Les antigues armes de la Ciutat i Regne de Valéncia

Per Pere Martí i Martínez (Revista Renou Nº 68)

Cert i sabut és per tots, que la conquista del Regne de Valéncia (que no a soles de la ciutat) per part de Jaume I “Lo Conquistador”, supongué la nova inclusió d´un vell territori als seus dominis, supongué ademés, l´anexió d´una nova realitat política i social al món cristià de l´época, d´una cultura distinta i particular a les del seu voltant, idiosincràsia que en poc de temps, descollaria donant un Segle d´Or a la lliteratura universal, d´una personalitat ben be definida que separà i diferencià (contra voluntat de nobles aragonesos i catalans) de les atres de la seua corona.

Per això, al rei En Jaume, se li considerà el creador del “nou” regne cristià de Valéncia, i per açò, des d´un primer moment, este monarca donà: furs, pesos, moneda, mides, fronteres, eixèrcit, bisbat, privilegis, òrguens i institucions pròpies… marcant aixina les bases per a que els seus successors pogueren posteriorment desenrollar totes i cadascuna d´estes singularitats pròpies i intransferibles.

Hui, tractats d´història i pseudo doctes professors i intelectuals de branques varies, diluïen, confonen, tergiversen, manquen i coarten esta rica realitat. Tant és aixina, que per eixemple, se nega o se fuig parlar clar i net de les primitives i genuïnes armes de la corona d´Aragó. D´aquelles que contemporàneament (en el seu moment) representaven a la Casa Real d´Aragó, als seus dominis, als seus reis, aquelles que se reproduïen sistemàticament en còdexs, sagells, monedes, escuts, cintes, banderes, penons, mapes, portolans, frescs… i que per proximitat temporal al seu fet, nos podien donar la “garantia” de la seua fidelitat al seu original, sense erros anacrònics que posteriorment, i en el córrer del temps, casi inevitablement se produiran sense remissió.

Com dia el títul d´este artícul, volia tractar sobre això, les armes antigues de la ciutat i regne de Valéncia, que pareix ser són un d´eixos tabús sense explicació que llevat de quatre ratolins de biblioteca (com sempre), pareix que donen urticària al gros de la comunitat científica.

Se desconeix en exactitut qui va ser el promotor d´este escut, encara que se sospita en certa llògica que poguera haver segut el propi rei En Jaume qui establira est emblema per a distinguir la seua nova adquisició real. I dic en certa llògica, perque si donà com dia llínies abans: furs, pesos, moneda, mides, fronteres, eixèrcit, bisbat, privilegis, institucions i un cos jurídic complet… separant del tot el Regne de Valéncia del d´Aragó, Mallorca o del comtat de Barcelona, no és d´estranyar que poguera haver donat un emblema distintiu al seu nou territori; independentment dels seus pals d´or i grana, que eren d´Aragó i per tant comuns a tots els territoris baix domini del sobirà aragonés.

Se sap i documentat està, que hi ha un pergamí datat el 27 de maig de 1312 en l´archiu de la Sèu de Valéncia, firmat pel Justícia de lo Criminal i dirigit al Comú de la ciutat de Gènova, a on se pot observar un sagell de la ciutat i regne de Valéncia, a on apareix representada una ciutat fortificada/amurallada sobre ones d´aigua i la llegenda: “sigillum curie et Concilii Valenciae”.

Est emblema, tindria la seua correspondència, en un atre document localisat en l´Archiu Municipal de la ciutat de Valéncia (AMV), a on trobem una orde dictada pel Consell de la ciutat de 10 de març de 1377, a on se reconeixia explícitament que si be també s´utilisaven antigament les armes reals de Jaume I (dos pals rojos sobre or), s´havia fet us d´uns sagells en els que figuraven “senyals d´edificis a forma duna Ciutat”. (AMV. Manuals dels Consells i stabliments 1375-1383 Nº 17 – Sig -A-)

El document en qüestió nos diu: “…lo dit Consell pensan que los sagells de les corts dels ordinaris de la dita Ciutat no havia covinents en encara deguts senyals com en cascu daquells hagues senyals de edificis a forma de una Ciutat…”

En realitat, el document lo que nos dona a entendre, és una orde per la qual lo Consell de la ciutat vol modificar els antics sagells del Cap i Casal (ciutat amurallada sobre ones d´aigua) per l´escut real de la Casa d´Aragó.

Un atre vestigi, que segons alguns resulta prou incert, ho trobem en les brancalades de la porta ogival nomenada dels Apòstols de la Sèu de Valéncia (1354-1362), a on apareixen els escuts d´Aragó, dels Borja, dels Centelles, del “supost” bisbe Jazpert de Botonach, de la família Mercader, i de la família Escrivà entre uns atres. L´heràldica del bisbe Jazpert de Botonach, prou semblant en la representació a la ciutat amurallada sobre aigües, ha fet a molts investigadors creure o pensar que es podria tractar de l´antiga representació de la ciutat de Valéncia. Atres estudiosos pel contrari, consideren que es tracta d´un escut de llinage.

Independentment d´esta anècdota, cal dir; que l´extensió de l´heràldica de la ciutat amurallada sobre aigües es va produir en tot el regne, i moltes viles i ciutats des del nort fins al sur, l´afegiren en els seus blasons, interpretant-la al seu modo i potser per açò se generà la proliferació de torres, castells, torrellons, arcs i muralles en moltíssimes adargues, com per eixemple les de: Alacant, Almenara, Gandia, Oropesa, Xixona, Guadalest, Massalfassar, Dénia, Castalla, Serra, Vilamarchant, Ondara, Ibi, Morella, Elda, Benissa, Calp, Sogorp, Petrer, Ontinyent, Alcoy, Castelló, etc. Per tant, podem comprovar com la conexió a lo llarc i ample de nostra geografia entre el Cap i Casal, i el restant de localitats regnícoles era significativa i prou evident.

És a partir de 1377, quan començà a paréixer l´escut de cairó (romboidal) coronat per la gràcia real que el rei Pere II “Lo Cerimoniós” otorgà a la Ciutat i Regne de Valéncia. I és llavors quan els dos elements heràldics es combinen, alternant-se i coexistint casi de forma simbiòtica. En una normalitat sorprenent.

Lo curiós d´açò, és que en vegada d´anar desapareixent l´heràldica de la ciutat amurallada sobre aigües en pro del cairó coronat, trobem com persistix en el temps este primigeni “signum”. Sent utilisat en multitut d´ocasions per a representar a la ciutat i al regne indistintament durant els segles XVI, XVII, i XVIII. Recordem que: “…la dita Ciutat és cap de Regne Majorment…” i per tant, les armes de la ciutat (de Valéncia) i del regne (de Valéncia) son coincidents.

Resulta molt intrigant comprovar com l´emperador Carles V o heraldistes de renom i formació reconeguda, artistes coneixedors de les armes reals i dels distints blasons dels territoris europeus, sabedors de les formes i cromatismes d´escuts tant d´orient com d´occident, hòmens de cort i hòmens ilustrats, lliterats, cartógrafs, cronistes, etc. preferiren recobrar una heràldica antiga i pràcticament en “desús”… a una atra vigent, ¿o potser no? ¿Podria ser que la ciutat amurallada sobre aigües… també estiguera vigent?

Els motius exactes i els perqués de tot açò, hui en dia se desconeixen, podem elucubrar en aspectes estètics, ornamentals, per motius d´antiguetat, de volences del barroquisme… o podem pensar en hòmens pràctics, que volent reflexar en claritat lo que volien, fugien de l´aspecte extern i de l´apariència amfibologica que patix l´escut aragonés, per ser molts els estats que tenien i compartien dites armes, al temps de tindre també, diversos significats heràldics diferents.

Moltes han segut les obres impreses, gravats, sagells, blasons, banderes, talles, ilustracions… que han reproduït estes armes antigues i valencianes. I moltes d´estes obres han segut mapes i cartes geogràfiques que se varen imprimir, difonent-se la major part d´ells fora de les nostres fronteres, per tal raó, actualment encara continuen sent majorment obres desconegudes per a estudiosos, heraldistes i historiadors, desconeixent en eixe cas concret, quin blasó o escut encapçalava o tenia l´honra de representar a la nostra nació.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: