles per citar una pintura propera a lo que defén. Per ad ell, 1876 era una fita important, perque es celebrà el VI Centenari de la mort de Jaume I. Pero reconeix que no hi ha cap font que afirme que es feu eixa radical restauració, a soles un poema de Cebrián Mezquita en el qual, d’una manera fosca –massa fosca, crec yo-, al seu juí, , es reflexiona sobre la modernisació de la Senyera.

La “prova de càrrec” és un tros de tela que es regalà a Vicent Boix procedent d’eixa “restauració”; pero com ya vaig afirmar, en l’antic Ajuntament de Valéncia no es guardaven dos, sino tres banderes: “las banderas de la conquista, de la Ciudad, del Centenar” (1); esta última bandera es desfeu, i segurament els seus retalls foren els que repartiren.

Finalment, i després d’una sèrie de cites en les quals vol demostrar que els autors que descriuen la Senyera després de 1876 tampoc citen la, en les seues paraules, “franja blavosa”, Viciano fa una recapitulació. Per ad ell, la Senyera deuria ser la quatribarrada. Pero l’oficialitat de la Senyera coronada no es pot discutir, i per tant hi hauria que establir una cooficialitat de abdos estandarts: “caldrà aceptar alguna mena de coexistencia simbólica. Pero per totes bandes”. No sé si aixó de “per totes bandes” vol dir que el catalanisme militant estaria dispost a acceptar, a canvi de la convivència de la quatribarrada en la Senyera, que les Normes del Puig foren també reconegudes i oficialisades… Pero no sé per qué, crec que no es referix ad aixó.

La crítica més interessant de les rebudes pel llibre, ha segut la de Rafael Company (http://rafaelcompany.blogspot.com/), quan afirma que Viciano, clarament, acaba la seua història en 1876, precissament quan el regionalisme decimonònic valencià comença a evolucionar cap a un nacionalisme, i com a tal, triarà com a bandera nacional valenciana a la Senyera coronada. Tant ell com Baydal, des de les Normes de 1932, (http://www.ventdcabylia.com/2008/09/ofensiva-senyeril.html) parlen de la necessitat de contar en una bandera privativa valenciana per a la construcció d’un proyecte nacional valencià, i que la qüestió sobre quina era la Senyera dels valencians, deu quedar reduïda al debat erudit. Els valencians ya tenim una bandera, i tota discussió és estèril.

Viciano sap escriure, aixó no es nega, i la seua prosa és fluida. No és l’escritor àcit i “menjablaveros” que escriu en El Temps. Pero manté postures sobre la Senyera sense voler saber qué han escrit atres persones que no pensen com ell, i ratifica idees ya elaborades per Orts fa trenta anys. Tot fa pensar que el llibre és un engranage que vol espentar la corrent de mantindre al PSPV-PSOE dins del “PV” i de tot alló que suposa estes sigles. O al menys, movilisar a una part de l’opinió pública per a obtindre la cooficialitat de la quatribarrada com a bandera de la Comunitat Valenciana. En tot cas, el llibre no aporta res de nou al debat: és llenya banyada, que fa poca llum i molt de fum.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: