Jaume I, donà als valencians lleis propies, constituint un Regne Independent

SABER LLEGIR

AUTOR: VICENTE L. SIMO SANTONJA

Tots els historiadors tenen clar, i sense dubte, que Jaume I, donà als valencians lleis propies, constituint un Regne Independent, patrimoni separat, dins del seu total patrimoni que comprenia atres regnes, comtats, senyorius, etc. Este consens sobre una veritat indiscutible porta ad una conseqüència, d’ordinals de cada Rei, segons el seus regnes, i sense ordinals en els comtats.

Per lo que respecta a Valéncia (parentisaré Aragó), l’orde és el següent: Jaume I el Conquistador (en Aragó tambe I), Pere I el Gran (en Aragó, III), Alfons I el Lliberal (en Aragó, III), Jaume II el Just (en Aragó també II), Alfons II el Benigne (en Aragó, IV), Pere II el Cerimoniós (en Aragó, IV), Joan I el Caçador (en Aragó també I), Martí I l’Humà (en Aragó també I), Ferran I d’Antequera (en Aragó també I), Alfons III el Magnànim (en Aragó, V), Joan II (en Aragó tambe II), Ferrán II el Católic (en Aragó també II)…tots ells Comtes de Barcelona (sense ordinal, i no de Catalunya, encara que foren comtes d’atres comtats catalans).

Pero açò que és “històric”, s’anuvola si busquem en l’Index de noms, de l’”Història del País Valencià” (Volum II, “De la conquesta a la federació hispànica”, ed. 62, Barcelona 1989, pàgs. 523 i ss.), que dubte atribuir a la bona fe intelectual dels autors (Batllori, Belenguer, Burns, Ferando, Iradiel, José i Pitarch, López Elum y Rubio Vela). I s’anuvola perque a banda d’ordinalisar als comtes com si foren reis, elimina alguns ordinals valencians.

Aixina podem llegir: Ferran d’Antequera, I de Catalunya i Aragó; Ferran el Catòlic, II de Catalunya i Aragó; Jaume el Conqueridor, I de Catalunya i Aragó; Joan I de Catalunya i Aragó; Joan II de Catalunya i Aragó; Martí l’Humà, I de Catalunya i Aragó; Pere el Cerimoniós, IV d’Aragó i III de Catalunya; Pere el Gran, III d’Aragó i II de Catalunya.

La confusió i el dubte van ben servits per als inocents llegidors que arribaran a fer-se el preguntat, ¿és que no foren reis de Valéncia? ¿cóm i quan deixaren de ser comtes de Barcelona i passaren a ser reis de Catalunya?

Les fonts tenen ventajes perennes sobre qualsevols estudis fets sobre elles, perque reproduïxen els fets en sa purea, deixant que nosatres establim lo que d’elles pot i deu deduir-se. Ademés les fonts exponen els fets baix una forma que està més prop al seu orige o als seus autors. I la nostra inteligència només pot obrar sa combinació química adequada en el sentit ple de les fonts originals, que estan a on estan i no poden, ni menys deuen adulterar-se. Filippo de Boni, escritor italià, lluitador per l’emancipació italiana en el camp de les esquerres, ho digué clarament: hi ha que saber llegir. Llegir és una cosa i “saber llegir”, atra diferent.

Lo més perillós és “saber”, pero manipular lo que se llig.

En el cas que ara nos ocupa, el camí era senzill. Llegir, simplement llegir els documents i prilegis d’aquells temps, els texts de Corts, d’actes de Corts, etc. I si no volen anar a l´arxiu directe, només consultant l’Aureum Opus de Lluis Alanyà, o els Furs i Ordinations impresses per Lambert Palmart en 1482, trobaran fins a fartar-se, documents que comencen “nos…per la gracia de Deu rey d’Aragó, de Valencia…e comte de Barcelona…”. Tingam trellat i deixem-nos de romanços. ¡A defendre la veritat històrica!

 

Image: ABC

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: