La Real Senyera fon considerada “separatista” els primers anys del franquisme

HUI… LA SENYERA per Emili Camps i Gallego (Secretari fundador de la Junta Central Fallera).

(Revista Murta nº7. Valéncia, novembre de 1978)

Hui, quans alguns parlen de fer “falles populars” -com si en alguna ocasió deixaren de ser-ho- pot ser necessari contar algunes anècdotes de les moltes que, sempre, s’han produït en les “falles”. Són eixes anècdotes que van senyalant el camí recorregut per a fer possible l’arribar a l’esplendor que hui gogem en la “festa”.

S’ha contat moltes vegades el seucceït, pero no s’ha escrit mai -entre atres raons, perque no es podia- de lo que passà ab la nostra senyera en els primers anys després de la guerra civil.

En aquell lluntà 1939 vingué la pau. Darrere quedaren els dies on els valencians del bàndol republicà anaven cap al front de Terol, al cércol de Madrit o qualsevol atre punt de lluita, baix els plecs de la nostra Senyera tricolor. Darrere quedà també el dia en que els valencians que lluitaven ab el bàndol victoriós, entraren en Valéncia baix els plecs de nostra Senyera i el nom de Valéncia com a distintiu de la unitat que els acollia. Homens, puix, de distints idels polítics pero agermanats ab un ideal no discutit: la valenciania i el respecte al seu símbol unitari i diferenciat.

Vingué la pau i Valéncia, ab esforços i sacrificis, anà recatant una a una les seues peculiaritats i, és clar, també un grups de valencians del poble pla i anònim feren renàixer nostra entranyable festa fallera. Foren trenta-cinc Comissions, trenta-cinc barris, ab els seus carrers corresponents, que ilusionadament s’organisaren per a fer realitat la continuació de les FALLES DE SANT JOSEP.

Cal dir que faltava de tot i per a refermarnos en la tasca mampresa varem fer una reunió de tots aquells que voliem reviure la festa i així, en el mes de novembre de 1939, ferem la primera “assamblea” general de fallers, un grup de quinze valencians, que de forma quasi clandestina nos reunirem en almagasen de taronges del carrer de Conca i allí naixqué la primera Junta Central Fallera.

No és moment de contar els problemes i les improvisacions, sempre ab gran ilusió resoltes, que varen permetre, primer l’organisar-nos, després el conseguir el reconeiximent com a entitat representativa i a la fi preparar ab dignitat la festa fallera en 1940.

Tinguérem de tot, inclús ¡¡bunyols!! cosa prou difícil ya que escassejava l’oli, el sucre i la farina i així, el 16 de març de 1940 els trenta-cinc barris i els carrers corresponents aparegueren plens de “banderetes” de…, la senyera valenciana. Eren senyeres descolorides, modestes pero llançant al perfumat vent de nostre març els colors entranyables i la seguretat de que Valéncia havia rescatat una festa del poble i per al poble. Pero…

En la nit d’aqull 16 de març una cridada telefònica localisà al Secretari de la naixent J.C.F. Era el Gobernador Civil de la Provincia, D. Francisco Javier Planas de Tovar.

-¡Oiga! ¿Es el Secretario de la J.C.F.?

-¡A sus órdenes, Excelencia!

-Mire Ud. Mañana a las siete de la mañana no ha de quedar ni una sola bandera “separatista” en los balcones y guirnaldas de toda Valencia. Por cada bandera no retirada, tiene un día de cárcel la J.C.F. …Yo mismo hará la comprobación”.

No cal dir que aquella nit, els components de la Junta, armaren el consegüent rebolic i allà que anarem tocant anelles i timbres per totes les esclaes d’aquells barris més tradicionals per a despenjar garlandes i desnugar banderes. Més d’un valencià va ser alçat del llit per ajudar a este menester.

Al día següent no hi havia una senyera als balcons i, a més havia segut retirada la del balcó de l’Ajuntament de Valéncia.

I, ¿qué havia passat per a que els fallers haverem tingut tan rara unanimitat en penjar les banderes? Molt sencill. La nostra Senyera, ans, en i després de la guerra, era una. No solament per als fallers, sinó també per als festers de barriades i pobles valencians. En la bandera nacional no s’havia donat esta circunstància. Primer li tallaren el roig de la banda de baix per a posar-li el morat; després li tallaren el morat per a consir-li el roig i ara una vertadera pena l’aspecte de dites “banderetes”. Això i lo entranyable que resultava engarlandar la festa ab nostra bandera va ser el motiu.

I així fon com aquell any i uns atres successius la nostra Senyera fon retirada dels carrers per “ser separatista” ¿Caldrà ara ser retirada per ser motejada de “feixista”?

Qué dolorós resulta llegir i escoltar a persones poc documentades o, potser, massa “documentades” que la nostra Senyera es símbol d’una determinada idea política o simplement d’una etapa de la història recent…

No. La nostra bandera es símbol i representativitat de la identitat d’un poble que, a pesar de persecucions, traves i rapinys, seguix sent: VALÉNCIA.

En un pròxim comentari parlarem de les falles i la llengua valenciana. També hi ha un poc que dir.

 

Image: Flickr (eduardo.peiro).

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: