¿PER QUÉ LA SENYERA CORONADA ÉS LA BANDERA DE TOTS ELS VALENCIANS?

Per Antoni Atienza

Abans de tot, cal recordar que la Senyera és una bandera, i que té un orige migeval. Les banderes migevals eren, sobre tot, instruments de guerra i de poder. També cal senyalar que fins al segle XV –i segons Moles, fins al XVIII- no existien banderes de “nacions”, ni de regnes. Les banderes eren derivats dels escuts (escut=senyal=senyera), i els emblemes heràldics eren privatius de l’aristocràcia i dels monarques. A soles a partir del segle XIII comencen a aparèixer emblemas de les ciutats, utilisats sobre tot en sagells.

El Regne de Valéncia no tingué una repoblació ràpida. Durant molt de temps fon un territori de frontera, atacat en freqüència pels musulmans des d’Almeria i Granada, i més tart, el Magreb. Per a defendre esta frontera, i ofegar les revoltes dels musulmans que habitaven el Regne, es varen organisar milícies, grups de ciutadans armats que en cas d’atac, eren avisats per a prendre les armes i lluitar. No eren tropes del Rei, puix el Rei no les pagava, sino milicians, cridats per la seua ciutat, i en armes pròpies, municipals o dels gremis. Era l’Host, una força militar convocada pel Rei, segons la costum feudal, pero no organisada per ell. Per tant, no lluitaven baix els colors del monarca, sino de la ciutat que els mantenia i els proporcionava les armes. La formació d’esta milicia es feu durant el regnat de Jaume I, i consta en els Furs de Valéncia, a on s’establix que els cavallers de la ciutat devien seguir a la Senyera (1). A principis del segle XIV, la força armada valenciana, de la qual la principal contribució era la ciutat de Valéncia, hagué d’eixir en diverses ocasions per a defendre els drets de la Ciutat i de les Viles Reals, contra els abusos dels nobles. Per privilegi d’Alfons I, la milicia no podia lluitar fora del Regne, i per tant devia de combatre dins de les postres fronteres: era una força defensiva. En eixa època, la Senyera ya era coneguda com “del Rei e de la Ciutat”.

Figura fonamental per a entendre l’heràldica valenciana, fon el rei Pere II de Valéncia “el Ceremoniós”. El monarca va reinventar l’història dels blasons. La bandera barrada, fins a eixe moment, no tenia un numero fixe de barres; el seu orige havia segut obra de Ramón Berenguer IV, comte de Barcelona i princip d’Aragó, quan ya tenia abdos tituls. Per tant, hui per hui, l’opinió del heraldistes més prestigiosos és que les barres son tant catalanes com aragoneses. Puix be, Pere II va establir que les barres eren l’emblema dels primitius comtes de Barcelona –quan el de Ramón Berenguer III era una creu roja en camp blanc-; i per a Aragó, es va “inventar” un escut blau en una creu blanca. Cap a 1360, va manar que les barres dels seus escuts serien Quatre. Celós de que cap atra persona ni ciutat lluïra el seu blasó personal, feu que Valéncia portara com a distintiu una corona damunt de blau, en recort del color real d’Aragó. D’esta manera naixqué cap a 1365 la Senyera de Valéncia, en la qual la Corona representa per un costat el Regne –“perque és cap de Regne”-, i l’aliança entre el monarca i el seu poble. Pero Valéncia volgué subrallar que la Senyera era també “bandera del Rei”, bandera real, i posà damunt de l’asta l’emblema personal de Pere II: el drac, que a partir del segle XVI es convertirà en una rata penada. Aixina es mantenia la dualitat: Senyera del Rei i de la Ciutat.

En cas d’invasió del Regne, el punt per a concentrar l’Host devia de ser la ciutat de Valéncia, el Cap i Casal. Cal meditar que vol dir açó de “Cap i Casal”…Per a avisar a pobles i ciutats, s’enviaven mensagers i s’hissava dalt del Portal dels Serrans – la vía natural que s’obri cap a Castella – la Senyera, en un ceremonial que anà complicant-se en els anys. I ací està la clau del problema. Si la Senyera de Valéncia, la Senyera custodiada per Valéncia, encapçalava les tropes de tot el Regne de Valéncia, ¿no seria llògic considerar-la bandera del Regne de Valéncia, en una època, repetim, en la qual no existien “banderes d’Estats”?

La convocatoria d’Host del Regne es feu d’una manera molt clara i documentada durant el regnat de Joan II. Normalment, els monarques de la Corona d’Aragó preferien que els seus regnes i estats, en conte de convocar un eixèrcit que ells no controlaven, redimiren el servici en diners. Pero Joan II es va trobar en dos ocasions, en 1462 i 1476, necessitat de convocar l’Host, i es feu ordenant el propi monarca que les viles reals acodiren en les seues tropes a Valéncia per a “seguir la Senyera”. La Senyera va dirigir a les tropes de tot el Regne – de les viles reals i dels nobles aveïnats en el Cap i Casal o en viles reals – cap als seus objectius, eliminar en els dos cassos les rebelions dels Jaumes d’Aragó, pare i fill, barons d’Arenós. També ho feu en 1526, contra els morics de la Serra d’Espadà; i en 1650, extraordinàriament, l’Host ixqué del Regne capturant Tortosa, i bandejant als francessos que ocupaven Catalunya. Deu d’entendre’s que parlem de la Senyera conservada en Valéncia, en corona damunt de blau, i en les barres reals, i de les quals encara conservem la de Capdet (2). Per tant, documentalment, podem dir que gent de Borriana, de Morella, de Castelló, o de Vila-Real, lluitaren seguint a la Senyera. I si ho feren seguint les banderes barrades del Rei, ho feren com a mercenaris, com a soldats pagats pel Rei, i no com a hómens que complien un deure emanat de les lleis i costums de les seues ciutats.

Perque cal recordar que la bandera quatribarrada representava al Rei (3), a un poder autócrata, i la Senyera valenciana, a les Ciutats, illots a on el poder feudal competia en les llibertats forals. ¿Per qué tantes i tantes ciutats del Regne adoptaren escuts pareguts al del Cap i Casal (4)? ¿Per qué moltes atres l’incorporaren al seu blasó? Si l’escut de Valéncia – corona i barres – dona orige a la Senyera –corona i barres -, ¿quina deuria ser, seguint la llògica heràldica, les Senyeres de Castelló, de Vila-Real, d’Alzira, d’Agullent…?

Les banderes se duen en el cor, i discutir sobre elles, sentimentalment, és imposible. Pero no es podem negar a les evidències, que mostren a la Senyera coronada com la bandera de tots els valencians. No es pot negar el quadro de Vicent Salvador, que representà a uns soldats valencians del XVII en una Senyera un tant estranya, ni es pot oblidar el quadro de Bernat Ferrándiz en les Senyeres presents en una processó del poble; no es poden amagar els poemas de Teodor Llorente, de Constantí Llombart, ni de Carles Salvador, les paraules enflamades de Francesc Almela i Vives, de Faustí Barberà, de Gaetà Huguet, o d’Eduart Martínez Ferrando; ni la hui desapareguda Senyera de la Joventut Valencianista que va presidir actes i aplecs organisats per Vicent Tomàs i Martí.

  1. “Furs e ordinacions fetes per los gloriosos reis d’Aragó als regnicols del Regne de Valencia”, Edició de Llambert Palmar, 1482, lib, IX, rubrica XVIII, “Del Batle e de la Cort”, num. VI, fol. 30.
  2. En canvi, no es guarda cap bandera quatribarrada, a banda del Penó de la Conquista: la de Sagunt és dels anys 1920, i és una còpia del Penó de la Conquista. El Penó és una bandera estranya, i mai s’ha estudiat a fons per a poder determinar en exactitud la seua època.
  3. La bandera quatribarrada fon un estandart personal del Rei d’Aragó, Valéncia, Mallorca i Comte de Barcelona. A principis del segle XIV el Rei de Mallorca va establir una bandera per a la Ciutat i Regne de Mallorca – la franja morada en castell d’argent -, conservant ell el seu estandart barrat. Pero el número de barres no fon fixat en quatre fins a 1360, aproximadament. Jaume I duia normalment dos barres a soles, pero no era un número fixe. A partir del segle XV, per les invencions heràldiques de Pere II, es va establir que l’escut de Catalunya eren les barres, i d’ahí es derivà que l’estandart català era el mateix que el real. Les barres passaren a ser una bandera del Rei d’Espanya después del matrimoni de Ferran d’Aragó i d’Isabel de Castella: trobem banderes quatribarrades en els galeons de la Gran Armada de 1588. En qualitat d’aixó, banderes del Rei d’Espanya, figuren en les pintures del Palau de la Generalitat de Valencia.
  4. Inclús en el segle XIX, com a mostra de l’avorriment que sentien cap als seus senyors feudals, Bunyol i Mislata adoptaren escuts en barres i corona. Mislata va decidir fa uns anys abandonar-lo i reprendre una heràldica senyorial, en l’oposició significativa d’Esquerra Unida.

Antoni Atienza.

Historiador. Autor de “La Real Senyera. Bandera nacional dels valencians”.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: